|
Un poema líric és una concentració de llenguatge i un assaig de correspondències. El Valor del poema el determina el nombre de finestres que obre al lector [1].
|
En aquest exercici tractarem de situar l'obra poètica de Joan Brossa dins les teories de l'estètica de la recepció, corrent teòric formulat pels membres de la Universitat de Constança, (Jauss, Iser i Warning) l'any 1967, que demanaven que s'estudiés la història de la literatura i de les arts com un procés de comunicació estètica, en el qual participen, a parts iguals, tres elements: l'autor, l'obra i el receptor (entenent com a receptor: el lector, l'oient i l'espectador), gràcies a un dret adquirit, que la història de les arts no havia volgut donar al receptor perquè fins aleshores s'havia trobat sota el patró de l'estètica tradicional de l'obra i de la representació. La teoria de la recepció ens parla de l'observació de l'obra des del seu interior, trencant amb la idea d'obra tancada amb un significat unívoc, així com amb la idea de l'espectador passiu, acabant amb el concepte de l'experiència estètica com a simple contemplació, en la qual mirem o llegim una obra sense participar, o sense formar part de la seva lògica. Els membres de la Universitat de Constança, com també passa en la concepció poètica de Joan Brossa, veuen l'obra d'art o literària, concebuda com a punt de confluència entre l'autor i el receptor, fonamentant-se en la intercomunicació, mostrant un concepte d'obra com a formalment oberta i que requereix la participació activa i dinàmica de l'espectador, sense la qual l'obra esdevindria una existència incompleta i deficient.
És ara quan intentarem posar en relació o situar les teories de l'estètica de la recepció en l'obra poètica de Joan Brossa, tot sabent que molts dels poemes de Brossa són anteriors a les formulacions teòriques de l'estètica de la recepció i que, molt probablement, degut a l'aïllament cultural de Catalunya i Espanya respecte al que succeïa a Europa, el propi Brossa no en tingués notícia d'aquestes teories en el moment de la seva formulació.
On són, avui, els límits de la poesia? Quines lleis té? Quina funció té en la societat actual? Aquestes no són només les preguntes que pot fer-se un poeta quan escriu, aquestes són també les preguntes que l'obra de Joan Brossa suscita en els receptors. En la mesura que acostuma a incorporar un exercici conceptual, la producció de Brossa es converteix en un espai de reflexió sobre el seu propi funcionament, que interpel·la el seu receptor, com passa en un dels seus poemes, on ens diu: Esteneu la detonació d'aquest/ poema; després calleu/ i diluïu-lo en el silenci/ original [2], i obliga al lector a interrogar-se sobre les preconcepcions i els protocols de lectura amb què s'acosta a l'obra d'art en general, i a la poesia en particular. Aquest procés que va des de la construcció al desxiframent es produeix, tal com ens indica Hans Robert Jauss en el seu llibre Literatura com a provocació [3], en un marc de normes i convencions que configura l'horitzó d'expectatives, que estaria definit pel marc que el públic espera de l'obra, que el poeta i el receptor comparteixen, i que és el que fa possible, en el cas de la poesia brossiana, no tan sols la interpretació, sinó també la mateixa transgressió. Si el receptor sabés què cal esperar, no podria estranyar-se ni ser sorprès. És aquest context institucional, el que determina, per exemple, la separació entre la poesia i les arts visuals, sent allò que condiciona la recepció de les intervencions poètiques de Brossa. I d'aquesta manera la intervenció no tan sols desfamiliaritza i construeix un discurs poètic mitjançant la imatge i l'objecte, sinó que exerceix a més una funció crítica respecte a les fronteres institucionals i els sistemes de classificació de l'experiència estètica.
Com encertadament indica Glòria Bordons en el seu estudi sobre la poesia de Joan Brossa [4], la poesia era ja per als surrealistes un fet col.lectiu, Brossa sempre ha pensat això i les seves interpel·lacions al lector han estat sempre presents als seus poemes, prosa, teatre i objectes. Així al poema BADR, dins d'Alfabet desbaratat, després de parlar del do de l'acció i de la paraula, ens diu: "Hi ha un barret a terra amb la copa de cap per avall. Cal que el lector l'aixequi amb les dents i sense fer ús de les mans" [5]. El lector és, doncs, un personatge més de la història. No es tracta d'una ordre directa, però així i tot, el lector se sent implicat, ja que sense haver-s'ho pensat, es veu a ell mateix executant accions i jocs, es tracta quasi d'un happening. Dins la línia essencial, aquesta presència constant del lector és converteix en un dels motius principals per Brossa, la poesia és una mena de transacció entre ell i el lector. No oblida mai aquest èsser que hi ha darrera dels seus poemes, com passa a Poema dins del llibre Els ulls i les orelles del poeta, on ens diu: "A tu, qui /siguis, t'invito /a trobar les coses amb/ la trascendental bellesa,/com jo les trobo, i tindràs el/ poema" [6]. Perquè el lector és el desxifrador del missatge contingut en el poema i el que l'ha de realitzar, per això Brossa l'anomena executant o intèrpret a "Poema" dins de El saltamartí, on ens diu: "La boira ha tapat el sol. / Us proposo aquest poema. Vos mateix / en sou el lliure i necessari / intèrpret". [7] Arthur Terry ens diu : "El poema és una comunicació amb el lector. Aquest moltes vegades ha de completar el poema. L'important és que la imaginació del lector hagi estat activada de manera que ell mateix, potser sense adonar-se'n, ha contribuït a la creació del poema" [8]. Tot això encaixa perfectament amb les idees formulades pels membres de la Universitat de Constança. Va ser Wolfang Iser en el seu text La estructura apelativa de los textos [9] qui ens parla de les "estructures apel·latives o interpel·latives" de les obres literàries o artístiques, que són les dimensions obertes de les obres que s'obren a l'espectador-lector, que reclamen la seva mirada participativa, convidant-lo a donar sentit a l'obra, a completar-la, a acabar-la. És el fet de com la pròpia obra genera estructures per generar la participació de l'espectador, tal com passa en un dels poemes d'en Brossa de Cau de poemes, que diu: "A.../ el.../ de.../ de 19.../ He rebut... pessetes/ ... cèntims/ No va ésser pagat per ..Avisat el destinatari a .../A l'origen el .../de 19 .../en nou gir núm .../Caducat el .../al núm ...del G-13" [10]. És llavors, quan ens trobem davant dels "jocs d'indeterminació", que són en una obra tots aquells espais buits que forcen el lector que els ompli amb la seva imaginació, sent similar al fet d'imaginar els rostres dels personatges que apareixen a qualsevol novel·la que llegim. Va ser Iser qui va tractar el tema del receptor implícit, aquell que l'autor té previst perquè l'obra sigui observada, per cada obra, l'autor preveu o dibuixa el seu receptor hipotètic, i l'obra conté indicacions de com aquest receptor implícit ha de penetrar-hi.
Dins la línia essencial de la poesia brossiana, com encertadament apunta Glòria Bordons en el seu estudi [11], el mot, respecte a la seva entitat, és el que és i prou. És la mateixa consideració elemental que té respecte a la vida, per aquest motiu, Brossa prefereix el mot simple, sense adjectius. Aïllar el mot, analitzar-lo, és una tasca "humana". Conèixer el mot serà conèixer l'home i ajudar-lo en el seu alliberament. Del mot se'n despendran suggeriments, relacions i pensaments diversos en el receptor, no hi haurà guia per al lector, només el mot despullat. La finalitat de Brossa era la de demostrar la inutilitat del llenguatge i l'absurd del món basat en ell. Per això cal despullar-lo i trencar les seves regles, cal alliberar els mots d'aquesta gratuïtat, i aïllar-los i deixar-los despullats en la realitat material de la pàgina. Igual que el mot, la frase apareix descontextualitzada, el lector no sap ben bé a què és refereix el poeta, ha de bastir-se d'un context adient on encaixar aquella frase, això farà que cada lectura del poema pugui ser diferent, com passa en un poema dins del llibre de Poemes irregulars, que diu: "No recordo si va ser l'octubre / o el novembre" [12] o també en un poema dins de Un i no dos que diu: "Tornariau fals aquest poema/ amb altres interpretacions" [13], tot això provoca la sorpresa i alhora la reflexió del lector. Més sorprenents són les frases penjades o inacabades: "Fa molts d'anys que un / A mesura que ha passat el temps" [14], on el lector ha d'omplir els espais buits deixats per l'autor. El resultat de tanta desmitificació del llenguatge és la simplificació, cal expressar molt amb poc, quan menys siguin les paraules usades, més àmplia serà la concentració de suggeriments. És la tècnica usada pel hai-ku, és la indeterminació constant de l'art japonès que ofereix al lector la decisió de triar entre les múltiples possibilitats ofertes. Molts d'aquests poemes de Brossa són similars als japonesos, com "l'Epitafi": "L'obrir-se /matutí i el replegar-se / vespertí d'una flor de lotus". [15]
Finalment voldria destacar un cas límit en el procés de desmitificació del llenguatge al sonet "Llaor", dins d'Els ulls de l'òliba, que demostra aquesta gran implicació del lector: el poeta inicia el poema donant una notícia força important per al país, però a la quarta ratlla s'interromp i queden només unes línies de punts com a indicació dels versos que falten. És el lector el que pot completar amb allò que la seva ment i les possibilitats del futur del país li suggereixin:
|
A Espanya ha estat creada aquest hivern
una obra mestra d'art conceptual:
fer volar el cotxe del cap de govern
amb ell a dins............................................
................................................................
................................................................
................................................................
................................................................
................................................................
................................................................
................................................................
................................................................
.
..............................................................
20 de desembre de 1973 [16]
|
No hi ha més alta participació del lector, és ell qui ha de fer el poema. A més és també una bona mostra d'art conceptual: el concepte aïllat i despullat davant dels ulls de l'espectador. La poesia de Brossa, tal com ens indiquen les teories de l'estètica de la recepció, no podria entendre's sense aquesta participació del lector, ja que el poema es concep com a punt de confluència entre l'autor i el lector. Hi ha poemes, en els quals ens explica la gènesi del poema:
|
Poema
Començo. I quan em sembla
que està bé, l'esborro. No sé.
Torno a començar. ara va bé,
i ja està. El poema fet. [17]
|
El poeta no té secrets per al seu lector, per això li pot explicar els diversos tempteigs i correccions d'una estrofa. Als seus poemes també reflecteix la seva voluntat de senzillesa i simplificació. Perquè la poesia, per a Brossa, és un testimoni de la realitat, una mena de mostra de la realitat quotidiana, i com que aquesta vida és patrimoni de tots, el poema és concebut, tal com ens indiquen les teories de l'estètica de la recepció, com un intercanvi entre l'autor i el receptor.
|
Preludi
Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant [18]
|
|
 |
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
