Encara que tot el que han dit de mi són fets esdevinguts realment, són dades objectives i totes es refereixen a activitats meves respecte a Brossa, no em considero particularment més qualificat que algunes persones que participen en aquest simposi i que algunes persones que veig entre el públic. No puc deixar d'esmentar el cas concret del Arthur Terry, que va escriure un dels grans assaigs introductoris sobre l'obra de Brossa. Un cop dit això, la meva missió suposo que no és ni substituir ni anunciar el contingut de cap ponència sinó esbossar un petit resum general de la figura de Brossa que no pot sinó basar-se en el coneixement personal que en tinc i en coses que jo mateix he tocat de manera esparsa.
El nucli de l'obra de Brossa és evidentment la seva dedicació a la literatura. D'això en tenim una prova pòstuma i única ben recent: per primer cop, que jo recordi, en una enquesta, molt extensa, la que ha fet Serra d'Or en el número d'abril sobre les obres més rellevants de la literatura catalana del segle vint, surten dos títols de Brossa: Poesia escènica i Poesia rasa. Poesia escènica no és pas nou, ja ha sortit en alguna llista anterior, ara bé, que surti Poesia Rasa en un lloc destacat com el que té és totalment nou. En enquestes anteriors sortia de manera molt escadussera, i jo no puc deixar de recordar el moment (cap a l'any 66 potser), en què Joan Brossa em va resumir de paraula els informes de lectura d'una editorial molt nostrada i molt il·lustre que encara existeix i que no esmentaré, i alguns lectors molt nostrats i molt il·lustres, els quals em temo que han participat en l'enquesta d'enguany, resumien desfavorablement el contingut de Poesia rasa i en desaconsellaven la publicació.
Per tant hi ha hagut una evolució clara que es produeix sempre en els casos d'una obra valuosa i inusual, que ha fet que, com sempre s'esdevé, el que era un autor incòmode amb el temps esdevé un clàssic acceptat. En el cas del teatre no era gaire difícil. De teatre català no n'hi ha tant com sembla haver-n'hi. En aquesta enquesta de Serra d'Or surten tretze títols però em sembla que és per voluntat de minvar una mancança activa i en canvi en el cas de la poesia hi ha molts més poetes i és més difícil d'inserir-hi una cosa nova.
Ara, un cop dit això, que és del que parlaré fonamentalment, sí que vull fer esment, no en acabar sinó ara, d'altres aspectes de l'activitat de Brossa que no són estrictament literatura, com ho és el teatre com a gènere literari o la poesia escrita. Em refereixo, naturalment, als guions, ja sigui per a pel·lícules, ja sigui per a ballets, o per a accions-espectacle, que són fronterers amb el teatre pròpiament dit, com també la creació de poemes objecte. Totes aquestes activitats són importantíssimes, no són el nucli de Brossa, però en són una prolongació i cal fer algunes remarques.
Els poemes objecte han de ser vistos com una etapa de les més avançades d'una activitat, una mena de corol·lari. De la mateixa manera que passava de les dues dimensions del poema a les tres dimensions del diàleg en el cas del teatre, després passava a la quarta dimensió de la materialitat en el cas d'aquests poemes objecte, que caldria veure en funció de la seva obra anterior. Era doncs un cas del tot diferent que el cas dels poemes de Joan Miró respecte a l'obra plàstica. Joan Miró era abans de tot un creador plàstic, que de més a més feia poesia escrita. Els poemes escrits de Joan Miró, que són molt interessants, no són una il·lustració de la seva obra plàstica, són una altra cosa, una activitat paral·lela. En el cas de Brossa tampoc són una il·lustració sinó que són una continuació en un altre territori d'allò que està duent a terme. No és que no siguin creacions autònomes sinó que cal veure-les com el moment en què un procés d'assetjament a la paraula, del qual en parlaré tot seguit, el duu a prescindir fins i tot de la paraula i anar cap a la materialitat.
Amb això no era l'únic, ni tan sols a Catalunya. D'una manera molt diferent Foix feia això, amb un altre estil, quan trobava una mena de rocs volcànics de la platja del Port de la Selva i els feia esdevenir escultures. Era una altra cosa perquè Foix havia fet poemes visuals però molt pocs, eren de tipus cal·ligramàtic, i en el cas dels "objectes trobats" -els rocs de la platja de Port de la Selva- el que feia només era isolar-los, no hi intervenia, Brossa sí que intervenia en la major part dels casos.
Respecte als guions de ballet, com en un cert sentit respecte del teatre en tant que teatre preparat per a l'escena, s'ha de dir una cosa: molt rares vegades Brossa va controlar plenament el que calia fer amb aquestes peces. Jo n'he vistes algunes posades en escena, i gairebé mai no eren el que podia desprendre's d'una lectura del guió o del text -quan hi havia text- i era evident que per moltes raons, començant pel fet que Brossa no n'era mai el director d'escena, no donaven completament el que podien donar. Cal dir també que van ser dutes a terme en condicions generalment desfavorables, amb poques excepcions ja molt tardanes en la vida de Brossa, amb actors acostumats a una altra mena de teatre -i tots ho estan perquè no hi ha cap teatre com el de Brossa. La idea que per fer Brossa era útil haver fet Ionesco o Beckett és falsa, és una altra cosa completament.
La realització escènica del teatre o del ballet ens dóna una idea una mica inexacta, amb molt poques excepcions, del que volia fer Brossa. Potser l'excepció més important que recordo va ser en els anys més de marginació de Brossa: l'estrena tumultuosa del Concert Irregular per Portabella i Santos al Teatre Romea. Es va acostar bastant a les idees de Brossa potser per únic cop, i molt tardanament hi ha algunes coses com Quiriquibú o com El Sarau, però això són ja els darrers anys de la vida de Brossa.
En el cas del cinema passa una cosa semblant. Foc al Càntir, una pel·lícula molt actual, és una realització d'un guió que agafa vida pòstumament a la pantalla fet per un pintor, Frederic Amat, amb una voluntat molt aferrissada de realitzar-lo, seguint el guió, però fet molts anys més tard, fora de la vida de Brossa. Té un valor indubtable, però no té, evidentment, la possibilitat de ser el que hauria estat si l'any 47 l'hagués realitzat algú en blanc i negre, és una altra cosa.
La col·laboració més extensa amb Pere Portabella és encara més ambigua. Brossa només es declarava satisfet completament de No compteu amb els dits, satisfet ell com a Brossa -una altra cosa, suposo, és el valor cinematogràfic de les pel·lícules. Aquí hi ha dues coses a remarcar: per una banda, la col·laboració més reeixida d'aquestes, pel meu gust, en tant que col·laboració Brossa-Portabella, és "Vampir cuadecuc", per una raó molt senzilla: perquè en aquest cas no hi havia guió pròpiament dit, hi havia unes idees. I fer un treball d'imatges sobre unes idees és molt més fàcil que materialitzar un guió pensat per un home que tot just comença a dedicar-se al cinema com és el cas de Brossa, i per un altre home que porta anys dedicant-se a produir un altre tipus de cinema encara que tenint-ne al cap un de diferent com és el cas de Portabella. "Vampir cuadecuc" s'acosta molt al que podria ser un cinema de Brossa. De tota manera hi ha una altra cosa a remarcar, quan ja Portabella i Brossa no col·laboren al "Pont de Varsòvia", col·labora Portabella amb Carles Santos i Octavi Pellissa, el més curiós és que moltes coses són estrictament de Portabella, ja ho eren abans, però hi ha situacions en "Pont de Varsòvia" com ara l'episodi del premi literari que semblen d'un guió com el "Nocturn 29" de Brossa. Per tant, la intercomunicació existia.
Dit això, una pel·lícula que sigui només de Brossa, potser no n'hi ha cap. Com a màxim s'hi acosta una mica "Vampir cuadecuc", però és molt difícil que cap escriptor tingui una pel·lícula que sigui pròpiament seva si no és que ell n'assumeixi la direcció personalment. I d'això n'hi ha molts pocs exemples. Fins i tot Cocteau, independentment que ens agradi o no, quan dirigia les pel·lícules, que sí que les dirigia ell, primer: tenia una gran experiència en direcció escènica; i segon: tenia un director tècnic que no era un director autònom com Portabella, sinó algú que executava el que li deia Cocteau. Brossa no va tenir mai aquesta oportunitat i Portabella tenia una personalitat massa forta com per simplement executar el que Brossa li digués.
Ara, tota aquesta activitat múltiple de ballet, de teatre ben o mal materialitzat, a vegades no realitzat ben bé sobre la idea de Brossa però sempre interessant en si mateix, és irradiació del nucli central. El nucli central és una persona, Joan Brossa, davant de la paraula poètica en català. Això què és? Jo vaig tractar Brossa bastant, tinc una idea, em sembla, precisa. Ell tenia de si mateix una imatge que em sembla que era prou encertada. Es veia, per una banda -i això no és cap ironia ni per part meva ni per part d'ell- com una encarnació, com un darrer avatar, d'una figura característica de la literatura catalana de la Renaixença ençà: del menestral autodidacta amb interès per les lletres. Això no és cap broma, és del tot seriós i del tot respectuós per part meva, i per part d'ell era una cosa perfectament assumida, la seva referència a Ignasi Iglésias anava per aquest cantó.
La literatura catalana contemporània després de Verdaguer es nodreix sobretot de menestrals il·lustrats, no són ni mai ben bé proletaris ni mai ben bé alts burgesos, com a molt és petita burgesia. Rares vegades, potser només Sagarra, potser el pare Batllori, Martí de Riquer i no gaires més, és aristocràcia. Aquests menestrals il·lustrats adopten la literatura de l'entorn, i la mostra n'és, com dic, Iglésias, entre d'altres que Brossa podia triar, també s'hi acosta Guimerà -que Brossa respectava molt i que era ja poc respectat a l'època de Brossa, una mica més que Iglésias, però no pas gaire.
Això conflueix amb una altra figura, i el més curiós és la confluència de totes dues, això és el que singularitza Brossa. La figura d'autodidacta menestral il·lustrat -que té també una altra expressió en Salvat Papasseit, més humil però no llunyà d'aquesta figura- conflueix amb la figura de l'escriptor d'avantguarda, que en aquest cas ja no actua com a menestral il·lustrat sinó que actua posant-se a la pell, ja que no essent-ho efectivament, d'un proletari rebel, o per voluntat pròpia, esdevenint-ne un, de proletari rebel. El gest de Brossa de negar-se a ser altra cosa que poeta --o, com a màxim, al començament de la seva activitat, venedor de llibres prohibits, i a les darreries, artista plàstic, en certa forma, per la posada en circulació dels poemes objecte- respon a una voluntat de proletaritzar-se, que no és tan insòlita com sembla.
De fet, una sèrie de poetes importants que Brossa tenia com a referents i com a model i que sovint ha citat, van triar aquesta mateixa actitud: estic pensant en Nazim Hikmet, en Alberti, per exemple, en Paul Eluard… n'hi ha una colla, aquests i molts d'altres que podria citar. Trien d'esdevenir proletaris rebels respecte de la societat que els envolta. Aquesta tria, en alguns casos, els va dur a situacions personals encara més dures que les que va tenir Brossa. En el cas d'Hikmet va passar tretze anys a la presó, Alberti va haver d'exiliar-se. Hi va haver-hi, però, una diferència fonamental respecte de Brossa: tots aquests escriptors, Hikmet, Alberti, i en un altre sentit, Eluard i Bertolt Brecht, vivien en països en els quals, a partir d'un cert moment, en el cas d'Hikmet, a partir de la sortida de la presó, en el cas d'Alberti, a partir de l'acabament de la guerra i l'exili, els era possible de no treballar, els era possible de ser només poetes, perquè tenien la possibilitat de viure com a escriptors, en certa manera sostinguts econòmicament pel moviment comunista internacional i en darrer terme per la Unió Soviètica.
Això no és ni cap virtut ni cap defecte d'aquests escriptors ni de Brossa, és un fet històric. Brossa simplement va triar un model, el ser només poeta, conscient que aquesta tria era la d'alguns poetes que ell admirava, una tria coherent en el segle vint, però no va tenir la possibilitat de dur-la a terme en les condicions materials que van tenir aquests poetes. Això va portar-lo a una situació paradoxal. En una societat no solament feixista sinó de més a més fortament burgesa, vivia com si visqués en una societat de socialisme real o bé en una democràcia pluralista amb presència forta del partit comunista. No era aquest el cas evidentment. La paradoxa és un menestral il·lustrat que actua com si fos un proletari rebel, un proletari rebel per voluntat pròpia, que actua com si tingués al darrere un partit per sostenir-lo econòmicament i aquest partit existia però no el podia pas sostenir econòmicament.
Aquestes paradoxes expliquen moltes de les rebel·lies de Brossa. No és que siguin ni més ni menys efectives que la de Nazim Hikmet -que és un cas especialíssim perquè tretze anys a la presó no són qualsevol cosa!- i a Nazim Hikmet, per cert hi ha punts de contacte remarcables amb Brossa, encara que Hikmet procedia d'una classe social força enlairada, es basa en la literatura popular turca, va cap al prosaisme, fa una poesia molt condensada, hi ha uns punts de contacte ben curiosos.
Això és, doncs, el context social i literari. Hi ha al costat d'això Rimbaud. A Rimbaud hi arriba una mica tard, quan tradueix "Les ungles del guant", sobretot, això és a l'època dels Llibres del Mall, al començament dels setanta. Però Rimbaud no és gaire més diferent, a l'època de Rimbaud el Partit Comunista no tenia cap presència rellevant a Europa, existia, però res més que existir. Rimbaud rep un tipus d'educació diferent de la que va rebre Brossa, però actua com si no l'hagués rebut, actua refusant-lo exceptuant una cosa que no és refusable: l'ensenyament que havia rebut a l'escola no podia fer veure que no l'havia rebut i era diferent del que havia rebut Brossa. Rimbaud d'altra banda no havia patit cap guerra, exceptuant la comuna de París i això ja va ser una mica tard, no era ben bé una situació que li podia determinar res, encara que hi ha unes llegendes sobre l'actuació de Rimbaud a la Comuna, no ha quedat mai massa clar. En el cas de Rimbaud, en canvi, a diferència d'Hikmet, o d'Alberti, i de Bertolt Brecht, i en un altre sentit a diferència també de Brossa, es produeix una capitulació, una claudicació. En un moment donat Rimbaud s'adona que la seva posició és insostenible. Des d'un punt de vista personal perquè ningú el farà viure de la poesia. Allò que deia Baudelaire, un dels seus referents, "ensenyeu-me algun bon poeta que hagi fet perdre diners als seus editors", potser era veritat en l'època de Baudelaire, però també se li podria dir "ensenyeu-me algun bon poeta que n'hagi fet guanyar als seus editors", no n'hi havia pas gaires, no gaires més a l'època de Brossa que Neruda i García Lorca. Una cosa és no fer perdre diners i una altra fer-ne guanyar. Si l'editor no en guanya difícilment en guanyarà el poeta! Que no en perdi és un consol una mica magre si ha de viure dels versos.
La claudicació de Rimbaud té una altra explicació. Com que Rimbaud va fer una revolta de tipus social però individualista, i no articulada amb una ideologia, aspira a canviar les persones una per una, i en aquest sentit, indirectament, a canviar la vida, però no a canviar la societat com a tal. La síntesi entre Rimbaud i Marx la fan molt més tard els surrealistes, però no la va fer Rimbaud. Quan Rimbaud veu que allò que ell fa no canvia la gent, i d'altra banda el canvia encara menys a ell mateix perquè continua com estava, decideix de deixar la poesia com una eina inútil i dedicar-se a altres activitats, que tindran el sentit que tinguin però tenen una acció d'incidència sobre la vida diària. Aquestes activitats ja sabem quines són: el tràfic d'armes, el comerç a l'Àfrica, etcètera.
Però amb aquests pols, Rimbaud, Hikmet, Alberti, només hem tocat d'una manera tangencial la qüestió de Catalunya, l'hem tocat parlant d'Ignasi Iglésies o de Guimerà. Aquí Brossa sí que s'enfronta a una qüestió essencial: el que ell volia fer a Catalunya no ho havia volgut fer abans ningú, ningú rigurosament, ni Salvat Papasseit tan sols. Amb una poesia que a l'Edat mitjana tenia de tot però que a l'època posterior a L'Atlàntida procedia només o gairebé només d'un determinat nucli social, la mena d'activitat que volia fer Brossa no tenia precedents. Evidentment que hi havia hagut avantguardistes als anys vint, la major part o morts de molt joves com Folguera o com Salvat Papasseit, o bé allunyats de la poesia i de vegades fins i tot de la literatura com Junoy o Sánchez-Juan. Però una cosa són avantguardistes o, com deia Foix, falsos avantguardistes i d'altra avantguardistes de debò. De debò només persistia a l'època que començava Brossa, en Foix, que era i va ser sempre i no va voler deixar de ser altra cosa que un burgès, això li ho va retreure Brossa en una obra de teatre i en un poema, tot i el respecte mutu que es tenien del qual jo he estat testimoni i que en una època tan tardana com l'any 85, dos anys abans de la mort de Foix, encara Brossa va votar per Cròniques de l'ultrason com a millor llibre de l'any per al Premi Ciutat de Barcelona. Els retrets de tipus social i personal que li feia no tenen res a veure amb el fet que per ell Foix va ser sempre un referent i això s'ha de dir d'una manera molt clara.
Amb l'única excepció de Foix, no tenia a qui adreçar-se ni cap precedent en la seva poesia. Encara Foix tenia un element que a Brossa no li interessava gens: Foix es proposava de fer alguna cosa com si la llengua catalana no hagués tingut existència d'ençà de Roís de Corella, és a dir, començar on acabava Roís de Corella i veure què es podia fer des d'aquí, enllaçant si de cas en la poesia popular, a través d'una cosa de la qual no se n'ha parlat mai, que és Francesc Pelagi Briz amb molta cosa de les cançons de la terra de Pelagi Briz que tenen una influència en Foix fins i tot en la creació del personatges de Gertrudis, la Tuis Tuieta és d'un poema que recull Pelagi Briz. Però amb aquesta excepció Foix anava per un camí diferent del que anava Brossa.
El que Brossa feia al començament no ho sé gaire, jo només conec els poemes de Brossa d'ençà de La bola i l'escarabat i això ja ho va fer sota la influència directa de Foix, més que la influència literària estricta, sobre la idea de Foix: "aquests poemes que fas, aquests textos que escrius, fes-los en forma de sonet". Li va fer cas i va començar La bola i l'escarabat, que és la cosa més antiga de Brossa que jo tinc consciència d'haver llegit.
Els sonets de Brossa s'assemblen molt poc als de Foix, sonen de vegades molt semblantment, això és veritat, però si et pares a analitzar-los mínimament, són gairebé antagònics. De fet, Foix reconeixia el valor dels poemes de Brossa, però no els trobava gens semblants als sonets de Sol i de dol, i tenia raó no eren Sol i de dol, més aviat eren el contrari en molts sentits. Què feia Brossa amb aquests elements? Una poesia originàriament d'arrel surrealista, molt més que no pas la de Foix. La de Foix en el fons és una poesia classicista, amb una estètica, que era del tipus del barroc passat pel simbolisme, de Góngora, passat pel Mallarmé, per entendre'ns. Encara que Brossa tenia un gran respecte per Mallarmé i un gran interès també -no recordo que parlés mai de Góngora, però de Mallarmé ho feia tot sovint- el que volia fer ell era una altra cosa.
Per començar detestava l'estil noble, el va detestar sempre, només el va utilitzar molt ocasionalment en algun poema cívic, si li feia falta, per a una determinada estrofa abrandada, però no era el seu registre. El que volia fer era una cosa molt profunda, i cívicament de tant de valor i tant de coratge com les que volia fer Foix. Foix, com he dit, partia de Roís de Corella i ocasionalment de la cançó popular per actuar com si no hi hagués hagut interrupció en la tradició literària expressada en català. Brossa el que volia era, d'allò que de veritat havia sostingut, havia mantingut l'existència del català com a llengua de la menestralia, també evidentment de la ruralia, però en aquest cas de la menestralia urbana, fer-ne un material literari que no s'adigués amb la moral de la menestralia, però sí, en canvi, amb la justificació moral de l'existència del poble català com a tal i de la seva llengua com a pervivència.
Això anava unit curiosament a una impugnació dels valors sociològics dels menestrals, acompanyada, encara més paradoxalment, d'una complicitat sentimental, amb la vivència quotidiana d'aquests mateixos menestrals, sobretot pels anys d'infantesa de Brossa, els anys per ell idíl·lics d'abans de la guerra, els de la república i de poc abans de la república.
Això era una tasca complicada que l'havia de dur a dues coses que es van produir de mica en mica. Una, la creixent atomització dels elements simbolistes dels sonets, o de les odes sàfiques, de les estrofes clàssiques en general, sonets, odes rurals, les estrofes sàfiques tipus Costa i Llobera, sonets tipus Foix: va anar atomitzant-se a favor dels elements de la vida diària. En el fons podia fins i tot aparèixer eslògans que ell llegia a les parets, per exemple, un eslògan del partit comunista francès. Fins i tot anuncis, per exemple l'anunci dels ferrocarrils MZA Madrid-Zamora, etc. Per tant, elements de collage com els que ja apareixien en alguns poemes d'avantguarda d'Apollinaire a començaments de segle.
Al costat d'això, una tendència cada cop més clara a centrar-se en el nucli de la parla. Això també es produïa en Foix però d'una altra manera. Foix tenia una veritable fascinació per la manera de parlar dels pescadors o dels pagesos, en la mesura que hi trobava rastres d'una parla catalana genuïna, tan genuïna com la parla catalana medieval, i en aquest sentit, alguna cosa que deia un pescador del Port de la Selva podia ser tan reveladora com alguna cosa que podia trobar llegint a l'atzar Ramon Llull. Foix havia llegit aquestes coses però tot aquest món de Llull o d'Ausias March no era la seva cosa més immediata. Per Brossa el més immediat era trobar el nucli que delatava les formes d'existir del català en una situació d'opressió i de política genocida i, al costat d'això, empeltar aquest nucli en una possibilitat de subversió per la paraula.
Això, sota la influència de Cabral de Melo que ho practicava fins a un cert punt en la seva pròpia poesia en portuguès, fins a un cert punt però destacadament en alguns casos, va portar Brossa d'ençà de Em va fer Joan Brossa, a indagar sobre la nuesa del diàleg quotidià. Aquí és on obté, no forçosament els seus poemes màxims, sí molts poemes dels millors que va fer -n'hi ha d'igualment bons en les altres línies- però sí dels més característics, i dels que van fer més difícil que Brossa fos admès.
Brossa respectava molt Carner, però el respectava en uns termes precisos, sempre deia "Carner és molt d'aquí". Dir que és molt d'aquí en llavis de Brossa era un elogi, però també marcava un límit. No hauria dit com a elogi de Foix que era molt d'aquí…
Per tant, el tipus de destrucció basada en la llengua quotidiana que feia Oliver, encara que jo li tinc un gran respecte i em sembla una mancança estranya la seva absència en aquesta llista actual de Serra d'Or, no era el que feia Brossa. No ho era, per començar mètricament, Pere Quart no perdria mai de vista la mètrica, i Brossa podia prescindir tranquil·lament de la mètrica quan li convenia. Els poemes característics de Brossa són, per exemple, aquell tan famós i tan esmentat:
|
"Una sala baixa de sostre.
-Sóc dur d'orella, què dius?
-Ah! que la tartana va baixar de buit…"
|
Aquest poema se sosté només en tres coses, l'expressió "baixa de sostre", l'expressió "dur d'orella" i l'expressió "baixar de buit". És a dir, que cada un dels versos es manté per un sintagma que és una frase feta -que pot existir eventualment en algun altre idioma però que té gràcia en català i tenen gràcia tots tres junts. La juxtaposició del tres té un efecte poètic que ja sabem que és com una mena de collage, però sense dir "baixa de sostre", dir "dur d'orella" i dir "baixar de buit" el poema no existiria.
A aquesta subtilitat no hi arribava pas ni pretenia arribar-hi Pere Quart. Sí que hi arribava, molt sovint, Foix, però com un farciment més dins d'un poema molt més complex, amb molts més elements que no tenien res a veure amb això, que eren elements de poesia medieval italianitzant o provençalitzant, segons els casos. Això duia Brossa a acarar-se amb la realitat quotidiana, i en això sí que té pocs que li siguin comparables.
Dels poetes que hem esmentat abans, comparable de veritat només hi ha Nazim Hikmet, poeta avui i aquí poc llegit però de gran importància en l'Europa d'aquells moments, que torna a venir ara i que m'imagino que se'n tornarà a parlar l'any que ve en el seu centenari. Hikmet nosaltres l'hem llegit per traduccions -no crec que ningú de nosaltres sàpiga turc- són traduccions del francès en les qual Hikmet hi intervenia. Té unes semblances curioses amb Brossa: parla quotidiana, molt poques imatges i tot basant-se amb els girs i la força dels elements quotidians fer-los esdevenir elements de poesia. El xoc ve de fer esdevenir poètic allò que en principi és només un segment de la realitat. És per aquí que el treball de Brossa, més que no pas encara el d'Hikmet, va a parar a la plàstica i s'hi assembla. Jo recordo quan Brossa m'explicava que al seu estudi de la Travessera hi anava Joan Miró, i estaven fent-hi obres, en Miró va sortir a aquella mena de balcó que tenia Brossa, i va trobar un sac que havien deixat els paletes, li va agradar el sac i se'l va endur i el va fer servir després. És a dir, era aquest contacte amb elements del món, material, que podien ser girs, paraules, expressions, o podien ser directament objectes. Aquest és l'avantatge més evident de Miró i això no li ho podia donar un escriptor, evidentment era el món de la plàstica.
Per aquest camí és el camí pel qual Brossa, de fer aquest poema amb "baixa de sostre", "dur d'orella" i "baixar de buit" va a parar als poemes dialogats. A mi m'agrada molt i no és gaire estudiada, l'etapa de Brossa de peces molt curtes. Ocupen només un parell de pàgines, que sovint no s'han representat mai, o només a cases, a casa de Gomis, a casa de Prats, amb Ponç com a protagonista. Aquests poemes escènics inicials d'un parell de pàgines són extraordinaris, són per a mi de les coses més bones que ha escrit Brossa, tant en teatre com en poesia, perquè marquen el moment en el qual no en té prou amb isolar paraules, sinó que unes paraules s'enfronten amb les altres i obren el que ell en deia la tercera dimensió. De manera lògica això ho portarà més tard a peces més complexes, després d'eliminar el diàleg, que això és ben curiós en les accions espectacle, en les accions musicals, i finalment, eliminar fins i tot la paraula en el cas dels poemes objecte, que mai no substitueixen, no reemplacen enterament la poesia escrita, sempre, fins l'últim moment va continuar escrivint poesia literària.
Jo vaig prologar el seu penúltim llibre, en va sortir encara un últim, si no m'equivoco, Passat festes, i sempre amb la mateixa estètica. El que semblava ja molt llunyà d'ell era el moment dels sonets i les odes sàfiques però sempre hi podia tornar.
El fet que l'enquesta que suara he esmentat de Serra d'Or l'hagi situat per primer cop com a poeta en un lloc tan destacat no vol dir que tot el que s'imposa sigui assimilat. Per començar, no tot circula. No solament no tenim les obres completes de Brossa ni de molts altres escriptors -hi ha molts autors catalans dels quals no hi ha obra completa- sinó que moltes de les obres completes parcials no existeixen. En el mercat Poesia rasa només existeix en forma fragmentada i no sé si ha arribat a publicar-se de forma sencera en reedició; Poemes de seny i cabell i Rua de llibres no han estat mai reeditats com un corpus, i sospito fonamentadament que hi ha llibres de Brossa inèdits, jo n'he llegit més d'un. Hi ha llibres de Brossa que no han arribat a publicar-se mai i que són de l'etapa de Poesia rasa o l'etapa de Poemes de seny i cabell, algun d'ells és molt interessant. Independentment de la presència en el mercat llibreter d'aquests llibres, l'actitud de Brossa és molt lluny d'haver-se assimilat.
Que ara hagi passat a esdevenir clàssic és una manera com una altra de desentendre's del problema que la seva simple existència representa, del repte que representa. Som encara relativament escassos els poetes que com a tals invoquem Brossa com a exemple. Que el respecten molt més que en vida o molt més que quan ell tenia quaranta o cinquanta anys, sens dubte, però és molt fàcil respectar algú que ja pensem que és un clàssic i en aquest sentit es pot col·locar en la mateixa situació que sor Isabel de Villena. No era aquesta l'aspiració de Brossa ni és això el que la seva obra demana. No es tracta de llegir-lo com aquell que llegeix -o més ben dit com aquell que no llegeix o fa veure que llegeix- la Vita Christi d'Isabel de Villena, es tracta de treure'n conseqüències respecte a l'esdevenidor de la literatura catalana, i respecte també a la posició de l'escriptor en la societat catalana, respecte a la llengua.
En tot això Brossa no era un ideòleg, no era, per exemple un assagista, ni tenia posicions ètiques, artístiques, ideològiques o polítiques que fossin complexes. Tenia unes quantes idees molt ben definides a les quals va ser sempre fidel. L'elaborar-les més complexament ja no era cosa seva, era cosa dels ideòlegs. Això era cosa per exemple de Sacristán quan li va publicar Poesia rasa, i Brossa això ho donava per bo. No era per tant un poeta problemàtic, un poeta assagístic en el sentit que ho van ser per exemple Eliot o Riba. Era un altre model de poeta. S'acostaria més en aquest sentit a un altre poeta que apreciava molt: Alberti. Alberti tampoc no va pretendre ser mai un teòric, menys encara que Brossa, potser. Era sobretot poeta i tenia unes quantes idees definides de les quals no va variar mai. La diferència, clar, és que treballava en una altra llengua, en un altre model literari, en part, només en part, i en unes altres circumstàncies històriques, en part només també.
La millor manera d'acarar aquest simposi seria, em sembla, almenys pel que respecta a mi, en primer lloc, pensar que Brossa, no perquè hagi esdevingut un clàssic ha variat. Era un clàssic ja mentre vivia pels que l'apreciàvem i el repte que va plantejar no està resolt. El que planteja Brossa respecte a escriure en català és vigent encara perquè apunta al nervi de la qüestió: la literatura catalana no pot sobreviure només, i això ho va veure Brossa de seguida, basant-se en el model d'alta cultura, que va assegurar-ne la supervivència en moments difícils, és a dir el del prestigi, el model que podria encarnar Riba, el qual Brossa respectava més del que ens pensem. Més del que semblen denotar els seus escrits. Ho va manifestar públicament de manera tardana, que si Riba fos viu li faria una abraçada, quan es va parlar de Riba en l'aniversari de la seva mort. El prestigi podia ser essencial per subsistir en els anys de després de la guerra, però no podia ser el tronc de la literatura catalana. Ni podia basar-se només en el món de la menestralia que avui seria el món dels best-sellers i de TV3.
Tampoc pot ser això la base de la literatura catalana, és la base d'una altra cosa, de la pervivència demogràfica, quantitativa de la llengua, no la continuïtat estricta d'una tradició literària. I tampoc pot basar-se només en l'acceptació literària i social, aquesta es pot produir, en el cas de Brossa arribar a conèixer-lo en part més curiosament com a artista plàstic que no pas com a escriptor pròpiament dit, però en cap d'aquestes coses no es basa l'escriptor. L'escriptor es basa en la seva relació amb la paraula i al seu torn la paraula té una relació conflictiva amb la societat de la qual no obstant n'és en certa forma una estilització última. Tots aquest exemples fan de Brossa el contrari d'un escriptor estàtic, d'un escriptor que ha clos el cicle en si mateix, i que simplement -com podria ser per exemple, Guerau de Liost- ha acomplert una etapa, no és aquest el cas de Brossa. Els problemes que planteja Brossa sobre el llenguatge, sobre la literatura, sobre la relació entre llenguatge i societat, i sobre l'escriptor català com a tal, són problemes no resolts. De la seva continuïtat dependrà la pervivència de la literatura catalana, no només com una cosa que la gent parli i poc o molt llegeixi, i poc o molt practiqui, sinó com alguna cosa que tingui a veure amb els problemes fonamentals de la literatura contemporània. Em sembla que és aquesta la gran lliçó de Brossa.
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
