L'obra de Brossa durant molts anys, fins als inicis dels anys setanta, havia deixat perplexa la crítica literària. Alguns textos curts en forma de pròleg en publicacions brossianes temptejaven d'apropar-se al fenomen Joan Brossa. Els articles d'estudi en revistes de crítica eren pràcticament inexistents i el llibre de Jordi Coca sobre les sabates brossianes
[1]es basava en una llarga entrevista. (Per cert que tenim permanentment una sabata personal de Brossa, a Frankfurt en una obra brossiana que presenta una roda amb sabates de tots els oficis al voltant d'un globus, obra situada en la planta principal de la Commerzbank, l'edifici d'oficines més alt d'Europa. I la sabata de Brossa representa l'ofici del poeta-paleta.)
[2]
El primer llarg estudi de Xavier Fàbregas de 1973 (també en forma de pròleg-introducció) es preocupava principalment d'ordenar i classificar l'immens material que després sortiria en els 6 volums de la Poesia escènica.
[3].
Joan Fuster demostrava un cop més la seva perspicàcia analítica quan en 1972 escrivia en la seva Literatura catalana contemporània: "Quan s'hagi esvaït la por a Brossa - dic: por - que paralitza els crítics d'avui, Brossa podrà ser explicat i admirat com Déu mana. Ara com ara, i malgrat tot, ja hem de considerar-lo com el gran poeta més pròxim"
[4].
Després, el 1977, vam tenir l'incisiu pròleg d'Arthur Terry a Poemes de seny i cabell
[5] que reprenia observacions de Pere Gimferrer, un altre dels pocs que havien escrit sobre Brossa (com també Alexandre Cirici, no oblidem-lo). Un any després, el 1978, vam tenir a Brossa en un lloc destacat a les Setmanes Catalanes de Berlín
[6].
Però no va ser fins l'any 1988, que Glòria Bordons va publicar la seva tesi doctoral
[7], i fins 1994 que la Forest d'Arana li va dedicar un volumàs de 440 pàgines amb una antologia de contribucions crítiques;
[8]
i fins el 1996 que va sortir el llibre d'Isidre Vallès (ja acabat 4 anys abans), que es dedicava a l'aspecte visual de Brossa.
[9]. Aquest mateix any es va celebrar a l'Alfàs del Pi la Primera trobada internacional "Creativitat ara"
[10]que en realitat era una simposi amb i sobre Joan Brossa.
La seva poesia visual i escultòrica havien acabat de fer-lo amplament conegut, amb una desena d'importants catàlegs d'exposicions publicats, quan poc abans de complir els 80 anys ens va deixar.
I aquí estem avui, en aquest Simposi Brossa: i potser més que mai la tasca d'analitzar l'obra de Brossa ens inquieta, ens instiga i ens estimula.
El que aquests últims anys m'ha interessat especialment en la poesia brossiana és l'aspecte de la Creativitat, fonamental en una obra tant definida pel seu avantguardisme - no debades l'exposició en aquesta Fundació Joan Miró i el seu catàleg
[11], tant com el nostre simposi porten com a subtítol "la revolta poètica".
[12]
M'ha interessat elucidar si el concepte de creativitat ens pot ajudar a penetrar el secret de la poesia brossiana i, a l'inrevés i al mateix temps: si la poesia brossiana ens pot ajudar a penetrar el secret de la creativitat.
Buscant definicions durant uns anys m'he trobat - entre les tantes elucubracions poc exactes sobre creativitat - amb l'explicació-definició d'Arthur Koestler en el seu llibre The Creative Act de 1964. Koestler postula que la creativitat es mostra en la "bissociació" de sistemes mentals, en relacionar idees que abans no tenien relació. Diu: "L'estructura bissociativa de la síntesi creativa prové de l'engranatge sobtat de dues habilitats o dos sistemes mentals inconnexos anteriorment."
[13]
No tinc indicis que Koestler hagi conegut les idees sobre creativitat que el famós semiòleg nord-americà Charles Sanders Peirce apuntava ja en 1890. En els seus Collected Papers es troba la frase: "La forma més alta de síntesi l'efectua l'esperit en introduint una idea que no estava inclosa en les dades anteriors, però que estableix connexions entre elles que no haurien tingut sense aquesta idea."
[14]
Apropem-nos a un poema de Brossa tenint en compte els moments de "l'engranatge sobtat" i de la integració "bissociativa" inesperada de dos sistemes, inconnexos en les nostres habituds mentals, dels quals parlen Koestler i Peirce.
He escollit un poema de 1961
[15] que em sembla especialment interessant per a la trajectòria poètica de Brossa perquè ens pot anunciar la transició que la poesia brossiana al final va prendre cap al poema objecte:
|
POEMA AMB FONS NEGRE
A la dreta del poema, un sofà
marró. Al mig del poema,
Pierrot estirat damunt els versos.
Travessa el poema Arlequí amb
un colom negre a la mà.
Entra al poema Colombina
i arrenca al sofà dotzenes
d'agulles de fer mija.
Se'n va.
|
Resseguim el que Brossa ens fa amb aquest poema; procediré en 10 passos:
1. Amb el títol se'ns presenta un poema que, seguint les nostres habituds mentals, intentem interpretar com imprès sobre negre, però que ens deixa confosos si intentem visualitzar les lletres d'imprempta negres sobre un fons negre (invisibles?).
2. Entrant al primer vers ens quedem ja francament bocabadats perquè, a la dreta d'un poema, sols hem vist durant tota la nostra vida o un espai blanc o un altre poema (o una traducció) o alguna il.lustració. - I el que tenim aquí "a la dreta del poema" és un sofà! Un moble, que amb l'encavalcament tant eficaçment emprat queda fortament marcat en la seva materialitat marró. - Brossa ens catapulta fora de la nostra expectació habitual, restringida a la superfície de full de paper, i "bissocia", com diu Koestler, la fràgil materialitat fullesca del poema amb la robusta materialitat del sofà marró. En aquesta bissociació el poema comença a adquirir característiques d'un objecte.
3. Una vegada que Brossa ens té aquí li adjudica al poema més extensió espacial referint-se al seu centre, el "mig" (vers 2).
4. I de sobte tenim una persona al mig del poema - no com a persona mencionada pel text líric sinó com a personatge de l'exterior que penetra en un espai ficcional o, si voleu, un personatge que s'independitza del poema-text (vers 3) per tornar a entrar materialment en el poema-objecte:[16] visualitzem a Pierrot com acomoda un colze i el darrera sobre unes lletres minúscules, rodones per dalt, intentant de no punxar-se amb lletres apuntalades com la ‚'t' o la ‚'l'. Imaginem una forta verticalitat de tot el poema, en el qual la horizontalitat de cada vers permet que Pierrot s'estiri sobre.[17]
5. Els dos sistemes mentals: el poema-text en suport paper i la realitat tridimensional de l'espai queden encara més 'engranats', com diu Koestler, quan un segon personatge, Arlequí, "travessa el poema" (suposem que apartant una mica els versos) i fins i tot amb un colom, negre!, a la mà - recordeu que: sobre un fons negre! Ens estem movent (o el poema ens fa moure) entre un espectacle de commedia dell'arte i un espectacle de màgia. Hi ha doncs una nova integració bissociativa de dos generes normalment dissociats.
6. Seguint la lectura se'ns fa bastant "normal" que la tercera persona, Colombina, entri al poema que Brossa ens ha convertit en objecte i en espai.
7. Però la sèrie de sorpreses encara ve superada per la renovada relació del poema-objecte amb el sofà-objecte que està a la seva dreta: Colombina sembla estendre el braç des de dins del poema per poder tocar el sofà a fora o al menys treure'n aquelles grosses agulles de fer mitja.
8. Novament ens adonem que Brossa ens està transformant, ens està fregolitzant i ens està traslladant de la lectura d'un poema a l'espectacle d'una acció de teatre. Pierrot, Arlequí i Colombina - l'essència del teatre - ens han escamotejat el poema i l'han substituït per un trosset de teatre, tal com ho insinuen les tres figures i les acotacions de tipus teatral ("travessa", "entra" i, en el pròxim vers, "se'n va" = 'surt'). Al mateix temps estem veient que la fregolització continua vertiginosament: el poema ha estat transformat en teatre i el teatre més aviat sembla pantomima i el teatre i la pantomima s'han transformat ja en sessió de màgia: un colom negre s'exhibeix davant un fons negre i d'un sofà s'extreuen agulles de fer mitja com el conill del barret de copa.
9. A través d'aquestes minúscules accions tenim la impressió que Brossa, el mag de la paraula, ens ha fet un joc de mans i un joc de paraules i ens ha donat teatre per poema i màgia per teatre. - Estic parlant de fregolització, però Fregoli, que Brossa considerava com a precursor, en les seves ràpides i proteiques invencions, de sorpresa constant, transformava la imatge anterior en la posterior - la substituïa per la pròxima, mentre Brossa, si ho mirem amb més exactitud, uneix els sistemes mentals engranant-los en una síntesi; fa, doncs, exactament el que postulaven Koestler i Peirce com a acte creatiu, introduint la idea de la unitat de tots els nostres quefers literaris, estètics, lúdics, sintetitzant-los en una sola concepció de vida.
10. Aquest petit poema, acabat tan modestament i en pur understatement ("se'n va") ens mostra el més essencial de l'obra i de la creativitat brossianes. Ens mostra la voluntat de bissociar gèneres que normalment considerem ben separats: la poesia i el teatre (o poesia escènica com sol dir Brossa), així com el teatre literari i la sessió de màgia que burgesament no es considera 'digne' d'atenció literària. De la mateixa manera el nostre poema ens mostra com l'existència gairebé només virtual, en tot cas purament verbal, dels textos lírics, amb un acte d'engranatge creatiu, posant-li al costat un sofà marró, cobren el cos d'un objecte palpable, transitable i apte per descansar-hi: in nucleo tenim aquí delineada la trajectòria cap a la Poesia Visual i cap al Poema Objecte. Aquestes bissociacions en cadena marquen el treball creatiu de tota la vida de Brossa: la reunificació de les activitats artístiques i estètiques humanes separades pels abismes dels gèneres i de les valoracions tradicionals i pels abismes generacionals. Poesia i jocs de cartes, teatre i cinema, circ i carnaval, pantomima i metamòrfosi, joguines de la infantesa i venerables sextines, literatura i màgia, surrealisme i quotidianitat, l'imaginari i el real, subjecte i objecte, escriptura i escultura, concert i ballet, festa popular i happening avantguardista, fantasia infantil i preocupació política, la seva sabata foradada i el barret de copa, allò sublim i allò simple, - tot ho engranava i unia Brossa amb la seva concepció creativa de la vida i de l'art - i tot això m'ho ha fet veure i aprendre en Joan durant els més de vint anys que he tingut la sort de conèixer-lo.
Moltes gràcies!
|
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN, co-ed.: Katalanische Kunst des 20. Jahrhunderts - Art i modernitat als Països Catalans, Berlin: Staatliche Kunsthalle Berlin 1978; obres de Brossa i escrits sobre Brossa a les p. 255, 286-288 i 329-332; ed. bilingüe.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN, ed.: Ein Spiel von Spiegeln. Katalanische Lyrik des 20. Jahrhunderts, Leipzig: Reclam 1987. Poesies de Brossa a les p. 130-145; ed.bilingüe.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Joan Brossa", in: Joan Brossa, Werke 1951-1988. München: Mosel und Tschechow 1988, p. [8-15].
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN, trad.: 6 poemes de Joan Brossa, in: Joan Brossa, Werke 1951-1988. München: Mosel und Tschechow 1988, p. [24, 32-34, 36, 40]; ed. bilingüe.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Joan Brossa: Das lyrische Werk", in: Kindlers Neues Literatur Lexikon, vol. 3, München: Kindler 1989, p. 234-235.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Joan Brossa: Poesia escènica", in: Kindlers Neues Literatur Lexikon, vol. 3, München: Kindler 1989, p. 235-236.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Brossa, Joan", in: Harenbergs Lexikon der Weltliteratur, vol. 1. Dortmund: Harenberg 1989, p. 474.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN, ed. i trad.: "Joan Brossa: Oda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la diguin al cim de l'Everest" i "Joan Brossa: Ode-Sestine für einige unerschrockene Katalanen, die sie auf dem Gipfel des Everest rezitieren sollen", in: Signes d'Aire - Luftzeichen, Barcelona: Deutsch-Katalanische Gesellschaft, Frankfurt: Alpha Presse 1990, p. [9-10]; ed. bilingüe.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Joan Brossa: Prestidigitador de la lletra i de la paraula - mag del poema - fregolitzador dels objectes", in: Joan Brossa, València: La Forest d'Arana 1994, p. 247-250.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Joan Brossa: Das lyrische Werk, Poesia escènica", in: Hauptwerke der spanischen und portugiesischen Literatur, ed. W. Rössig, München: Kindler 1995, p. 500-503.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Joan Brossa, la creativitat i la creativització del lector", in: Primera trobada Internacional "Creativitat ara": 2, 3 i 4 de maig de 1996. L'Alfàs del Pi: Ajuntament, Regidoria de Cultura 1996, p. [66-73]; ed. plurilingüe.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Kreativität in Joan Brossas Gedichten", in: Zeitschrift für Katalanistik 9 (1996), p. 72-102 <www.rz.uni-frankfurt.de/ katalanistik/zfk_969.html>.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN: "Einleitung/Introducció & Biographische Augenblicke/Moments biogràfics", in: Joan Brossa: Menjar art - Essen Sehen, ed. T. D. Stegmann et al., [Barcelona - Frankfurt am Main: Ediciones Ilimitadas - Commerzbank] 1997, p. [3, 18-19]; ed. bilingüe.
|
|
TILBERT DÍDAC STEGMANN, trad.: "Joan Brossa: Poema, Poema amb fons negre, El temps - Gedicht, Gedicht mit schwarzem Hintergrund, Die Zeit", in: Die Spezialität des Hauses. Neue katalanische Literatur, ed. R. Friedlein, B. Richter, München: Babel 1998, p. 14-15, 128-131; ed. bilingüe.
|
|
|
|
|
| [1]
Jordi Coca: Joan Brossa o el pedestal són les sabates, Barcelona: Pòrtic, 1971.
|
|
| [2]
Vegeu el catàleg de 1997 mencionat en la bibliografia final.
|
|
| [3]
Barcelona: Eidicons 62, 1973-1983.
|
|
| [4]
Barcelona: Curial, 1972, p. 365.
|
|
| [5]
Barcelona: Ariel, 1977, p. 9-38.
|
|
| [6]
Vegeu el catàleg Katalanische Kunst des 20. Jahrhunderts - Art i modernitat als Països Catalans, Berlin: Staatliche Kunsthalle Berlin, 1978, p. 255, 286-288 i 329-332.
|
|
| [7]
Introducció a la poesia de Joan Brossa, Barcelona: Edicions 62, 1988.
|
|
| [8]
Joan Brossa, València: La Forest d'Arana, 1994.
|
|
| [9]
Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Barcelona: Alta Fulla, 1996.
|
|
| [10]
Vegeu la publicació amb el mateix títol indicat en cursiva i el subtítol "2, 3 i 4 de maig de 1996", Ajuntament de l'Alfàs del Pi: Regidoria de Cultura, 1996.
|
|
| [11]
Joan Brossa o la revolta poètica, ed. Manuel Guerrero, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2001.
|
|
| [12]
Vegeu, també per a una documentació més aprofundida del que dic a continuació, el meu article "Kreativität in Joan Brossas Gedichten" in: Zeitschrift für Katalanistik 9 (1996), p. 72-102 <www.rz.uni-frankfurt.de/ katalanistik/zfk_969.html>. Al volum 10 (1997) de la mateixa revista publicavem la completíssima bibliografia feta per Glòria Bordons: "50 anys de publicacions de Joan Brossa - Bibliografia 1948-1997", p. 90-108 <www.rz.uni-frankfurt.de/ katalanistik/zfk_9710.html>.
Vegeu també les meves contribucions brossianes indicades en la bibliografia final.
|
|
| [13]
Tradueixo de l'edició alemanya Der göttliche Funke, Bern/München: Scherz, 1968, p. 122; caldrà confrontar la frase amb la versió anglesa.
|
|
| [14]
Collected Papers of Charles Sanders Peirce, ed. Charles Hartshorne, Paul Weiss, Cambridge: Harvard UP, 1931-35, vol. 1, paràgraf 383; també caldrà confrontar la meva traducció (feta d'una versió alemanya) amb l'original anglès.
|
|
| [15]
De Poemes civils, Barcelona: Ed. R. M., 1961; en Poemes de seny i cabell, Barcelona: Ariel, 1977, p. 379.
|
|
| [16]
Trobo un efecte anàleg, 18 anys després de Brossa, en la novel.la d'Italo Calvino: Se una notte d'inverno un viaggatore, Torino:Einaudi, 1979, p. 11, on el fum de la xemeneia de la locomotora mencionada a l'inici de la novel.la s'estén sobre el primer paràgraf de la novel.la: "Il romanzo comincia in una stazione ferroviaria, sbuffa una locomotiva, uno sfiatare di stantuffo copre l'apertura del capitolo, una nuvola di fumo nasconde parte del primo capoverso."
|
|
| [17]
Si no és que concebim la superfície de tot el poema en forma de hamaca.
|
|
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
