El viatge, i termes afins, és una de les imatges més utilitzades en la literatura de totstemps. La lectura de l'obra de Joan Brossa revela el camí com una noció fonamental per a explicar-ne la filosofia vital. Ja ho deia Isidre Vallès (1996: 17) quan va emprendre la magna tasca d'elaborar l'itinerari creatiu del poeta, l'obra del qual ha de considerar com un tot per la pregona coherència temàtica que instaura l'homogeneïtat dins la varietat formal. La creació poètica com a procés consubstancial a la mateixa evolució vital del poeta és la noció bàsica que enllaça vida i obra com a fets indestriables. Ara bé, no sols respecte a l'acte de creació és operatiu el concepte de camí, sinó que també pren una dimensió molt més simbòlica com a repte per a un poble que avança vers un futur esperançador de desvetllament nacional. Així doncs, el camí que marca el pas inexorable del temps i, per tant, de la vida, en conjunció amb el procés de maduració de l'obra poètica, formen un tot amb la idea del poble que avança amb coratge vers l'horitzó de la llibertat. Vegem-ho en els poemes.
"L'u de maig" (1995: 47)[1] és, potser, un dels poemes més emblemàtics de la lírica ideològica del poeta, que s'erigeix veu del poble i s'hi adreça, amb vitalisme i tendresa, encoratjant-lo a fer via cap a la llibertat. El vocatiu que obri el poema és inequívoc i poderós: "Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla"; l'imperatiu, impossible de defugir. Com en un nou èxode, la nació catalana és exhortada a sortir de la foscor: "camina dreta, camina, i bat amb noves ratxes / el plany de la foscúria […]." El camí es revela incert i ple de perill, però un nou manà, el del pas del poble agermanat, farà la càrrega més fàcil de suportar: "A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia, / no fugis de la ruta, que el pas et darà pa; / […] / l'hivern no ens ha de prendre si aquí ens donem la mà." El caire patriòtic arriba al clímax amb la invocació del nom nacional: "emprèn la caminada, t'envia Catalunya: la llum et farà pactes i agafaràs el vol."
En la mateixa línia de compromís cívic, però abandonant una mica la militància incendiària del poema anterior i asserenant-se en la reflexió sobre la vida mateixa, "Esquerra il·luminada" (1995: 105) és una oda a la quotidianitat: "La vida no serà res més que vida / Quotidiana." La fascinació de Brossa pels detalls i els objectes planers, sovint vulgars, que habiten la monotonia de cada dia, ha estat estudiada pels principals especialistes en la poètica brossiana.[2] La introducció de retalls de converses i objectes banals en l'àmbit poètic té sovint com a objectiu produir en el lector un efecte d'estranyesa, com a principi poètic alternatiu. Ara bé, en aquest cas, l'intens homenatge a l'aliment del poble, a la font de la força que, juntament amb la flama, empeny els catalans a caminar, té molt de simbòlic i ideològic:
|
Lligades amb el foc totes les flames,
Anem avant, avant, relliguem forces.
Al pa, que a cap museu mai no figura,
Reto homenatge.
|
El desig d'elevar el pa a obra d'art, de consagrar l'element més planer de la vida quotidiana com si d'una peça de museu es tractés, traeix aquesta intenció del poeta de "connectar amb les profunditats del fet vital i a descobrir i/o posar en relleu les capacitats enigmàtiques i meravelloses de l'ésser humà" (VALLÈS: 1996, 62). De la realitat quotidiana, doncs, Brossa extrau els motius poètics i la filosofia vital, molt propera al zen.
Respecte a la visió de la vida, dèiem, el camí ocupa un lloc central en el llenguatge poètic de Brossa. En "Nil avall" (1995: 117) la vida pren la forma d'un camí perdurable: "No pot ser més afinat el seny si / si ens empeny sempre a caminar lluny." L'ànsia d'avançar en la recerca infatigable de la veritat és el que empeny el poeta. No es tracta, però, d'una veritat dictada per cap déu, no; la veritat es troba en el mateix viatge, en la vorera o en l'afany mateix de fer-ne el primer pas:
|
no crec possible de conviure si
si no creiem en la veritat: no
cal que sigui cap déu, pot ser el camí
mateix o la frontera del camí
o algun indret o el límit del destí
o el pensament de no trobar destí;
pot ser només posar-se a fer camí
o asseure's a la vora d'un camí.
|
Aquesta recreació de la vida com a viatge, del poeta enamorat del camí, que no del terme d'aquest, es reitera en el poema "Caminant, caminant, arribo fins a l'horitzó…" L'univers hi és un tot en què se submergeix feliçment el poeta, etern pelegrí de la vorera de l'horitzó: "Camino i vaig d'un costat a l'altre, / i no em sap greu de no arribar a terme: a fer camí ja hi trobo complaença." Errant en l'espiral de la renovació contínua, el poeta no distingeix principi ni final: "I, si tot comença per acabar, / tot acaba per començar de nou." Trobem en aquest poema, doncs, una manifestació de "la consciència d'unitat i d'interrelació entre totes les coses de l'univers" de què parla Balaguer (1999: 154), relativa a la visió oriental del món que sovint revela una bona part dels poemes brossians.
Amb la "Sextina de les gotes i les passes" (1995: 118-119),[3] Brossa enllaça amb mestria diversos motius al voltant del concepte de maduració i canvi en l'itinerari vital. La silueta de l'anada i la tornada de les passes de l'home, que amara també la seua poesia visual, és el rastre que el vent esborra en el camí:
|
Vaig i vinc sota la pluja,
igualment fugen matí, tarda i vespre;
tot és ocult en una sola vida,
però la ment madura en cada canvi.
Hi ha foc a la columna de les gotes
i el vent sobre el camí esborra les passes.
|
El camí és un repte per al poeta, entristit pel pas del temps, sovint malbaratat, i la pluja subtil i freda que no cessa de gelar-li l'ànima. La foscor entenebreix l'horitzó, i sovint el cansament fa difícil el pas endavant, però el sol sempre acaba per sortir i fer llum en el mirall de la pluja:
|
Caminar tota una vida
et porta a preguntar si quatre passes
et fan el pes. Però no hi ha altre canvi
i veus a trossos sota tanta pluja
els vespres de la vida en un sol vespre
i el sol que es repeteix en mils de gotes.
|
El poema acaba amb un apel·latiu al lector i la certesa que, malgrat la pluja, cal caminar: "De pluja en pluja ve que ja és vespre. / Tots en la vida, amics tendim al canvi / d'un mas de gotes a un fangar de passes."
Pel que fa a la reflexió sobre el fet poètic, la noció de camí també és un motiu recurrent en la poesia de Brossa.[4] La identificació entre els passos, les empremtes del poeta en el seu itinerari vital, i la producció poètica mateixa, es manifesta tant en poemes literaris sintètics (que voregen el haikú) com en poemes visuals i objectuals. "Aquest poema és una / empremta del meu pas" (1995: 167) hi és ben eloqüent, pel que fa als primers. La traducció visual més immediata d'aquestos versos és, sens dubte, el poema titulat Camí (1996: 279)[5], en què la silueta de les sabates del vianant esdevenen poesia mateixa, en una clara identificació entre l'itinerari vital del poeta i la seua obra. És interessant observar que el calçat, la sabata, esdevé en la poesia brossiana un objecte quotidià de força simbòlica inusitada; mirem, per exemple, el poema objecte format per la sola d'una sabata en què apareix gravada la paraula camí amb traços angulosos i una mica difusos (1996: 251). S'hi produeix la identificació entre la noció d'itinerari, l'objecte que el recorre i l'home que calça aquest objecte. La sabata (1996: 445) s'erigeix com a representant o mitjancera entre l'home i la pols del terra, en què aquest dibuixa un rastre; la sabata és l'únic pedestal vàlid per al nostre poeta, home del carrer i contrari a les glòries efímeres que es perden en la pedra del monument.
Que el fet poètic és un camí, ho podem veure gràficament en un poema visual on el mot camí flanqueja un rodó esborrany de gargots, en els extrems superior esquerre i inferior dret (1996: 302). La línia imaginària que uniria totes dues representacions del mot, la grafia del qual esdevé el concepte mateix, es perd entre el bosc de traços maldestres i impedeix el lector seguir-ne el recorregut. Vallès ho veu com una referència simbòlica a l'embolic de la poesia recargolada i artificial (1996: 214-215); ara bé, en termes més generals hi podem veure la pèrdua del fil vital mateix entre boscos laberíntics de dubtes i incerteses que tant preocupa el poeta, darrere del qual sempre s'albira un horitzó a què arribar, com en la "Sextina de les gotes i les passes," alguns versos de la qual hem citat adés. La unió entre camí i escriptura, entre el camí físic i el vital, amara un poema visual on podem llegir, amb certa dificultat, una frase manuscrita i dispersa entre les línies que guien la cal·ligrafia de l'aprenent: "El camí es confon amb el camp i el bosc." (1996: 323)
En connexió amb la idea de camí hi ha aquella que implica un moviment de retorn, també; una gegantina s (1996: 282) representa ara el traç sinuós de l'itinerari, en què la imatge ortogràfica del concepte l'encapçala i hi posa fi. "Viatge" és el títol de dos poemes que hi fan referència, també. En el primer (1996: 265), dos grossos sintagmes sobre la condició del viatger (d'anada, de tornada) formen en aquest cas el viatge en sí. La tipografia i la inversió de les lletres en el segon sintagma reflecteixen la sensació de moviment que prediquen els mots, estar d'anada o de tornada, encara que el significat transcendeix clarament l'àmbit físic per a connotar una manera d'actuar, un comportament davant la vida. En el segon (1996: 349), trobem el perspectivisme en fuga propi del cal·ligrama futurista, en què una Terra amb majúscula inicial (la terra, no el terra) es distancia de la vista del lector i es difumina en un horitzó llunyà.
Explorar la imatge de camí és esbrinar els punts cardinals de la visió brossiana. El compromís cívic, en primer lloc, es manifesta en una crida a la consciència nacional que oscil·la entre la urgència, l'exaltació i la serenor de la confiança en un horitzó més clar que ja s'albira entre les incerteses del camí. El pas del temps, el camí vital que es destil·la entre segons i passes sembla igualment fosc i difícil; el poeta el recorre sense pressa, deturant-se en la contemplació de la quotidianitat i l'univers com un tot amb què confondre's. La creació poètica esdevé, en la mateixa línia, un itinerari de maduresa que va de la mà del fet vital; els poemes de Joan Brossa són les empremtes del les seues sabates en la pols del camí. Així, les sabates que avancen en la sendera vital són el pedestal que sustenta un home i un poeta compromés amb l'esperit nacional i la visió planera, senzilla de la vida.
|
|
|
BALAGUER, Enric (1999): Ressonàncies orientals, Edicions 3 i 4, València.
|
|
BORDONS, Glòria (1988): Introducció a la poesia de Joan Brossa, Edicions 62, Barcelona.
|
|
BROSSA, Joan (a cura de Glòria Bordons) (1995): Poemes escollits, Edicions 62, Barcelona.
|
|
VALLÈS, Isidre (1996): Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Editorial Alta Fulla, Barcelona.
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
