La quadratura del cercle és una proposta de lògica matemàtica que apunta a la impossibilitat. El cercle mai no pot ser quadrat, així com tampoc el quadrat està capacitat per adoptar una forma rodona. L'espai que ocupen tots dos és el mateix, el pla bidimensional, però mai no podrien confondre's, en tant que són enunciat i no cosa, un conjunt d'ordres predeterminades i no un objecte amb existència pròpia. No existeix cercle algun, abans que decidim definir-lo com "la porció d'un pla limitada per una circumferència", en el mateix sentit que un quadrat, qualsevol quadrat, serà un "quadrilàter d'angles rectes i costats iguals", o no serà.
El món de l'art, en aquest punt, no és tan diferent al matemàtic, i si podem parlar d'arts literàries i d'arts visuals, no és sinó perquè en algun moment, hem definit tots dos àmbits. El cercle i el quadrat remeten, en primera instància, a la circumferència i al quadrilàter, però no acaba aquí la seva diferenciació. Si en acostem un poc més, haurem de referir-nos a punts, línies, segments, corbes i un ampli ventall d'altres conceptes i complexes lleis (en aquest cas geomètriques i per extensió, matemàtiques) que, d'altra banda, tan sols conservaran el seu significat dintre d'un espai euclidià.
També les arts literàries i les visuals recolzen la seva diferenciació en lleis anteriors, i és en el límit difús que aquestes estableixen on s'endinsa Brossa amb la seva poesia. A l'àmbit literari, tal com clàssicament l'hem entès, correspon un protocol de lectura successiu i gramaticalitzat, que es desplega en el temps; al camp visual en canvi, un protocol de lectura simultani i desplegat en l'espai. El primer es relaciona amb les paraules, i un poc més enllà amb les lletres; el segon amb les imatges, i un poc més enllà amb les coses.
Igual que el cercle i el quadrat tenen en comú l'espai on esdevenen, el pla bidimensional (euclidià); paraula i imatge comparteixen l'espai poètic, en tant que "poiesis" remet a creació, abans d'apuntar la matèria primera o la tècnica emprada en cada artifici. L'obra visual i objectual de Brossa succeeix en aquest imprecís espai.
La diferència, en tots dos casos (el geomètric i l'artístic) és convencional, consensuada, construïda; per la qual cosa pot també, i d'aquí és d'on vol partir la meva proposta, ésser deconstruïda.
Brossa va ser sempre un poeta. Es considerava a si mateix poeta quan escrivia teatre, així com poètica és la seva obra literària, visual, objectual, i fins i tot urbanística. Aquest apunt ens permet dues reflexions. En primer lloc, i en tant que l'anàlisi que aquí presento afronta una obra poètica, no em sembla tan sols lícit, sinó pertinent, parlar de protocols de lectura a l'hora d'entendre la poesia visual i els poemes objecte de Joan Brossa. Això suposa no ocultar que parlo des de la Teoria Literària, en justa correspondència amb una obra perpetrada des de la poesia.
En segon lloc, i partint de les evidents diferències que, al sentit comú, ofereix la comparació entre un poema objecte i un literari, és manifest que aquest l'espai poètic sobre el qual treballa Brossa, ha transgredit molts dels límits que guardaven la seva unitat i la seva especificitat. És aquí on rau la impossibilitat a la qual tant la poesia de Brossa, com la quadratura del cercle, pot dir-se que tendeixen; i que aquest simposi refereix com una "revolta poètica".
No es tracta tan sols de que l'obra de Brossa escapi a les taxonomies pròpies de la departamentalització universitària i acadèmica. Més bé és en virtut d'aquest trencament sempre en procés, que la poètica brossiana funciona, i si dic que la poètica brossiana funciona, és perquè fa alguna cosa més enllà de significar. Signifiquen els seus poemes si significar és "ser una cosa signe d'una altra", però no si entenem aquest significar com "la representació d'un concepte o d'un pensament anterior". És per això que prefereixo utilitzar el verb funcionar, per a referir allò que fa el poema visual "Desmuntatge", de 1974.
Totes les formes d'art, per pensament, paraula, obra o omissió, estan d'alguna forma relacionades amb la Representació, i aquesta ve sempre codificada pels protocols de lectura que abans ja he apuntat. Brossa no és cap excepció en aquest cas, però en tant que poeta experimental, no accepta la convenció sinó problematitzant-la. L'art d'Avantguarda és l'art de la mostració. Negar la Representació, subvertir-la, suposa anteposar la materialitat de l'obra i proclamar l'adveniment de l'autoreferencialitat. Els mecanismes interns esdevenen tema de l'obra, i la pròpia obra reflexió sobre l'espai que ocupa. Es per aquesta raó que el títol d'aquest poema pot ser "Desmuntatge", i la seva lectura, aquesta és la meva proposta, una investigació topològica, en tant que interessada pels espais.
El poema ens mostra una A, i en tant que literari, sotmès a un protocol de lectura successiu, nega qualsevol referencialitat. No ofereix codificació alguna susceptible d'ésser traduïda més enllà de representar-se a si mateixa, i ser una A. Una /a/ majúscula, que després també desapareix. El signe natural ha estat de(con)struït. El signe lingüístic es manifesta insuficient, i la representació negada. El poema "Desmuntatge" oposa a la transparència del signe la seva freda immanència, per fer-lo finalment desaparèixer. No es produeix allí on nosaltres decidim que ho faça, per exemple ara, aquí projectat. Passa en algun altre lloc, en un espai indeterminat que és un no-espai, un lloc que no existeix.
La presència inicial de un signe lingüístic ens ha conduït a un espai literari, i ens ha predisposat a un protocol de lectura successiu, aquell que utilitzaríem, per exemple, si volguéssim endinsar-nos en una de les seves sextines. Aquest és el primer engany, el lloc on comença un joc que, si esgotéssim, acabaria amb el poema, perquè precisament és el poema. El primer truc de màgia fa desaparèixer el signe lingüístic. El poema no pot llegir-se, no al menys com una sextina, com un sonet o com una poesia d'amor apassionat. Es tracta d'un poema que no acaba, perquè tampoc no estàvem presents quan va començar. Simplement esdevé, té lloc sempre en forma de procés. D'aquesta forma, el poema escapa a un protocol de lectura successiu, perquè a més de deixar de ser paraula per esdevenir lletra, un poc després encara es fa cosa, i els objectes no signifiquen igual. És en aquest sentit que el poema funciona, que es veu possibilitat per significar, ara ja des d'algun altre lloc. El signe ha sofert un desplaçament, en clau de materialització, d'objectualització, que per contagi, implica també un desplaçament, aquest ja insalvable, de la gramàtica que hauria de fer possible l'atribució de sentit.
La lletra A ha estat deconstruïda en tant que signe lingüístic, però també en tant que cosa, i és precisament en aquest moment d'absència, que es fa present el poema; ni en el món lingüístic, ni en el de l'objecte, o al menys, en tots dos al mateix temps. A la lletra /a/, així aïllada de qualsevol mena de context semàntic, sobre un fons totalment blanc que no li permet relacionar-se amb cap altre signe lingüístic, li és negada la possibilitat de funcionar, i en conseqüència, la seva condició de signe lingüístic. Esdevé cosa, qualsevol cosa, el vagó d'un tren[1], o el cap d'un bou en primer pla[2].
Aquesta cossificació possibilita la segona intervenció del poeta, que ja no es produeix sobre la lletra, sinó sobre l'objecte; es tracta del segon "Desmuntatge", i ofereix de una A, tan sols les peces físiques, o gràfiques que la formen. És il·lustratiu en aquest sentit, el poema-objecte "Feina de dissabte" (1986), en que Brossa desmunta una escala de fusta exactament de la mateixa forma.
El poema-visual "Desmuntatge" funciona en un espai que, per indeterminat, mai no encertaríem a assenyalar amb el dit, però que possibilita una xarxa de relacions tan rica entre coses i signes, com tan sols la paraula poema podria assumir.
Amb la següent obra, Joan Brossa parla de les mateixes coses, però en sentit oposat. El poema titulat "Roda" (ideat en 1969, realitzat en 1989) ens mostra un objecte quadrat.
Qualsevol cosa que vulgui vestir amb solvència el nom de /roda/ -sanciona el diccionari- tindrà necessàriament una forma circular. Aquesta és la condició principal, i més enllà d'ella, hi ha tan sols detalls no pertinents, com ara constatar que és de fusta o que el cub central on els radis de la roda vénen a trobar-se, és exactament igual al d'una altra roda qualsevol.
D'altra banda, un diccionari etimològic ens dirà que si a un objecte l'anomenem /roda/, és perquè pot rodar. Rodar és la seva funció. Precisament per aquest motiu el poeta construeix una roda quadrada. Perquè de entre totes les condicions que ha de complir un objecte perquè el considerem /roda/, /roda de carro/ en aquest cas, el poema-objecte les compleix totes llevat d'una. És suficient amb negar únicament la circularitat d'una roda, de qualsevol roda, per a que ja no sigui /roda/. El poema estableix un desequilibri fredament calculat entre el títol i l'objecte al qual fa referència; donat que el títol és, ja ho hem dit, "Roda".
Si en el poema-visual que hem vist abans, el desequilibri ve produït pel desplaçament d'un signe lingüístic que esdevé objecte, aquí és l'objecte qui, en convertir-se en paraula, crea un espai indeterminat, des del qual, ésser o no anomenat /roda/, ja no és imprescindible. Desfuncionalitzar així un objecte és també llevar-li el nom, deixar-lo a la seva sort, condemnar-lo a la recerca d'una paraula que no existeix.
És per això, que haurem d'acceptar l'evidència del títol, "Roda", per referir-nos a l'objecte quadrat que l'acompanya. Construir una roda quadrada és al mateix temps destruir-la, i al procés de fer les dues coses a l'hora, Brossa li deia poema. Així doncs, en l'estrany espai que separa el títol de l'objecte, és el cercle quadrat i la fusta paraula; que si és cosa impossible, precisament per això poesia.
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
|  | |
