Brossa va ser considerat com un problema per uns quants sectors de la cultura catalana, durant la dictadura i després d'ella. (En la ponència es recuperen tres textos on aquesta condició es fa palesa.) Brossa era un problema per la seva aposta avantguardista, però també pel fet que, en el seu ideari poètic, defensava manifestacions com el circ, el music-hall, l'striptease, el cinema dels primers temps, el cinema conceptual, la màgia, etcètera. Tots aquests llenguatges tenen en comú la seva antinarrativitat, la seva vocació de sorprendre i fascinar l'espectador; i també tenen en comú que, en general, no han estat considerats com a signes culturals dignes d'interès i, menys encara, dignes de l'apassionament creatiu que Brossa hi abocava.
|
|
 |
La fruita més antiga del teatre no penja de la paraula.
Joan Brossa
|
| 1.
| Brossa com a problema |
Joan Brossa no sempre va despertar simpaties i reconeixements unitaris en els ambients culturals catalans. És cert que en els darrers anys la seva obra —o una part de la seva obra— va ser acceptada i fins i tot beneïda pel sistema institucional de la cultura; en la dècada dels noranta va rebre múltiples distincions i homenatges (Escriptor del mes l'any 1991, Premi Nacional d'Arts Plàstiques l'any 1992, Medalla d'Or de Bellas Artes l'any 1996...); en aquesta mateixa dècada la seva obra plàstica va entrar en els grans circuits galerístics; etcètera. Però no sempre va ser així. Durant un període molt estès de la seva vida, Brossa va ser objecte d'un aïllament quan no d'una reprovació notòries i significatives, un aïllament i/o una reprovació que no tenien exclusivament el seu origen, d'altra banda lògic, en l'oficialitat franquista, sinó que, amb tots els matisos que es vulgui, eren compartits per alguns sectors de la cultura catalana, els quals llegien l'obra i la personalitat brossianes amb reticències. Per expressar-ho ràpidament: per alguns intel·lectuals i per alguns artistes Brossa era, abans que res, un problema. El problema Brossa, en direm. Vull rescatar tres fragments literaris molt diferents entre ells que reflecteixen, directament o indirecta, aquesta condició problemàtica de l'obra de Brossa, que reflecteixen una desafecció entre el poeta i la cultura del seu país.
El primer fragment és de l'any 1965 i pertany a l'escriptor i editor Joan Teixidor. En el seu dietari escriu sobre Brossa i sobre allò que ell entenia com a una injustícia que s'estava cometent amb el poeta: "Aquests últims anys s'han publicat dues antologies excel·lents de poesia catalana moderna: Poesia catalana del segle XX, de J.M. Castellet i J. Molas, amb un extens estudi que constitueix un notabilíssim esforç d'interpretació i, últimament, Nova antologia de la poesia catalana. De Maragall als nostres dies, de Joan Triadú, que és una nova edició ampliada i revisada de la seva antologia de l'any 1950. Però no es tracta ara de parlar dels mèrits o desmèrits d'aquestes obres. M'interessa només assenyalar una curiosa coincidència: en ambdues antologies no figura el nom de Joan Brossa. Naturalment que qualsevol antòleg és lliure en les seves eleccions; però, en aquest cas, l'omissió em sembla significativa. [...] He de dir que aquesta opinió em sembla injusta. Històricament l'obra de Brossa té un paper rellevant en la nostra literatura. En gran part aquest poeta fou el mentor espiritual, el revulsiu i l'estimulant d'aquell grup fabulós de Dau al Set, que representa per a nosaltres una nova forma de contacte amb el món. Veiem que en la sobrecoberta de l'antologia de Castellet i Molas es reprodueix una tela d'Antoni Tàpies: no em semblaria gens incongruent que a l'interior del llibre figuressin alguns poemes de Joan Brossa."[1]
El segon fragment és de deu anys més tard. En una carta que el poeta Joan Oliver va enviar al filòsof Josep Ferrater Mora trobem una referència a Brossa que voldria remarcar: "El panorama fa tristesa, vull dir el quadre general de la cultura nostrada. Però no ho goso dir, perquè sóc massa vell. Sembla que parli per despit o per ressentiment. No sé si saps el que ara passa en el camp de la poesia. Hi ha uns grups joves que reaccionen furiosament contra el ''realisme'', contra l'obra compromesa. Són neosimbolistes, tirant a barrocs. Es tanquen en un laboratori de vori amb les finestres encegades. Despullen els deu volums del Diccionari Moll i n'extreuen paraules eufòniques, poètiques, arcaiques o dialectals, insòlites, desuetes. Agafen mitja dotzena d'aquestes troballes i les encasten en un sonet, com el joier que encasta unes quantes pedres precioses en un braçalet. Són gratuïts i hermètics i s'han posat d'esquena a la situació històrica i social del país. Reivindiquen en Foix i en Brossa i arraconen l'Espriu i en Quart."[2]
Finalment, el tercer fragment és de l'any 1981, una època en la qual Brossa començava a ser considerat, però que pel que sembla encara despertava al·lèrgies. L'autor d'aquest darrer exemple és el cantant Raimon, el qual el 29 de gener de 1981 anota en el seu dietari el següent: "Ahir, Joan Brossa, que presumeix sempre d'avantguardista, em va dir a la mitja part del concert de Carles Santos: Aprèn, aprèn. Li vaig contestar: Això tu, que vols ser avantguardista. Cada activitat té les seves lleis. // El concert de Santos va consistir en uns exercicis de tipus vocal, sense paraules. Sons fets amb la gola, boca, nas, a la primera part. La segona amb el piano fent un mateix tipus d'estructures seriades, reiteració complicada i mecànica que es va trencant lentament amb addició d'altres notes que són totalment estranyes a l'acord. El concert va ser molt divertit; dubto que si ho interpretés una altra persona resultés suportable. És molt a prop d'allò que se'n diu minimal music. El meu interès per aquesta música és també minimal. El gust per la impertinència gratuïta que Joan Brossa practica només és comparable al seu gran desig de ser l'avantguardista oficial de Barcelona municipi. Ell no vol creure que l'avantguardisme donà de si tot el que havia de donar entre les deux guerres. El que ha vingut després és la banalització comercial del producte cultural avantguardista en el millors dels casos. A Barcelona, un raquític esnobisme desorientat i prudent."[3]
No vull aturar-me en explicar cada un d'aquests fragments. Només m'interessen com a indicadors d'un cert estat d'opinió que Brossa generava o podia generar, ni que fos en moments puntuals, en personatges com els qui hi han sortit esmentats. Ara, tampoc voldria deixar de subratllar l'obvietat: Joaquim Molas, Josep M. Castellet, Joan Triadú, Joan Oliver (Pere Quart) i Raimon són cinc persones destacades de la cultura catalana les quals coincideixen en menysvalorar Brossa, per expressar-ho prou difusament. Cadascun d'ells, en un moment o en un altre, dins de la dictadura o en el període de la transició, ja sigui per acció o per opinió, s'ajusten a allò que no deixava de ser una pràctica cultural, si no habitual, tampoc gens insòlita: silenciar Brossa o bescantar-lo directament o indirecta. Diríem que per aquests autors, com per l'estat d'opinió que els fragments aquí reproduïts representen, Brossa era, abans que res, un problema.
|
| 2.
| Brossa i el problema de l'avantguarda |
Però, quin problema podia representar Joan Brossa? És difícil resumir-ho en una sola frase, però no em sembla arriscat afirmar que Brossa planteja el problema de l'avantguarda en un moment en què es concep que l'agressió constant que la dictadura franquista significa per a la cultura catalana només pot combatre's des del territori del realisme. O, donada la conjuntura, des del territori de la metàfora inequívocament compromesa. Això, almenys, explicaria una part de les actituds contràries al poeta: la de Molas i Castellet en excloure'l (o, més exactament, no incloure'l) en l'antologia poètica de l'any 1963 ni tampoc en l'adaptació que van fer-ne per al públic castellanoparlant l'any 1969 sota el títol Ocho siglos de poesía catalana; també la desconsolada visió del panorama de la poesia catalana que Joan Oliver descrivia al seu amic Ferrater Mora. Però no totes les actituds poc amistoses envers Brossa poden interpretar-se a través d'unes determinades estratègies de política cultural, es contemplin des de l'actualitat com a justes o no, com a legítimes o no. L'avantguarda brossiana també significava o podia significar un problema en si mateixa, més enllà del context en el qual s'inscrivia: aquest seria el cas, em sembla, de Joan Triadú i, sobretot, del cantant Raimon el qual deixa ben explícita la seva aversió cap als fenòmens avantguardistes en una data tan avançada com l'any 1981.
Ben mirat, aquesta aversió a l'avantguarda no és casual ni minoritària. El cert és que la cultura catalana del segle XX ha anat assimilant l'experimentació, la indagació formal, la recerca de l'originalitat, així com d'altres trets distintius de l'avantguarda, amb desgana, quan no amb un absolut menyspreu. La paradoxa és evident: un país que ha aportat grans personatges a l'avantguarda plàstica internacional del segle XX, però que d'ençà dels temps de l'hegemonia noucentista ha viscut reclòs en el classicisme i en la tradició. Brossa ho expressava amb contundència quan afirmava que ell, en realitat, no era un avantguardista, sinó que el país s'havia aturat a la rereguarda.
Aquesta lectura problemàtica de l'avantguarda, i de l'obra de Brossa que s'hi inscriu decididament, planteja un paral·lelisme que em sembla diàfan amb l'atenció que l'obra de Joan Miró va rebre a Catalunya —i també a Espanya. La trajectòria de Miró en el si de l'art català contemporani és —com la de Brossa— plena de malentesos i d'incomprensions. Com he estudiat en un altre lloc,[4] el ressò de Miró en la cultura catalana pateix d'un desajustament notori: és un artista progressivament avalat pel seu prestigi internacional que, en el seu entorn cultural, és silenciat o rep tota classe de crítiques. Escrit d'una altra manera: Miró va patir un exili artístic interior i la seva reivindicació va ser lenta, feixuga, restrictiva. I, sobretot, minoritària. Efectivament, Miró, entre els anys vint i els anys seixanta, va ser defensat i vindicat per una minoria cultural, molt sorollosa i transcendent, però minoria al capdavall. De tal manera que no serà fins al final de la seva vida quan començarà a rebre distincions i homenatges institucionals i presumptament unànimes (l'antològica de l'any 1978 a Madrid; la Medalla de Belles Arts de l'Estat espanyol; les Medalles d'Or de la Generalitat i de l'Ajuntament; el Doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona; la "Setmana d'Homenatge a Joan Miró" que l'Ajuntament de Barcelona organitza l'abril de 1983...). Les raons d'aquesta desafecció, les raons d'aquest problema Miró són evidents: davant de la proliferació d'un gust immoderat per la pintura figurativa, per la tradició cultural més ortodoxa, la pintura abstracta i sensitiva de Joan Miró esdevenia una mena de provocació. El problema Miró, en definitiva, també havia estat el de l'avantguarda.
Durant molts anys, Brossa, com Miró, serà reivindicat per una minoria, però negligit pel gros del sistema cultural català. Brossa, ja ho sabem, també era avantguardista. El problema Brossa, però, se'ns presenta amb tres circumstàncies específiques i que incrementen la distància entre aquests pols d'atracció i refracció. En primer lloc, Brossa no comptava amb la pressió que podia suposar el fet que Joan Miró, es digues el que es digues d'ell a Catalunya, era un pintor consagrat internacionalment. En segon lloc, el fet que Joan Brossa no va mantenir una actitud prudent i reservada com Miró, sinó que volia intervenir en la cosa pública i ho feia amb un to gens misericordiós respecte a aquelles opcions estètiques que no entraven en la seva particular forma d'entendre l'art (recordem aquell "Aprèn, aprèn" que li espeta al cantant Raimon l'any 1981.). El poeta va mantenir des dels inicis de la seva obra i fins al final de tot una fidelitat constant, absoluta, als seus ideals, fins i tot a la seva forma d'entendre la vida, resistent al consumisme globalitzador. Brossa feia la seva obra (poètica, cinematogràfica, objectual, teatral...) indiferent a si despertava aplaudiments o no; en els darrers anys de la seva vida, va ser amplament reconegut des del seu compromís amb l'avantguarda, però es pot tenir el convenciment que si aquest reconeixement no hagués arribat, ell hagués mantingut les seves posicions poètiques i artístiques en el mateix lloc. En definitiva, Brossa era un avantguardista que se'n vantava de ser-ho. I així arribem al tercer aspecte que, al meu entendre, agreuja el problema Brossa: la seva fidelitat a l'avantguarda implicava una comprensió envers fenòmens o llenguatges que no havien estat mai ben vistos per la cultura catalana benestant.
|
| 3.
| Brossa i els límits de l'avantguarda |
El problema Brossa era el problema de l'avantguarda. Ja hem vist que, l'any 1975, Joan Oliver ho resumia així: Foix i Brossa enfront d'Espriu i Quart. O el problema que suposava l'avantguarda literària en un moment en què l'experimentació no s'ajustava als cànons d'una cultura que emergia de la foscor de la dictadura. Però Brossa encara planteja un problema més agut, més molest i tot: no solament era avantguardista sinó que dins del territori de l'avantguarda s'havia proposat lligar el més selecte amb el més popular, l'alta cultura amb els fenòmens literaris i de l'oci més integrats en els gusts massius. I això era reblar el clau de l'avantguarda fins a extrems poc compartits fins i tot per alguns dels personatges que, des de la minoria, defensaven el Brossa poeta o el Brossa dramaturg o el Brossa plàstic. Perquè com ja vaig dir en l'acte d'homenatge que li vam fer a la UAB, amb motiu de la concessió del doctorat honoris causa, "Brossa va ser successivament reconegut per la seva paraula poètica, pel seu teatre, per la seva poesia visual, per la seva obra objectual, però la seva abrandada defensa del music-hall o del circ o de les arts escèniques no estrictament literàries encara no ha tingut un ressò similar al d'altres registres de la seva creació o de la seva poètica".[5]
Cal precisar immediatament que, en això, com en tantes altres coses, Brossa continuava sent avantguardista. Perquè, ni que sigui de passada, vull recordar que el cinema, el music-hall, el circ, la màgia i d'altres espectacles similars ja havien estat reivindicats i aclamats per membres destacats de l'avantguardisme històric. Pierre Reverdy, Guillaume Apollinaire, Amedée Ozenfant, Salvador Dalí, Picasso, Le Corbusier, Duchamp i tants d'altres havien vist en aquestes manifestacions símptomes molt evidents de modernitat; en revistes com Nord-Sud o L'Esprit Nouveau, per posar dos exemples significatius, hi ha articles on s'encasta el món del circ, del cinema o del music-hall amb l'alè de l'avantguarda. I això es fa sense escletxes. Pere Gimferrer ha escrit que "Foix i Brossa han estat els escriptors catalans que han mantingut una comunicació més assídua i aprofundida amb l'esperit de l'avantguarda mundial",[6] i en el cas de Brossa aquesta comunicació també s'ha donat en aquest territori tan poc explorat des dels estudis de la cultura que és el món de l'espectacle.
El cert és que el fet que Brossa prestés atenció i fins i tot concebés espectacles i guions per al cinema, per al music-hall, per al circ no va ajudar gens a la seva absorció en els sistemes culturals catalans. No podem oblidar l'actitud combativa que el Noucentisme dels anys hegemònics, amb Eugeni d'Ors al seu front, havia mantingut respecte al cinema, la sarsuela o el music-hall, una actitud que perdurà, ni que fos en estat de latència, més enllà de la vigència precisa del corrent noucentista. Brossa, com havia fet abans que ell Sebastià Gasch, un bon amic seu i un model d'obertura cultural, s'oposà a aquest tarannà restrictiu i va fer una aposta premonitòria: la síntesi entre alta cultura i cultura popular. Aquesta aposta per llenguatges artístics i/o fenòmens culturals que el Noucentisme havia boicotejat i els tardonoucentistes menyspreaven pensant-se que això era un símptoma de distinció, no deixava de ser un signe avantguardista i, a l'ensems, una provocació. Voldria precisar que fins i tot l'atenció que Brossa dispensà al cinema, una art aparentment acceptada per tothom, contenia bones dosis de diferenciació, de singularitat. Perquè Brossa no és un intel·lectual que un dia va al cinema i fruit d'això escriu un article o un assaig o un poema. Brossa és un espectador exigent i amb un criteri molt extrem: ell no va al cinema a distreure's, o no hi va solament per això, i defensa autors i pel·lícules que no són del gust de la majoria ni, moltes vegades, del gust d'altres artistes i intel·lectuals. Finalment, com demostren els seus guions —portats a la pantalla o no—, la seva concepció del cinema s'imbueix claríssimament de la seva concepció poètica general, avantguardista i provocativa.
|
| 4.
| Brossa: l'ofici d'espectador (intel·ligent) |
Per què aquest interès de Brossa per allò que ell en deia arts parateatrals? Què uneix el circ amb la màgia, amb el music-hall, amb l'striptease, amb certa concepció del cinema? Em sembla que, dins de la poètica brossiana, allò que més l'atreia d'aquests espectacles és la seva antinarrativitat. Efectivament, el circ, el music-hall, molt especialment la màgia, també el cinema dels primers temps (allò que la historiografia ha denominat cinema d'atraccions) no cerquen atrapar l'espectador en una cadena narrativa, ordenada i causal. Ben al contrari, aquests llenguatges es presenten com a manifestacions visuals o audiovisuals que plantegen un moment espectacular o una successió —no narrativa— de moments espectaculars que, abans que res, busquen sorprendre i meravellar el públic. De forma genèrica, aquests espectacles privilegien la (de)mostració teatral a través de l'acció més que no pas l'absorció de l'espectador en un univers diegètic controlat i rigorós.
Em sembla que Joan Brossa admirava aquestes manifestacions justament pel seu alt grau d'antinarrativitat: la sorpresa del truc del prestidigitador, la fascinació dels trapezistes volant pel cel, l'acte poètic en què es converteix una bona entrada de pallassos… També la seva admiració pel cinema de Frègoli, per Georges Méliès, per les primeres pel·lícules de Segundo de Chomón (al qual va descobrir molt tardanament gràcies a, com no?, unes sessions programades a la Filmoteca de Barcelona) s'insereix en aquesta categoria estètica: el cinema de trucatges (o d'atraccions) d'aquests autors no pretenia més que meravellar el públic, fascinar-lo a través de la visió. Ben mirat, l'admiració que Brossa va manifestar en més d'una ocasió per les coreografies de Busby Berkeley és un pas més en aquesta reivindicació de la capacitat fascinadora de les arts escèniques: en els musicals de la Warner, Berkeley apel·lava a la plenitud visiva —a l'exuberància icònica— del cinema més que no pas a la seva capacitat narrativa. Aquesta condició antinarrativa de les arts escèniques no estrictament verbals, Sebastià Gasch la va expressar amb unes paraules que Brossa molt probablement hagués subscrit: "Teatre i music-hall. Heus ací dos antípodes. El teatre és la lògica. El music-hall, l'arbitrarietat. El teatre és el realisme. El music-hall, la ficció. El teatre és el previst, és l'esperat. El music-hall, la sorpresa, l'inesperat. El teatre és l'ahir. El music-hall, l'avui... El teatre és el ritme lent. El music-hall, per contra, és el ritme trepidant."[7]
Insisteixo: aquesta vindicació de les arts escèniques no narratives; aquesta aposta per l'escenari, la pista o la pantalla com a indrets de fascinació poètica és un punt original i indestriable en l'obra de Brossa. I connecta en absolut amb el Brossa avantguardista. Al capdavall, l'avantguarda, o certs registres de l'avantguarda, també havia emfasitzat aquell element de sorpresa, de provocació sensorial (recordem el xoc visual que Miró anhelava com a resposta davant de la seva pintura), de sorpresa en grau superlatiu.
Ja ho he avançat abans: Brossa era radical en la defensa del seu món creatiu i, paral·lelament, també era radical en la crítica d'allò que no el complaïa. I aquesta actitud, en un entorn cultural en el qual els espectacles populars no passen la ratlla del pur entreteniment, no era ben tolerada. Les seves apostes les vehiculava amb audàcia: en una entrevista que li fan l'any 1980 al diari Tele-Expres contraposa Núria Espert, de la qual diu que "em sembla modèlica, perquè ensenya tot allò que un actor actual no ha de fer", als aleshores joves artistes emergents en les arts escèniques no literàries: el Doctor Soler, Hausson, i els germans Poltrona. Des de la perspectiva institucional, l'anatema estava servit: oposar el prestigi d'una primma donna de l'escena catalana com Núria Espert davant d'un actor diguem-ne poc ortodox, un prestidigitador i uns pallassos emergents era pres com una voluntat expressa de molestar. Nosaltres, ara, sabem que no només era una provocació, sinó la plena inserció d'unes manifestacions populars en la seva cosmogonia poètica. (Recordem que, lluny de les possibles ganes de remoure l'ambient cultural, Brossa va fer professió de fe d'artistes tan diferents —i amb treballs tan antinarratius— com Albert Vidal, Lindsay Kemp, Christa Lem, Tortell Poltrona, Hausson, Selvin, Pep Bou...)
Joan Teixidor, en el text que citava al començament, definia el Joan Brossa de mitjans dels anys seixanta amb perspicàcia: "Joan Brossa és un poeta una mica solitari que deambula pels carrers de Barcelona amb una curiositat molt oberta pels espectacles fugissers i la pirotècnia de les paraules i de les frases fetes. I per aquells moments en els quals la vida incideix en coses misterioses o incomprensibles. Ha escrit una poesia personalíssima que es completa en unes obres teatrals on l'arbitrari i el joc produeixen guspires contínues de prestidigitació. Ja comprenc que per a alguns aquesta obra és massa evasiva i per als altres massa arriscada. Des d'aquest punt de vista, el del conservadorisme predominant, no se la pot considerar com una cosa seriosa."[8] La imatge és interessant: Brossa deambulant pels carrers i amb una curiositat insaciable envers els "espectacles fugissers, la pirotècnia de les paraules i les frases fetes". És cert: Brossa tenia la curiositat a flor de pell i esdevenia un espectador actiu, un espectador intel·ligent, sempre a la recerca del fet poètic en qualsevol moment i en qualsevol indret, sempre amatent a la qualitat proteica de la poesia.
Acabo, i sintetitzo. Hem vist que, temps enrere, i per diverses raons, Joan Brossa suposava un problema entre alguns sectors de l'art i de la literatura catalanes. Era un problema per la seva condició de poeta d'avantguarda, però també ho era —m'atreviria a afegir que, en alguns mitjans, encara ho és— per la seva defensa apassionada de formes i manifestacions artístiques que eren considerades com a mer entreteniment o, més i tot, com a pura gasòfia cultural. A propòsit d'això, d'aquesta condició de Brossa com a "problema", vull recordar una anècdota: el poeta cubà José Lezama Lima deia que, quan sentia parlar de Picasso com un problema de la pintura contemporània, pensava en aquell filòsof que, davant de les apories eleàtiques, afirmava: "Veig la solució, el que no veig és el problema". Efectivament, Brossa, com Picasso, com Miró, no ha estat ni va ser mai un problema. Brossa era, Brossa és... la solució.
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
