En la seva Poesia escènica, Joan Brossa busca una nova dimensió, nous materials, un nou suport per al poema. Necessita sortir del marc lingüístic, no en té prou amb la lletra impresa. Ara, vol inserir la poesia en l'espai i en el temps, i la vol tangible, en el mateix context de tot allò que és físic. Provoca la poesia i la desafia a viure i a existir. Sap que només amb invocar-la al bell mig de la quotidianitat, ja s'opera una veritable transgressió. Per això Brossa va escriure la seva Poesia escènica amb la intenció que fos representada, perquè hi creia en la força del teatre i en el llenguatge de l'escena.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Vull iniciar la meva participació en aquest simposi amb una sincera felicitació a totes les persones i entitats que han tingut l'encert de proposar un espai per a la reflexió, el debat i el contrast d'idees entorn a l'obra poètica de Joan Brossa i, en particular, entorn a la seva Poesia escènica.
És ben cert que la seva obra ha rebut, de manera tardana però justa, l'atenció de les institucions catalanes, el reconeixement internacional i l'atenció d'un molt ampli sector de públic, però és molt positiu que les reaccions que la seva obra ha suscitat i ha de suscitar encara vagin trobant també les necessàries vies d'expressió.
Em plau de recordar també que aquest any s'acompleix el cinquantè aniversari de la primera estrena de Brossa en un dels nostres escenaris, quan es van posar en escena La mare màscara i Farsa entenent que l'espectador ha de transportar-se al bell mig de l'escena, al Teatre Olimpo de Barcelona, amb la direcció de Josep Centelles (una de les persones que primer va confiar en les possibilitats escèniques de Brossa). No cal dir que aquesta estrena va tenir, com va ser habitual en els muntatges que es produeixen en les dues dècades següents, una molt restringida difusió, però en aquell moment alenava una interessantíssima trajectòria escènica.
Una trajectòria que comença l'any 1944, quan Joan Brossa inicia la redacció d'uns textos extraordinaris, que acabaran conformant obres com El cop desert, El gran fracaroli i Ja hi tinc un peu!. Això, cal dir-ho, quan tenia 25 anys. Quan només tenia 25 anys i era molt recent la guerra civil i la seva estada al front. Quan, amb 25 anys, no havia tingut l'oportunitat de gaudir de la formació literària i artística que ben segur li hauria agradat. I el que és més dur: amb serioses dificultats per accedir-hi en el futur, a la vista d'un context de postguerra (civil i mundial) no gaire favorable a casa nostra si més no, al desenvolupament de l'art i de la creativitat.
|
| 2.
| I per a què, la poesia? |
Tot i això, el cas és que Brossa està ben determinat a ser poeta, a treballar la poesia. I decideix de fer-ho per donar volada a l'únic compromís que aleshores és capaç d'acceptar. A un compromís que vol explícit ètica i estèticament, en el pensament i en l'acció, en l'art i en la seva mateixa vida, quan decideix de defensar per sobre de qualsevol altra consideració la llibertat de la poesia i la llibertat de l'ésser humà.
Aquests són els principis essencials que guien tota la seva obra. Això és el que surt espontàniament de la seva naturalesa i la manera amb la qual es manifesta la profunda subversió que és inherent també al seu mateix caràcter. I és en aquest sentit que és just de dir que Brossa va ser sempre sincer amb sí mateix i amb els altres. I també que va voler i va saber ser coherent a despit de qualsevol mena de circumstàncies.
Així, des d'aquesta llibertat, Brossa ha estat un investigador constant; un poeta per al qual els marges fixats per la tradició, les convencions de cada moment o les vies més transitades, han estat excessivament estretes. I d'aquí el ventall de registres amb els quals ha estat capaç d'expressar-se: el poema reglat, el poema lliure, el poema visual, el poema-objecte, el poema transitable o el poema-escènic, són l'evidència clara del grau d'obertura i de la capacitat d'experimentació des de les quals ha concebut i ha desenvolupat la seva poesia. Una poesia que busca i troba noves formes, que és prolífica i diversa, però que a la vegada és fàcil de reconèixer perquè es manté sempre fidel a l'esperit des del qual s'ha proposat.
|
| 3.
| Brossa vol la poesia sobre l'escena! |
En aquest sentit, i des d'aquestes premisses, entendreu també que la Poesia escènica de Brossa es caracteritzi, si atenem a la quantitat i a la qualitat de les obres que la constitueixen, per la diversitat i la riquesa dels seus plantejaments.
Brossa busca una nova dimensió, nous elements, nous materials i, sobretot, un nou suport per al poema. Està clar que Brossa necessita sortir de l'estricte marc lingüístic i literari del poema, que no en té prou amb la lletra impresa. Ara, vol inserir la poesia en l'espai i en el temps, i la vol tangible, experimentada, percebuda amb tots els sentits, en el mateix context de tot allò que és físic. Podem dir doncs, en un sentit ben artaudià, que Brossa provoca la poesia a fi que es manifesti, i que així la desafia a viure i a existir.
Però l'existència de la poesia ens demana reconèixer la capacitat individual i col·lectiva de percebre-la; admetre que és possible compartir, enllà de l'experiència aïllada de la lectura, no només el dir poètic, sinó el fet poètic. Un fet que no pot sustentar-se en la paraula, sinó en el marc de determinades situacions espacials i temporals de rara intensitat, en les quals les accions humanes esdevenen rellevants.
En aquest sentit, entenem que Joan Brossa vol recuperar i recordar-nos una intuïció, un patrimoni i un coneixement comú que, potser, a la societat contemporània li interessa encara restringir: que hi ha moments, instants de poesia que, de manera sobtada, es presenten en el context ordinari per a subvertir l'ordre establert, allò que pot esdevenir i tot el que racionalment pot ésser prefixat, preestablert o previsible.
Així, per si mateixa, la presència de la poesia, la seva inesperada manifestació, esdevé un fet capaç de qüestionar la nostra manera de viure, els nostres objectius i expectatives, el significat darrer dels nostres actes i les formes de comunicació i de relació que som i hem estat capaços de crear.
I és exactament això el que passa amb els poemes escènics de Brossa: que ens descobreixen aquest potencial de la poesia; que el poeta és capaç de mostrar-nos i de proposar-nos aquests instants excepcionals (i sovint perllongats amb tota naturalitat!) al bell mig de la qüotidianitat fins a desemmascarar-la; al bell mig dels esdeveniments històrics, socials i culturals de la seva època i del temps que ens ha tocat de viure, per a fer evidents totes les seves contradiccions.
Aquí rau la saviesa i la significació del treball de Brossa amb la poesia de l'escena; en la mesura que el poeta entén, que només amb invocar-la, ja s'opera una veritable transgressió.
|
| 4.
| Com són els poemes escènics de Brossa? |
Si hi ha alguna manera de sintetitzar com són els poemes escènics de Joan Brossa, i quina és la seva peculiaritat més assenyalada, hom estarà d'acord a resoldre que aquests resulten sempre sorprenents. En aquest sentit, n'hi ha molts que insereixen i proposen diàlegs poètics entre els personatges que intervenen; però també n'hi ha molts d'altres absolutament muts, en els quals la poesia no es troba en el text ni en les paraules, sinó en el parlar de les imatges i de les situacions que Joan Brossa ens proposa de construir sobre l'escena. Poemes que només funcionen quan es produeix la conjunció dels protagonistes, de les accions i dels materials que l'autor ha imaginat; només quan es consuma la transcodificació del text en experiència teatral.
|
| 5.
| Així, Brossa organitza la seva Poesia escènica |
L'activitat escènica de Brossa omple sis volums (editats per Edicions 62, entre els anys 1976 i 1983) amb més de tres-centes obres de molt diversa consideració, tant si atenem a les solucions formals com als principals centres d'interès que s'hi desenvolupen.
El mateix Brossa va agrupar les seves peces en diversos reculls, i diferenciant especialment aquelles obres que s'apropen al que hom anomena 'teatre literari', o de text, quan els diàlegs i el potencial del text dramàtic constitueixen l'element més significatiu; i, per altra banda, les que són properes a un 'teatre d'acció', (a un teatre 'irregular', com de vegades li agradava de subratllar), conformat per aquelles peces que atenen de manera preferent a la significació de les accions i al valor de les situacions escèniques que proposen.
Un agrupament diferenciador que no impedeix, però, que entre les unes i les altres es produeixi un bescanvi de recursos i de materials que ens permet tothora de descobrir i identificar, resolts i plantejats de diferent manera, els mateixos interessos i objectius de base. Si més no és un fet que Brossa escriu tota la seva Poesia escènica en el mateix període: entre 1944 i 1965 les obres dites de text, i entre 1946 i 1968 les peces dels diferents reculls d'obres d'acció, i que aleshores alterna i passa d'un registre a l'altre amb absoluta normalitat.
Però si bé alterna aquests registres i en bescanvia materials, tampoc no és gratuït, especialment en relació a les obres d'acció, que el poeta les redacti, les organitzi i les presenti conformant uns reculls diferenciats en estreta relació als plantejaments formals i als gèneres teatrals als quals decideix aproximar-se. Perquè és precisament el propi reconeixement d'aquesta diversitat d'agrupaments, de solucions i de referents dramàtics, allò que caracteritza i distingeix l'estil i l'estètica de Brossa.
Així, l'atenció i l'anàlisi particularitzada de cadascun d'aquests reculls esdevé fonamental per abastar l'evolució i també l'ampliació del concepte de poesia en la trajectòria de Joan Brossa; especialment en la mesura que cada recull conté un discurs, explora una poètica i proposa una reflexió entorn a les possibilitats de la poesia i a la vegada de l'escena. Una reflexió teòrica que es concreta en unes peces la visió conjunta de les quals ens permet de descobrir-hi la cohesió interna, la marcada identitat i el caràcter peculiar de cada agrupament; i tanmateix, la oportunitat de valorar adequadament les aportacions i la incidència d'aquests nous registres en relació al conjunt de la seva activitat poètica i escènica.
En aquest sentit, cada recull posa de manifest l'interès de Joan Brossa per uns determinats llenguatges escènics que intueix propers a la seva sensibilitat i que considera útils per a vehicular la seva poesia: el carnaval i el teatre de carrer, les arts parateatrals, els espectacles populars de màgia i pirotècnia, el món del circ, la dansa, el transformisme, el cabaret i els números d'strip-tease, i també la música. Uns llenguatges que Brossa recupera no pas amb la intenció de perpetuar formes del passat, sinó amb la voluntat de reafirmar la validesa de les seves aportacions; això, mitjançant un procés d'actualització a la fi del qual aquests llenguatges en resulten, a més a més, plenament dignificats.
Amb aquests objectius, Brossa anomena Postteatre a un recull d' 'Accions-espectacle' redactades entre 1946 i 1962, la particularitat de les quals es troba en la seva radicalitat formal i conceptual; plantejant el recull talment un banc de proves en el qual el poeta es permet de temptejar tota mena de possibilitats. Amb tot, hi destaca la determinació de bandejar l'escena, l'estructura i el text dramàtic convencionals, i de cedir tot el protagonisme al carrer, a l'entorn quotidià, a les accions humanes i a una nova i molt activa participació dels espectadors que esdevé determinant. Unes peces amb les quals Joan Brossa posa en evidència, tot just quan comença a concebre i a redactar la Poesia escènica, el potencial de l'acció comuna contra tota forma d'opressió i, a la vegada, la seva capacitat de revisar els orígens del teatre i d'avançar-se a plantejaments que, com el mateix happening, seran cabdals en la historia del teatre internacional contemporani.
En els reculls de Normes de mascarada, de 1948-1951 i de 1954, i també en els Ballets redactats el 1964, Brossa s'apropa al món de la dansa. Això perquè hi ha detectat un profund anacronisme ideològic i artístic que considera contrari a la seva essència i n'impedeix la seva necessària renovació. En aquest sentit, resulta molt didàctic, lúdic i també agraït, el fet veure com els ballarins d'aquestes peces es revolten contra la convenció, com rebutgen la sobrevaloració i la rigidesa de la tècnica, i com retornen la dansa al territori de la festa, de l'acció i de la comunicació. Una lliçó que ben aviat vindrien a ensenyar-nos els coreògrafs més destacats de la segona meitat del segle XX.
D'una altra naturalesa són les peces que conformen el recull de Fregolisme o Monòlegs de transformació, escrites entre 1965 i 1966. Unes peces en les quals Joan Brossa ret un homenatge al transformista italià Leopold Frègoli, la personalitat artística y humana del qual sintetitza l'ideal escènic i el concepte teatral, actoral, poètic i també vital del nostre Brossa; captivat per la seva capacitat de metamorfosi, d'humor, de ritme i de sorpresa permanents.
Significatives són també les peces aplegades en el recull de strip-tease i teatre irregular, escrites entre 1966 i 1967; especialment, en la mesura que foren redactades sense cap possibilitat de projecció, tot i que el nu (l'strip) i la provocació (el tease), s'orientin en mans de Brossa a despullar a fons la condició humana i a posar en evidència la perversió i la crueltat que els diferents sistemes de poder introdueixen en les nostres formes de relació. Contràriament, doncs, aquestes peces evidencien la nostra necessitat de joc, de celebració i de ritual, més enllà de les estratègies del desig i la possessió.
En una altra direcció apunten les Accions musicals concebudes entre 1962 i 1978; particularment en la mesura que es proposen de manera conjunta, entre el poeta i un compositor, amb l'objectiu d'explorar, de renovar i de validar les correspondències entre la poesia, la música i el teatre, entre la paraula, els sons i l'acció, a fi que aquests llenguatges comparteixin de ple dret un nou plantejament. Unes propostes que han permès a la música catalana de participar i de contribuir activament en l'evolució musical de la segona meitat del segle XX.
|
| 6.
| Què n'hem de fer de la Poesia escènica de Brossa? |
Heus aquí el substrat ètic, els objectius generals, els interessos particulars i una primera aproximació als processos de creació que defineixen els plantejaments estètics de la Poesia escènica de Brossa. Ell mateix bé que se'n va cuidar, quan va decidir no treballar més en aquest vessant de la seva activitat, de deixar-la revisada, organitzada i publicada. I el cas és que ens ha llegat un enorme material poètic pensat per a l'escena.
Crec que a Joan Brossa sempre li va doldre el fet que, a diferència dels altres registres de la seva poesia, la Poesia escènica no hagués pogut gaudir del mateix reconeixement i de les mateixes possibilitats de difusió. Que el seu treball i el seu esforç no s'haguessin traduït, als seus ulls i també quan era el moment de fer-ho, en una aportació fonamental per al desenvolupament del nostre teatre. Que hauria volgut contribuir-hi molt més. Quantes vegades el mateix Brossa havia advertit, decebut o indignat, que la seva obra no pujava als escenaris amb la continuïtat i amb els nivells de qualitat que demanava!
Així, quan valorem el centenar llarg de muntatges que han posat en escena l'obra de Brossa, ens adonem que -certament, i al marge d'aquesta prodigalitat aparent- el rendiment dels espectacles en termes de recepció, de recursos, de qualitat i difusió, ha estat força irregular. N'hi ha prou amb dir (i que això serveixi també per a destacar-ne el mèrit, la sensibilitat i la il·lusió) que la major part d'aquests espectacles han estat de representació única; posades en escena isolades, descontextualitzades i allunyades dels circuits i dels espais teatrals més importants. Aquest fet, a excepció d'una vintena de muntatges que han pogut produir-se amb uns recursos i amb unes expectatives més satisfactòries.
No és ara, però, el moment de lamentar-se. Així ha estat. El context històric, polític i cultural en el qual foren redactades…la seva llibertat de concepte i l'avançat dels seus plantejaments formals…el seu posicionament ideològic… la falta de sintonia amb els actius del teatre català…l'enfrontament amb els estaments de poder… són factors que hem de valorar des d'una perspectiva històrica, però necessàriament també, amb termes d'utilitat i didactisme.
Altrament és ben segur que si Brossa hagués pogut escriure i estrenar -com ho poden fer alguns autors a l'actualitat- que l'evolució de la seva Poesia escènica hagués estat força diferent. Però el cas és que, lluny del plany, amb el vitalisme que el caracteritza, Brossa va saber transformar aquells inconvenients en avantatges; i que va dotar la seva poesia per a l'escena d'una riquesa i d'un potencial que encara no hem estat capaços d'assumir.
Cal recordar que només ha estat estrenada -i de manera puntual- una quarta part de la seva producció?
Actualment, una vegada ha estat valorada la personalitat i la dimensió artística de Joan Brossa, i que els diferents registres de la seva poesia han assolit el nivell de reconeixement i de difusió nacional i internacional que mereixen, estareu d'acord a considerar que estem en condicions d'acceptar que la seva Poesia escènica ens demana encara una atenció particular.
Una atenció que ha de concretar-se, i això necessàriament, en dues vies paral·leles i d'igual significació: per una banda, amb el compromís de les institucions acadèmiques, a les quals correspon -i talment s'ha fet des de la Càtedra d'Història de les Arts Escèniques de la Universitat de Barcelona- de situar la Poesia escènica de Joan Brossa com una obra de referència en la història del teatre català contemporani; i per l'altra, amb l'exercici de llibertat que ha poder practicar la nòmina teatral catalana a fi que aquesta poesia pugui consumar-se amb normalitat i amb amplitud sobre l'escena. Sobre els escenaris destinats al gran públic, però també, sobre els escenaris destinats a la investigació i a l'experimentació.
Així, i diferint completament d'altres valoracions que es decanten vers una interpretació literària d'aquest textos, entenc que Joan Brossa va escriure la seva Poesia escènica amb la intenció que fos representada. Que no es tracta d'una retòrica poètica, que no va voler aprofitar-se ni apropiar-se dels recursos del teatre per fer literatura dramàtica. Crec que Brossa hi creia en la força del teatre i en el llenguatge de l'escena. Que és cert allò que deia: que ell escrivia allò que veia, des de la posició de l'espectador, des de la intuïció i no des de l'erudició. Que el fet escènic era en aquestes obres el vehicle de la poesia, el context i la forma que feien possible la seva aparició.
|
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
