L'article proposa un estudi de les estratègies retòriques de la paraula poètica de Joan Brossa. A partir de l'anàlisi de les relacions entre poesia i realitat a Joan Brossa, l'article qualifica la tessitura brossiana de realista i didàctica formalitzada mitjançant la paradoxa i, una vegada establerta la virtualitat d'aquest procediment, n'estudia el seu comportament concret en l'anàlisi de tres poemes que exemplifiquen el comportament efectiu de la paradoxa a través de l'ús de la paròdia, la ironia i l'anacronia.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
J.V. Foix, a la seva Lletra a Clara Subirós, expressa, en una fórmula que ha esdevingut emblemàtica, la famosa pregunta-lament sobre la possibilitat d'innovar quan es juga dins una tradició afeblida i segrestada. Diu Foix: "Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa'm després de dir-t'ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?". Ja el 1944, Joan Brossa es plantejava el mateix problema a "Burxa", un text publicat després al seu llibre Vivàrium: "Jo callo, perquè, oh cor!, quant tot és destruït, reconstruir esdevé una nova destrucció". Vivàrium, publicat l'any 1972, és un recull de textos -bàsicament, proses- escrits entre els anys 1944 i 1971. Alguns d'ells hi són publicats per primera vegada i d'altres hi apareixen amb data d'origen, lloc d'edició i, els més circumstancials, amb la referència a l'ocasió que els va motivar. Entre ells també hi figura el guió cinematogràfic Foc al càntir i alguns, poquíssims, poemes. És, per tant, un material sense voluntad unitària; però de lectura imprescindible per entrar en els mecanismes d'un autor i, sobretot, d'un autor tant ideològicament preorientat des dels seus inicis com Joan Brossa. Com ell mateix reconeix, parlant en tercera persona, en el pròleg del llibre: "A l'autor, el conjunt li sembla representatiu d'un altre vessant de la seva obra poètica i també del panorama que ha anat recorrent en la seva progressió" (pàg. 7). Efectivament, la lectura atenta d'aquests textos té, pel seu contingut clarament programàtic, un gran interès logístic a l'hora d'avaluar les raons i les reaccions de la poètica brossiana. En definitiva, per entendre la revolta poètica de Joan Brossa, com indica el títol d'aquestes jornades.
He començat amb la reflexió de Brossa sobre la necessitat de la destrucció perquè exposa amb nitidesa el seu posicionament ideològic repecte de la funció de l'artista en temps de crisi, en temps de misèria com eren els de la nostra postguerra, tan incivil. En aquests temps, i en aquestes circumstàncies, Brossa tria de lluitar per donar a conèixer el que ell considera el camí de l'art en la seva funció crítica i la responsabilitat de l'artista en la creació dels nous paràmetres estètics que trenquin unes convencions massa gastades. És natural que un escriptor implicat en aquesta causa tingui necessitat de persuadir i convèncer, i que, per tant, utilitzi un discurs d'origen més retòric que no pas líric; al mateix temps que també és fàcil entendre que se senti incomprès o combatut. Tant una cosa com l'altra comporten la necessitat d'una actitud radical, fins i tot dogmàtica, i porten a un discurs didàctic, independentment de les seves formes de figuració textual.
L'avaluació de l'obra de Joan Brossa planteja problemes molt interessants tant per la crítica que busca explicacions a la pulsió de l'escriptura, com per la que busca explicacions estilístiques en les circumstàncies socials, polítiques i personals dels autors. No tinc pas ni la capacitat ni la intenció de proposar-los aquests problemes; però sí que penso que un dels mèrits del talent brossià radica, precisament, en la transformació de les seves limitacions en virtuts. De fet, és a partir de la precarietat dels seus recursos literaris que el seu talent creatiu trobarà una retòrica de significat primari perfectament eficaç per expressar la seva revolta contra les convencions poètiques establertes. Amb el pas dels anys, serà aquesta retòrica la que el conduirà a trobar la que, segons el meu criteri, i deixant de banda la poesia visual o els objectes poètics, és la seva aportació literària més significativa: els poemes que, com diu el propi autor en una entrevista de l'any 1968, i també publicada al llibre Vivàrium, són "els uns, fets amb mitjans literaris no-poètics i els altres, amb mitjans poètics no-literaris." Penso que, en general, aquesta proposició paradoxal feta per ell mateix defineix força bé el tipus d'acció poètica i pragmàtica de Joan Brossa.
D'entre aquests tipus de poemes, i, concretament d'entre aquells en els quals Joan Brossa exposa les seves idees poètiques, la meva intervenció se centrarà només en la lectura de tres d'aquests poemes metapoètics. A partir d'aquestes lectures, i a través d'una análisi d'unes possibles relacions paradoxals entre poesia i realitat, voldria arribar a la meva proposta d'interpretar Joan Brossa com a poeta didàctic de tessitura realista. I a evidenciar-ne una de les seves estratègies retòriques més presents en la seva obra i que consisteix en l'ús paradoxal de la realitat.
|
| 2.
| La paradoxa a Joan Brossa: definició i ús |
La paradoxa és, en termes de retòrica clàssica, un argument que té l'apariència de fals però que, si s'observa detingudament, resulta ser veritat. "When my love swears that she is made of truth / I do believe her, thought I know she lies", diu Shakespeare al sonet 158. I, com va dir DeQuincey a la seva Autobiography, la paradoxa no cal buscar-la; tot aquell que es proposi pensar una mica més del que és estrictament necessari sense fer cas de les convencions, la trobarà per tot arreu. Tots tenim l'experiència, si som sincers amb nosaltres mateixos, d'adonar-nos que allò que coneixem com a veritat té, com a mínim dues cares antitètiques. Però la paradoxa és només una estratègia retòrica que pot utilitzar-se en diferents llenguatges i a diversos nivells d'un mateix llenguatge. Sense apartar-nos del literari, l'exemple shakesperià sintetitza la paradoxa sofisticada argumentalment, i que correspon a una bona dosi de coneixement de la naturalesa psicològica i tràgica de les pulsions humanes més profundes. Aquella altra a la que es refereix DeQuincey, és més aviat la que se'ns revela en la mateixa apariència de les coses quan les observem amb mirada crítica i amb interès de trobar-hi la volta que ens porta, en definitiva, a la revolta, poètica o no.
Aquest tipus de paradoxa es dóna quan algú aprofita l'apariència de la realitat, o d'un fragment de realitat, per presentar-la, mitjantçant una operació retòrica, contraposada a una possible visió crítica d'aquesta realitat. A aquest tipus de paradoxa l'anomeno paradoxa virtual, ja que la seva eficàcia depèn de les virtuts del gest retòric que contraposa la realitat i la visió crítica; aquesta virtut depèn també de l'habilitat del gest per indicar i per persuadir de la perspicàcia del judici inherent a tota l'operació. A més a més, i com acabo de dir, el pensament paradoxal virtual, per fer-se efectivament actiu, ha de ser vehiculat per altres figures de la retòrica. Les que jo comentaré respectivament en els poemes triats són la paròdia, la ironia i l'anacronia.
|
| 3.
| Un poeta realista-didàctic: "saber mirar" |
Jo vaig començar a llegir Joan Brossa l'any 1969, quan va publicar El saltamartí a l'editorial Ocnos dins la col.lecció anomenada "Llibres de Sinera" -nom que indica perfectament quin tipus de poesia era la dominant a l'època. Crec encara ara que El saltamartí és un dels millors títols de la literatura brossiana i recordo que em va sorprendre amb uns recursos que, ja en aquell moment, podia identificar com una pràctica retòrica de nova planta en la poesia catalana. Explico això perquè, contràriament a allò que diu Pere Gimferrer al seu pròleg a la reedició de El saltamartí de l'any 1985, datat estratègicament i bifrontal 1969-1985, els recursos brossians podien ser perfectament rebuts, ja a l'any 1969, com una mutació de les estratègies avantguardistes. I l'avantguarda històrica ja ens havia fet adonar de les possibilitats del llenguatge poètic en els límits de la iconicitat; el formalisme, de les virtuts de la matèria lingüística i de l'interès de la trama per sobre de la figura; el surrealisme, de les possibilitats de l'escriptura automàtica i del valor de la imaginació per suggerir significacions simbòliques a través de la metàfora arbitràriament forçada. Per altra part, quan, l'any 1985, surt la segona edició d'aquest llibre, la gent nascuda després de la guerra civil ja havíem tingut ocasió de posar-nos al dia de la producció anterior de Joan Brossa, en edicions diguem-ne de circulació normalitzada: Poesia rasa. Tria de llibres (1943-1959) es publica el 1970 i, a partir d'aquí, un continu devessall de publicacions barreja obres noves amb recuperacions o redistribucions de textos escrits en anys anteriors.
De manera que, tenint tota aquesta producció a l'abast, era fàcil adonar-se que la poesia brossiana proposava una tessitura nova dins el panorama poètic català. Una tessitura que, segons el meu judici, és clarament realista. Un realisme espectacular, frontal i sense manipulació aparent, que podia atribuir-se a una mutació de les actituts de l'avantguarda però que, sota els recursos d'uns estilemes avantguardistes mutats i posats al dia, s'hi evidenciava una tessitura poètica diferent i que podríem qualificar de realisme radical. Ja sé que, en una primera instància, la figuració brossiana en general sembla correspondre més a una fórmula clarament surrealista que desmentiria la meva afirmació. Però, i fent jo també ús de la paradoxa, penso que el teixit metafòric de Joan Brossa sempre està al servei d'un judici de la realitat i no pas al de cap visió simbòlica d'inquietants realitats suprarreals. És així com es diferencia de la finalitat més expressiva i formalment idealista dels seus predecessors d'entreguerres.
Efectivament, Brossa és un poeta sense luxes intel.lectuals, potser fins i tot sense luxes literaris, i pensa que la poesia ha de treure profit de l'experiència essencial de les coses més quotidianes, mirades, però, a la seva manera. Com diu ell mateix referint-se a Salvat Papasseit a Vivàrium ("Barrabomba", pàg. 75), se sap "oposat al tou de lletruts pedantescos i reaccionaris que disposen d'avantatges erudits com a mitjà de dominació". Brossa confia més en la seva capacitat de mirar que en la seva capacitat de raonar formalment. Brossa sap molt bé que el seu discurs didàctic necessitaria d'una certa disciplina convencional i massa paciència per no caure en el reductivisme panfletari; en canvi, les analogies metafòriques de tipus aparentment surreal li surten fluïdament i sense traves. Amb elles aconsegueix una al.lusivitat molt eficaç per a les seves intencions que, teixides en aquesta figuració metafòrica, apareixen com a accions poètiques constituint-se en poemes. Com un exemple del que vull dir puc aportar un altre fragment del text abans citat sobre el poeta Salvat-Papasseit, "Barrabomba":
|
 |
"Justa en la saviesa d'assaonar les coses, la poesia de Salvat descorre les arrels que flanquegen la pressió de les aigües. Sota la formació dels núvols, la pluja esdevé un fantàstic fanal. Escassos arbres i obscurs herbatges obliguen el foc a cremar, i no hi ha veu de rei que interrompi el creixement de la claror."
|
|
Com es pot veure, el text pot correspondre a una descripció de les virtuts de la poesia salvatiana, descripció que només entendrem si tenim una intuïció del sentit metafòric que hi ha sota el teixit verbal el qual, en la seva opacitat multisignificant, podria ser aplicat a qualsevol altre objecte. És a dir que hauríem de poder copsar el caràcter inaugural de les figures perquè ens pugui servir de judici o d'opinió sobre la poesia de Salvat. I és la pròpia indefinició, o al.lusivitat, la que converteix aquest comentari en un objecte poètico/textual.
Dins la seva prolífica producció poètica, Brossa té una potser excessiva quantitat de poemes en aquest registre i confegits en formes tradicionals seculars; formes que no domina i que, rebels a la seva funció de camisa de força innecessària pels contiguts, deixen al descobert unes piruetes figuratives al servei d'un pensament que es revela poc subtil. En canvi, el geni brossià treu el seu talent més genuí quan, en un gest ple d'enginy, treballa sobre trossos del discurs quotidià pragmàtic, i els emmarca constituïnt-ne un poema. Sota la seva il.luminació intencionada, aquests fragments de la realitat adquireixen una significació efectiva que constitueix una reflexió i per tant indueixen a una interpretació implícita -implícita però també implicada intencionadament. Crec que és aquest l'aspecte més interessant de l'obra de Joan Brossa. I penso que prové d'una tessitura realista, frontal, respecte d'allò que podríem anomenar els fenòmens observables que es donen en el món: objectes i relacions. Brossa en dóna la notícia a través de l'habilitat d'una poètica que consisteix en un gest que assenyala aquest tros de realitat per tal que d'ell se'n desprengui també una interpretació i un judici. Però, encara que parli de realisme, cal tenir en compte també que la tessitura de la paraula poètica brossiana no és la del realisme mimètic ni la que es deriva de la il.lusió referencial, sinó que és una tessitura de realisme radicalment materialista, és a dir que confia en les virtuts significatives de la matèria del seu art i que reposa en la seva traça per il.luminar el fragment de realitat aparencial que li interessa utilitzar, la pura visualització del qual ja inclou el seu significat.
Com diu ell mateix en un altre text de Vivàrium ("Tres poemes", pàgs. 40-41):
|
|
"És sabut que en l'especulació ideal dels poetes és on la veritable poesia té més limitacions. Bellament ordenada, o desordenada, la fereixen quan la volen construir, la perden quan la busquen; i ja sabem les conseqüències que tot això amaga, els cims que cobegen amb gestos apassionats els rapsodes per no descobrir la tramoia sota el drac.
Cal evitar, doncs, tot esbravament. Si volem, el secret consisteix, només, en saber mirar". (El subratllat és meu).
|
|
La pràctica del menyspreu general, sarcàstic i reductiu respecte d'altres pràctiques poètiques és molt habitual en l'obra de Joan Brossa. Aquesta manca d'educació formal li impedeix reconèixer els seus límits i li fa gastar tanta energia que l'incapacita per obtenir una qualitat d'alta graduació poètica. Però, al mateix temps, serà la sinceritat d'aquesta violència dogmàtica la que li farà aconseguir l'innegable interès metapoètic que constitueix la marca de la seva obra. El fragment, diguem-ne ideològico-destructiu, que he citat fa de preludi a tres textos presentats com tres poemes. Segons la informació que apareix al final de la composició, aquests tres textos són la reproducció real d'una gasetilla i dos catàlegs comercials. Brossa es limita a agafar-los de la realitat, a colocar-los sota el nom de "poemes", i a enumerar-los 1,2 i 3. Aquests tres textos, doncs, precedits de la reflexió programàtica comentada, constitueixen una paradoxa respecte d'allò que la convenció esperaria d'uns textos que apareixen sota el títol general de "Tres poemes". L'operació poètica consisteix només en "saber mirar".
|
| 4.
| Tres realitzacions de la paradoxa: paròdia, ironia i anacronisme |
Ara bé, la mirada de Brossa no és innocent, ni tampoc lírica. De fet, el seu imperatiu és, com deia al començament, didàctic i persuassiu. De manera que, en la seva intencionalitat pragmàtica, aquest imperatiu es mostra en l'ús que fa de la realitat mirada de través, paradoxalment, és a dir, contraposada a la seva pròpia interpretació crítica d'aquesta realitat. Per això, en els tres poemes següents que ara comentaré, hi trobarem, respectivament, les tres figures que vehiculen la interpretació crítica de Joan Brossa respecte de la realitat formalitzada i enfocada pels poemes: la paròdia, la ironia i l'anacronia. La primera que presentaré serà la paròdia tal i com apareix en un poema del llibre El saltamartí (1969-1984):
|
|
POETA
El capell
Tranquil.lament el món fineix
en tu, expandit i clos alhora
en ta harmonia, que coneix
els atzars gelosos dins l'hora.
Les sabates.
|
|
No s'ha de ser cap gran coneixedor de la poesia de Carles Riba per veure que el judici crític del poema va dirigit contra els estilemes de la poesia simbolista, i especialment, de la ribiana. L'ús paròdic d'aquests estilemes, a través de la cita literal d'un fragment de l'Estança 39 del Llibre segón converteix el text en una proposta metapoètica eficaç, parcialment basada en el seu partit pres davant un tipus de poesia que va ser sempre el seu turment particular i l'objectiu de les seves invectives. La proposta de Brossa sobre el que és un poeta es completa amb els versos primer i últim: "el barret" i "les sabates". Aquets dos substantius de figuració realista emmarquen el text cursiu i, amb la seva sola presència -antitètica del que significa el fragment del poema de Riba- i sense necessitat de cap argument precís ni de cap reflexió intel.lectualment sofisticada, aquests dos substantius constitueixen, al.lusivament, una proposta crítica, una lliçó de coses elemental: que el poeta és un home convencional, i que tota operació idealista és un engany. Potser un dels problemes d'aquest didactisme tant dogmàtic radica en la seva obvietat i en què, o bé per imperatius de caràcter o bé per prejudicis extrapoètics, es nega a les possibilitats del pensament tràgic. I és sabut que tot art que refusa la tragèdia està abocat a la paròdia. Ara bé, si el que interessa és vehicular idees de didàctica elemental, la seva eficàcia és innegable: una imatge sintètica que imposa ràpidament i simultània la pròpia interpretació i el seu sentit crític.
El segon poema és, segons el meu criteri, un discurs molt més elaborat i més interessant. Tant més interessant com ho és la figura que suporta, en aquest cas, l'operació paradoxal brossiana. Es tracta ara de la ironia, i la ironia, com a figura més complexa que és, sempre formalitza experiències més sofisticades. El poema és "Màgic cinema", i pertany també al llibre El saltamartí.
|
|
MÀGIC CINEMA
Poso cigarret.
M'apropo a vosaltres
amb el mot escrit
i em faig donar foc de debó.
Vosaltres
em doneu un mocador i vet aquí
que el mocador inexplicablement
us desapareix de les mans
per trobar-se escrit en aquest
paper.
Tot seguit
poso cadira, i heus
aquí que teniu a les mans
una cadira veritable.
Finalment
jo entro al poema,
i aquí em teniu projectattot sencer.
|
|
Aquí no hi ha judicis. Hi ha, això també, una voluntad didàctica; però resolta formalment amb una total sinceritat poètica.
En aquest cas el poeta juga amb la il.lusió mimètica de les paraules i, com en un joc de prestidigitació, les fa aparèixer com a signes que convoquen una realitat. Immediatament però, tornen a palesar la seva naturalesa sígnica, pròpia només d'una convenció lingüística, representativa de la realitat a la consciència. El cigarret, el mocador que de sobte queda escrit en el poema, la cadira, ¿què són? ¿objectes reals o només paraules? La idea és que són realitats, paraules que són coses perquè estàn il.luminades per l'activitat poètica que conforma la seva pròpia realitat. El factor d'aquesta realitat és el poeta, el prestidigitador que, confiant en la seva màgia persuassiva, integra el públic en el seu joc a través de la lectura. Finalment, però, i en una última pirueta irònica, se'ns informa que el poeta no solament fa un joc interessant amb les paraules sinó que, igual que en el cinema les imatges es projecten en la pantalla, així també el poeta entra fatalment en el poema, teixit i projectat en les seves paraules, en la seva acció poètica. Dins la llarga tradició retòrica de la ironia, aquest seria un exemple curiós de l'anomenada ironia romàntica com a suport d'un sentiment paradoxal.
L'us de la paròdia i de la ironia és una aplicació ja convencionalitzada en la paradoxa. En canvi, la intervenció de l'anacronia en la performació paradoxal comporta el risc d'una certa novetat retòrica. El poema de Brossa que he triat per representar-la és "Júlia" -del llibre Cant, escrit l'any 1954 i integrat al volum Poesia rasa I (1950-1955), publicat per Edicions 62, l'any 1990:
|
|
JÚLIA
La jota és la jota de juny.
La u és la u d'Urània.
La ela és la ela de lila.
La i és la i d'imanta.
La a és la a d'aurora.
I no m'arrencareu d'aquesta base.
|
|
Resulta evident que el sentit del poema radica en la intenció de fer-nos fixar en la pròpia matèria lingüística i, a més, en el seu nivell més físic. Efectivament, el poema, que es dedica bàsicament a lletrejar el nom del seu títol, frustra qualsevol expectativa del lector en el sentit d'esperar, d'un poema que es titula "Júlia", algun tipus de descripció, reflexió o invocació del personatje Júlia. Paradoxalment, el poema performa un gest inapel.lable que ens obliga a fixar-nos directament en les lletres que componen el seu títol; i encara més inapelable quan, ja en la seva conclusió, apareix una veu resoluta que expressa una convicció irrevocable i estranyament innecessària: "I no m'arrencareu d'aquesta base".
¿Per què tanta convicció en un fet tan evident? Resulta que, si ens fixem realment en l'objecte gràfic que és el poema, veiem que entre aquesta estrofa descriptiva i la proclama obstinada de la veu del vers final hi ha, molt significativament, un espai en blanc. És a dir, que allò que la veu que parla a l'últim vers no diu però que se sobrentén -i omple tot l'espai deixat en blanc- és que la poesia són lletres i res més o, si volem, que les lletres del nom Júlia són, per elles mateixes, dignes d'atenció poètica. És a dir que el poema té la intenció didàctica de frustrar les expectatives del lector convencional.
Convencionalment, en el tipus de peça poètica encapçalada per un nom, el títol sol ser el subjecte d'un predicat que és el poema. Peró sembla ser que, en aquest cas, l'emissor renuncia ostensiblement a configurar cap judici o descripció, cap cant, ni amorós ni encomiàstic ni elegíac -i no és inútil recordar el títol del recull originari, Cant, al que pertany el text. És a dir que el tema no es resolt en cap referència a una persona real o imaginàriament fora del discurs, i que seria la dipositària del discurs poemàtic. En canvi, en aquest cas, l'atenció del lector, aconduït per la intenció de l'autor, es veu obligada a fixar-se en la fisicitat dels signes. Opaques i impenetrables, les lletres que componen el nom Júlia són els únics objectes de reconeixement, aparentment són l'unic tema: unes ocurrències alfabètiques.
Ara bé, si continuem fixant-nos en la fisicitat dels signes gràfics, ens adonarem que les paraules finals de cadascún dels versos de la primera i única estrofa apareixen en cursiva ¿per què? Podria ser que fos perquè funcionen com una ocurrència de la lletra en un mot que es fa servir només com un exemple, possible entre molts d'altres. Però ningú que, com l'autor d'aquest poema, es declari sensible a la fisicitat dels objectes lingüístics, no li pot passar per alt aquest signe gràfic. I seria una obvietat advertir que quan una paraula va en cursiva és que porta un sobrepès de significació, que hi ha un sentit implícit -convencional, conceptual o simbòlic- que s'ha d'afegir al seu significat literal. És a dir, que, d'alguna manera, són paraules ofertes a la connotació. Perquè si no fos així, voldria dir que són paraules arbitràries i arbitràriament posades. És a dir que, en comptes de juny, hi podria haver jou o julivert. En comptes d'Urània hi podria haver urticària o urgència. En comptes de lila, potser litre o liró. En el lloc d' imanta, bé podria sortir-hi implanta o imbècil, així com, substituint a aurora, hi podríem trobar alarma o absurd. Jo crec que no, que cada canvi de paraula aportaria un canvi en la significació del poema. Per tant, no tenim més remei que intentar preguntar-nos sobre les possibles connotacions dels mots seleccionats pel poema.
Les repostes pertanyen al terreny més subjectiu, i estic segura que tots vostés, si entren en el joc, en trobaran de diferents; però hem de tenir en compte que, per més intencionades que siguin, nosaltres tenim només la paraula fora de qualsevol context subjectiu, vull dir que les possibilitats, pels que llegim, es redueixen a les de la més pura convenció. Jo els proposo per Juny una imatge literària que ens faci present l'alegria dels cirerers i l'esplendor de l'herba, l'olor confortable de la sega del blat, la sensualitat del migdia en un tot just iniciat estiu, la nit de sant Joan, metàfores de plenitud, lluny encara dels rigors estivals i passada ja la inquietud dels inicis. Urània, musa de l'astronomia, té innumerables representacions mitològiques, totes d'una alta dignitat; però també pot suggerir una conjunció astral explosiva i misteriosa. Lila és més acotat: un lilà, el color lila d'algunes flors, el lila simbòlic del feminisme -tot i que em sembla improbable en l'imaginari brossià. Imanta és una paraula estranya en la seva flexió verbal; però és relativament freqüent dins el vocabulari de Brossa en el sentit d'energia que atrau i que arrossega. Aurora és la més convencionalment interpretable. La dea dels dits rosats que obra les portes del dia i arrossega el carro del sol ha estat utilitzada des de temps immemorials com la imatge del neixement o dels inicis, la representació d'una promesa.
En fi, totes aquestes connotacions suggerides per les paraules del poema són tan simbòliques com convencionals. Pertanyen a la més visitada de les tradicions poètiques: una poètica tradicional, i tradicionalment sentimental, romàntica i popular.
No hi ha res a dir contra aquests recursos de connotació. Com tots els recursos, poden tenir una funció sublim o resultar banals: depén de l'ús i del context. El que sí és veritat és que són recursos que, teòricament, estàn a les antípodes de la poètica brossiana -i moltes vegades han estat objecte dels seus sarcasmes genèrics. En qualsevol cas, i en relació a la teoria poètica proposada per i en el poema representen un anacronisme: quan ens té convencuts que la poesia és lletrisme, resulta que per la porta simbolista i gens matèrica de les connotacions, entra en el poema la possibilitat d'una lectura d'allo més literàriament convencional: anacrònicament respecte de la programàtica teoria que el poema expressa, aquestes paraules, obertes a la connotació, acaben per oferir les imatges simbolistes i delisqüescents de sempre per evocar una figura femenina depositària, ara sí, del poema.
Barcelona, abril del 2001
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
