A l'hora de decidir el títol d'aquestes pàgines se'm va imposar una imatge gairebé per damunt de qualsevol altra consideració: la d'aquell poema brossià titulat La memòria del temps (1986), un d'aquells objectes realitzats per Brossa, pertorbadors i inquietants en la seua mateixa simplicitat i quotidianitat -com vaig escriure en una altra ocasió-, [1] que apunten o es refereixen a situacions que potser podem albirar en el nostre inconscient, que afecten o poden afectar el nostre destí com a subjectes, com a éssers humans, i que molt difícilment podem arribar a verbalitzar. Així, doncs, una bona part d'aquestes reflexions tenen com a motiu epifànic la contemplació o el record de la fletxa que travessa amb netedat el mirall de mà: la memòria ferida per l'atzagaia segura i precisa, clavada en la nostra imatge o en la representació de la nostra imatge, en el nostre referent més immediat.
Amb "Joan Brossa en el mirall" tracte de presentar un ràpid recorregut per l'obra del poeta, que necessàriament serà parcial i fragmentari, en el qual el mirall i el subjecte líric en relació amb el mirall esdevenen el centre principal de l'interés i l'atenció poètica. Que el mirall de La memòria del temps puga ser considerat com una representació de la nostra pròpia existència no deixa de ser una apreciació subjectiva. Però, espere que siga una apreciació vàlida, tanmateix, en la mesura que ens permet de construir unes reflexions amb característiques de versemblança que, en algun sentit, poden ser fins i tot enriquidores; vàlida també perquè el mateix poema ens autoritza en tant que poema a fer-lo nostre i continuar-lo mitjançant les nostres elucubracions líriques o teorètiques.
És ben conegut, per una altra banda, que la imatge del mirall forma part d'una llarga i rica tradició, oberta a les especulacions filosòfiques, psicoanalítiques i poètiques, que ens podria portar des del mite de Narcís, enamorat del seu doble, mig entrevist en la superfície de les aigües, tot passant òbviament pel De natura de Lucreci, fins a les teories lacanianes de l'estadi del mirall, sense oblidar el seu paper metafòric com a porta d'entrada a un món enigmàtic i profund. El món de les bruixes que sabien llegir en una placa de metall polit els missatges de l'invisible o el de les heteres que l'usaven per augmentar el seu poder de seducció. [2] En aquesta línea d'entrada a un món més profund i, tanmateix, més nostre és on cal situar també altres objectes brossians que tenen el mirall com a protagonista: Mirall amb peix (1991), per exemple, el Mirall mudant de funció (1991) o el titulat simplement Mirall (1988), amb una serpentina que surt de la superfície brunyida com a signe evident de befa a la desacreditada prepotència del jo. En el cas de La memòria del temps, tanmateix, ja el mateix títol, com a part integrant i fonamental del poema, sembla induir-nos de manera directa a aquest tipus de reflexions. No es tracta d'una memòria i un temps de ciència ficció, encara que algunes de les escenes més directes i impactants de 2001: una odissea en l'espai o de Blade Runner, per exemple, s'hi podrien relacionar; es tracta més aviat del nostre temps i la nostra memòria, d'un mirall que és mirall en tant que té la capacitat de representar la nostra imatge i, en aquest cas, de representar en primer lloc la imatge del poeta. Un dels darrers poemes de Joan Brossa, publicat a Passat festes (1995), ens ho pot recordar amb la seua senzillesa habitual, tan allunyada de grandiloqüències buides i innecessàries:
|
Jo estic seriós, però veig
la rialla del mirall.
|
És aquest contrast, o pràcticament oposició si es vol, entre la imatge suposadament real i la reflectida en el mirall, tal com es representa en els dos versos, el que vull destacar en aquest moment. El poema es titula "J. B.": és el poeta, narrador i protagonista, qui parla i veu en el mirall una imatge que és la seua i que al mateix temps no és la seua; és la imatge de l'altre, de l'altre jo, del seu jo ideal que el porta a la figuració de l'Altre amb majúscula i fa possible en el subjecte la idea d'alteritat. És l'altre del poema o, si es vol, l'altre del mirall que pot reflexionar i parlar, com en el breu "Monòleg" de Cent per tant (1967):
|
L'altre del mirall m'ha dit
que els pagesos, quan pleguen,
ho tanquen tot a fora.
|
Un desdoblament molt semblant, de clara estirp surrealista, el podem trobar ben sovint en la poesia de J. V. Foix, com en aquest fragment de L'estrella d'En Perris, tan vinculat al conegut motiu rimbaudià, en el qual el mirall és l'instrument que fa possible l'aparició de l'altre:
|
M'he esforçat per atènyer-lo: era un tros de mirall, singular en la seva brillantor, com si fos acabat de polir. M'hi he mirat: no era jo. Ni un altre jo. No era cap de les imatges successives que un any darrere l'altre ens dóna el mirall de la cambra, tot barrejant les edats, i, si d'un costat, refà l'adolescència, de cara, estrafà la maduresa, i de l'altre costat esbossa els trets de la vellesa. No; jo era un altre: obria els ulls, i la imatge els tancava; cloïa la boca, i la imatge la badava. He plorat, i la imatge, feroç, ha rigut. Algú m'ha amorosit els llavis amb nèctars i ambrosia d'un altre segle. [3]
|
El mateix Joan Brossa subratlla aquest possible despreniment de la imatge en el poema inicial del seu llibre Poemes públics (1974-1975). El poema es titula "El roc tocat" i Foix de Sarrià n'és el protagonista:
|
...i el crit, sec i sagnós, del roc tocat.
J. V. Foix
El respecte i la fidelitat a les tradicions,
i el compte i fins i tot els miraments a mantenir,
conservar i millorar i també innovar les fòrmules
de l'ofici, mantenen el prestigi de la professió.
Les tendes de confiteria, pastisseria i bomboneria
FOIX DE SARRIÀ s'afanyen, des de l'any 1886,
per no oblidar-ho, fidels a llur fundador
i a la parròquia que, de pares a fills, els honora
amb assiduïtat i perseverança.
I la imatge que reflectiu
se us pot desprendre de la persona
i restar fixa al mirall per sempre.
|
M'atreviria a proclamar que els miralls sempre menteixen; ens enganyen o ens hi deixem enganyar, perquè més que realitats suposadament objectives ens mostren generalment allò que volem veure. És el jo ideal el que hi trobem, ple de domini, pura presència i plenitud que es transforma en absència en el moment mateix d'allunyar-nos-en. Brossa ho sabia i ens recorda el doble paper del mirall, el mirall com a trampa, en una altre breu poema del mateix llibre:
|
Els miralls alteren en ambdues dimensions
les imatges, de manera que les persones
apareixen allargassades, rodones o ondulades,
talment reflectides per una superfície d'aigua.
Amb un paper blanc i unes tisores retallo
randes amb motius simètrics.
|
En un altre moment, en Tarannà (1975), és encara més concret i directe respecte a les possibilitats del mirall com a joc i tergiversació de la realitat aparent:
|
Arrambats a un armari mirall de manera
que només se us vegi la meitat del cos,
la lluna reflectirà el mig cos i farà
l'efecte del cos sencer i, si bellugueu la cama
que teniu visible, us veureu moure sense
tocar de peus a terra.
|
Només els miralls com a fabulació, potser, com a creació poètica o com a creació artística ens podrien acostar a la veritat o, si més no, a aquells aspectes o fragments d'aquella veritat que pot ser dita, encara que siga dura i dolorosa; una veritat que serà necessàriament sempre fragmentària, perquè, tal com va escriure Jacques Lacan, "la veritat no es diu mai més que a mitges" [4] o, com deia en una altra ocasió, "no hi ha cap veritat que es puga dir tota"; [5] potser per això pot expressar Joan Brossa en un breu poema de Els ulls i les orelles del poeta (1961), aquell anhel impossible de veritat completa:
|
Ah! Un
mirall que reproduís
tots els sons i que reflectís
i reproduís formes pensades
i sentiments.
|
Poema que podríem relacionar amb un altre moment de Cau de poemes (1960) com a expressió també d'un altre anhel impossible:
|
No, no.
Aquest poema vol traspassar
els límits del llenguatge.
|
El mirall de la creació artística ens acosta, tanmateix, a aquell impossible, potser perquè en el fons "tota veritat té una estructura de ficció". [6] És el mirall, per exemple, de la madrastra de Blancaneu, el d'alguns dels coneguts gravats de Goya; són els miralls del Carreró dels Gats, a Madrid, tal com els contemplava Valle-Inclán en Luces de bohemia; els miralls d'Orson Wells en La dama de Shanghai (1948) que tan dramàticament escenifiquen la descomposició del jo del personatge masculí o els tan significatius de Carl Theodor Dreyer, en Gertrud (1964), per exemple, que donen pas a la representació directa dels sentiments de la protagonista; o és la fotografia, que fa ben sovint un paper semblant al del mirall, en Las babas del diablo, de Cortázar, o en Blow up, la versió cinematogràfica d'Antonioni; els miralls de l'Alícia de Lewis Carroll, els de Through the Looking Glass sobretot, o els de l'Orfeu de Jean Cocteau -"el món d'Orfeu (que) és el de darrera els miralls", com va observar Pere Gimferrer-; i els miralls dels poemes de Joan Brossa o aquell "joc de miralls", del mateix autor, que "permet veure l'altra banda del poema." Tant és així que en uns altres versos, en Poemes públics, titulats precisament "Mirall", ens diu amb un to que ens pot recordar alguns dels poemes més sentenciosos d'Antonio Machado:
|
Allò que penses de mi no em diu
res de mi, però m'ho diu tot
de tu.
|
El mirall que pot ser aigua, vidre i vida, tal com ens ho sintetitza en la magnífica "Sextina al cinema d'Andrei Tarkovski", després d'haver vist precisament el seu film Els miralls:
|
L'aigua quieta d'uns llibres
és correntia interna, i no hi ha vidre
que no mostri un reflex d'imatge al públic;
tal com fa el pensament, va jugant l'aigua
amb un corrent intern que dóna vida
als personatges a través de boscos
tallats en símbols.
|
El mateix Frègoli, una de les més significatives creacions del poeta Brossa, basada simptomàticament en la més documentable i documentada realitat, ja deia en el poema "Imatges que m'ha donat el capvespre", també en Cent per tant, mentre sostenia "a la mà una / de les perruques amb què / es transforma", que
|
Els miralls paral·lels
enclouen la particularitat
de reflectir a l'infinit
les imatges que tenen al davant.
|
I el mateix Joan Brossa, un dels tres Joans o qualsevol altre Joan, pot experimentar de fet aquesta possibilitat de reflexió multiplicada en el poema d'Els entra-i-surts del poeta (1973) titulat "Joans":
|
En Joan davant un sistema
de miralls que es reflecteixen l'un
a l'altre indefinidament.
|
A pesar d'una dicció generalment senzilla i directa, els miralls dels poemes de Joan Brossa expressen unes consideracions i reflexions ben complexes, amb la presència del jo i de l'altre i la possibilitat d'una visió més profunda, una visió poètica que troba la seua força en el pou de l'inconscient.
Un tema que potser no s'ha estudiat encara, o no s'ha estudiat en profunditat, és el de la relació de Joan Brossa o de la seua poesia amb les teories freudianes o amb el pensament psicoanalític en general. Sabem que a principi de la dècada dels quaranta, havent tornat ja del servei militar forçós a Salamanca, va llegir a Barcelona el llibre de Teodoro H. Soria y Hernández, Lecciones de Psicología, que el van posar probablement en contacte amb alguns aspectes del pensament psicoanalític de Freud.
Fa uns quants anys, en una entrevista a El País Semanal, amb motiu de la seua exposició al museu Reina Sofía, de Madrid, si no ho recorde mal, va confessar Brossa que per a ell Freud havia estat "el basurero de la Historia", un autor capital que havia significat i significava encara un canvi profund en el coneixement de la nostra interioritat com a humans individualitzats. Amb motiu de les jornades sobre Creativitat ara, que es van celebrar fa uns pocs anys a l'Alfàs, després d'escoltar una comunicació d'Isabel Robles, titulada "La creació com a sublimació de la cosa", en la qual el tema de la creativitat es contemplava des de la perspectiva teòrica del das Ding freudià i el concepte de sublimació en Lacan, [7] Joan Brossa va manifestar que havia estat un lector constant de Freud i que, en el fons, el pensador vienés li havia salvat la vida. Pense que són unes paraules ben categòriques i directes que en aquell moment em van omplir de perplexitat. Què volia dir el poeta amb aquella frase? "Freud em va salvar la vida". Evidentment, Joan Brossa es referia als seus anys de joventut, quan va començar a llegir amb intensitat l'obra del pare de la psicoanàlisi que -tal com vaig comprendre després-, junt a les profundes reflexions sobre l'ésser humà, sobre nosaltres mateixos com a subjectes, que la lectura de Freud desperta en un lector atent, li salvà, si més no, la vida com a poeta. Li va obrir nous camins, pràcticament inèdits o molt poc freqüentats en la literatura catalana, directament vinculats a aquell aspecte més obscur de la consciència que és la part més determinant del nostre jo. Aquell gran escombriaire de la Història li va fer veure el subjecte com a radicalment dividit entre el regne del conscient i el de l'inconscient; els pensaments, les creences i les accions del jo que estan -segons Freud- determinats o modelats per l'inconscient, amb el desig i les seues pulsions com a motors principals. La poesia lògicament no n'és una excepció, sinó més aviat el contrari, i els poetes, molt abans de Freud segons ell mateix reconeixia, ja havien descobert i parlat de l'inconscient. En un breu poema del seu llibre Ot (1972), el segon volum d'Els entra-i-surts del poeta, ens recorda Joan Brossa quina és la seua "Corregida perspectiva" sobre aquest tema:
|
¿Vós no deveu pas ser d'aquells ximplets
que es creuen que, en un poema, tot
hi pot ser expressat en termes racionals?
|
La lectura de Freud li va descobrir probablement el món dels somnis, la via reial, segons l'autor vienés, d'accés a l'inconscient. El somni que, junt a l'acudit i el lapsus, és la forma bàsica i directa que té l'inconscient de manifestar-se. Com és conegut, en La interpretació dels somnis estudia Freud els dos mecanismes principals dels processos inconscients: la condensació i el desplaçament; es tracta d'uns mecanismes psicoanalítics que són al mateix temps dos fenòmens bàsicament lingüístics i essencialment determinants en la poesia, en la qual el significat s'expressa mitjançant una condensació, la metàfora, o un desplaçament, la metonímia. Basat en aquesta observació i en les mateixes anàlisis freudianes dels somnis, així com en l'estudi directe del simbolisme inconscient del seus pacients, derivat dels jocs de paraules, acudits i associacions d'idees i de mots, fenòmens tots purament verbals, Jacques Lacan estableix la seua coneguda asseveració segons la qual, l'inconscient, que dirigeix i governa tots els factors de l'existència humana, està estructurat com un llenguatge.
A diferència del surrealisme del Primer Manifest d'André Breton que, en part, intentava basar-se en la lliure associació de paraules i en l'escriptura automàtica, Brossa parla d'un neosurrealisme per a definir la seua poesia, "un peu a l'abstracció i l'altre a la realitat", com ell mateix diu. Les imatges hipnagògiques que comença a compondre a principis de la dècada dels quaranta són la seua manera d'acostar-se a l'inconscient tractant de reproduir les condensacions i els desplaçaments característics del llenguatge de les imatges oníriques. Per imatges hipnagògiques hem d'entendre, segons Soria y Hernández, "las imágenes libres que suelen aparecer con viveza y abundancia en el estado de duermevela, principalmente en el adormecimiento" (p.211). L'èmfasi en el somni i en el somnieig fa que el surrealisme brossià enllace en aquest sentit més directament amb la línea freudiana, mentre que els surrealistes clàssics van mostrar en un primer moment una major relació amb les teories de Jung.
El mateix Joan Brossa ens conta la reacció de Foix en mostrar-li els seus escrits. Deia en una entrevista el 3 de juny de 1995:
|
A casa d'en Foix es reunien cada diumenge. Ell era molt egocèntric. Quan llegia, tothom havia de callar. Llegia molt bé, però. Jo recordo que hi anava i li feia molta gràcia, en aquella època, que li parlés de Miró i de tot això, perquè aquestes coses estaven mal vistes. Llavors li vaig ensenyar el que jo feia, i em va dir: "Tu, Brossa, ets més avantguardista que en Salvat." "Per què?" "Home, perquè en Salvat-Papasseit és un fals avantguardista, i, en canvi, això que tu fas són imatges hipnagògiques." És clar, això em va fer frepar. [8]
|
Les referències brossianes als miralls són nombrosíssimes i les vinculacions de la seua poesia a Freud o al pensament psicoanalític en general són ben profundes, encara que no semblen sovint massa evidents. Un dels millors exemples, potser, el podem trobar en un dels poemes d' Ollaó! (1975), el seté i últim volum d'Els entra-i-surts del poeta:
|
Constitueixo el meu jo a partir de la imatge
del mirall, que no considero com a pròpia,
i penjo el paraigua en un raig de sol
que entra per la finestra.
|
El magnífic i breu poema de Brossa podria ben bé funcionar com una explicació directa i senzilla d'aquella etapa del primer desenvolupament de l'infant explicada per Jacques Lacan en la seua teoria de l'estadi del mirall. D'acord amb les idees lacanianes i en la mateixa línea indicada per Freud, en els seus primers mesos l'infant viu com una cosa completament unida a la seua mare; no hi ha separació entre ell i l'altre, entre el nen i la mare; no pot tenir la sensació d'un jo o d'una identitat diferenciada, ni pot considerar el seu cos com un tot coherent i unificat. L'infant viu completament condicionat per la necessitat, i no estableix cap distinció entre ell i qualsevol altra persona o cosa: només existeixen necessitats i coses que satisfan aquestes necessitats.
Podríem dir que aquest és l'estat natural de l'ésser humà, que cal que siga trencat per tal de donar entrada a la cultura. L'infant ha de separar-se de la seua mare i formar una identitat diferenciada, però escindida, per tal de poder accedir a la civilització. Una separació que sempre suposa una pèrdua, una falta, un buit: l'infant que perd el primigeni sentit de la unitat i la seguretat que tenia en el seu origen; un element que marca des de l'inici el sentit tràgic de l'existència humana.
El nen que encara no ha fet aquesta separació, que té necessitats que es poden satisfer, que no fa distinció entre ell i els objectes que satisfan les seues necessitats viu, segons Lacan, en el camp del Real. El Real és un lloc psíquic que està marcat per aquesta unitat original; per això no pot haver-hi absència, ni pèrdua, ni falta; el Real és un tot, una pura completesa, on no hi ha cap necessitat que no puga ser satisfeta. I com que no existeixen en el Real ni l'absència, ni la pèrdua, ni la falta, no existeix tampoc el llenguatge. Lacan deriva en part aquesta teoria del relat de Freud sobre el seu net i el joc del fort/da per a indicar l'absència i la presència de la seua mare quan tenia aproximadament divuit mesos, tal com el narra en Enllà del principi del plaer. Per a Lacan es tracta de l'entrada de l'infant en l'estructura del llenguatge, l'entrada en el camp del Simbòlic.
Lacan situa l'estadi del mirall entre els sis i els divuit mesos. L'infant no domina el seu propi cos, no pot controlar els seus moviments i encara no s'ha format una idea del seu cos com un tot. Quan descobreix la seua presència en el mirall mira alternativament la seua representació i la figura de la persona que està al seu costat, la seua mare generalment: el nen "reconeix ja -segons Lacan- la seua imatge com a tal en el mirall". [9] El que passa, tanmateix, en realitat, és que l'infant s'identifica amb aquella imatge, es produeix "una identificació en el sentit ple que l'anàlisi dóna a aquest terme: és a dir, la transformació produida en el subjecte quan assumeix una imatge." Aquesta imatge especular constitueix "la matriu simbòlica en la que el jo (je) es precipita en una forma primordial, abans d'objectivar-se en la dialèctica de la identificació amb l'altre i abans que el llenguatge li retorne en l'universal la seua funció de subjecte." [10] Tota identificació és, en el fons, un reconeixement equivocat, una tergiversació; l'infant veu una imatge en el mirall; pensa que la imatge és ell ("sóc jo", pot pensar). Però, no és l'infant; és una imatge només. És un altre.
Aquest procés de tergiversació crea l'ego, aquella cosa que diu "jo", una fantasia, una identificació amb una imatge externa, no el sentit intern d'una identificació completa i separada. Per això, segons Lacan, l'estadi del mirall es dóna en el camp de l'Imaginari, producte d'una identificació imaginària amb la imatge del mirall, en el qual es crea i es manté la alienació del subjecte a la seua pròpia imatge. Aquesta imatge és designada per Freud i per Lacan com el jo-ideal: Idealich en Freud, moi-idéal en Lacan, tot establint la distinció del moi com a construcció imaginària i el je com a posició simbòlica del subjecte. Un jo ideal, doncs, sense insuficiències, que és interioritzat. Mitjançant les nostres identificacions (errònies) amb aquest jo ideal construim el nostre propi jo; un jo que imaginem sense falta, sense absència o incompletesa, un jo que se situa "en una línea de ficció, irreductible per a sempre per l'individu sol; o, més aviat, que només asintòticament tocarà el devenir del subjecte", un jo que es caracteritzarà per la "discordança respecte a la seua pròpia realitat." [11]
L'Imaginari és la fase o el lloc psíquic en el qual l'infant projecta les seues idees sobre el jo en la imatge que veu en el mirall. L'estadi del mirall crea la dicotomia jo/altre, precisament en aquell lloc, el mirall, on l'infant havia situat inicialment no el jo sinó l'altre. Així, doncs, per a Lacan la identificació del jo és sempre en termes de l'altre. Jo és altre, segons Lacan, d'acord amb la famosa formulació de Rimbaut; la idea d'allò que designem amb un jo es basa en una imatge, un altre. Un altre que generalment, en alguns moments, és un no jo, però que en aquesta situació inicial de l'estadi del mirall és un jo, és un altre que esdevé un jo; la imatge que l'infant contempla en el mirall és un altre. A partir d'aquesta visió el nen construeix el concepte d'Altre, amb majúscula, com una possibilitat estructural que fa possible el mateix jo. Amb la visió dels altres -la pròpia imatge i l'altra gent- pot entendre el concepte de l'Altre, la idea d'alteritat, totes aquelles coses que no són ell mateix. En altres paraules -i és el que convé ara assenyalar en aquesta concepció-, la noció d'alteritat, que apareix en la fase de l'Imaginari, associada a la demanda, es forma abans que la noció del jo, que es construeix sobre la idea d'alteritat.
M'he allargat en aquestes consideracions sobre algunes idees freudianes i, en especial, sobre l'estadi del mirall de Lacan, per tal de poder veure amb una llum diferent la innegable i moderna aportació de les reflexions, imatges i poemes de Joan Brossa. És amb aquesta intenció que repetesc ara els dos primers versos d'aquell poema d'Ollaó!:
|
Construeixo el meu jo a partir de la imatge
del mirall, que no considero com a pròpia,
|
Si abans he dit que el poema de Brossa pot funcionar com una síntesi de la teoria de l'estadi del mirall, el meu apretat resum de les idees lacanianes sobre aquest tema es pot entendre en alguns aspectes com una il·lustració d'aquest i altres poemes de l'autor. Des de la reflexió sobre el somni nocturn, des del previ somnieig propi de la poesia, Brossa arriba a la formulació bàsica de la idea de l'altre en el mirall i a la consideració del propi jo com un subjecte escindit i fragmentat, avantçant-se potser a moltes de les consideracions de la literatura i el pensament postestructuralistes. Aquest mirall que és el punt d'unió o relació entre l'Imaginari i el Simbòlic; i un jo format "a partir de la imatge / del mirall", que s'oposa decididament a les consideracions filosòfiques que es puguen derivar del Cogito cartesià. Després d'això, el poeta, en un acte de plena llibertat creativa, que cal relacionar amb la tradició de les avantguardes, pot penjar tranquil·lament "el paraigua en un raig de sol / que entra per la finestra."
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
