"L'obra pública de Joan Brossa: els poemes corporis" és una ponència que es va presentar al "Simposi internacional virtual i presencial dedicat a Joan Brossa", celebrat a la Fundació Joan Miró de Barcelona l'abril del 2001. Tal com indica el títol de la ponència, l'autor es qüestiona el nom dels poemes que comenta i en fa un inventari interpretatiu. En total hi ha 23 poemes, dels quals quasi la meitat, 10 en concret, s'inspiren en la lletra "A".
|
|
 |
Si alguna cosa no li agradava a Joan Brossa era que el consideressin un artista, ni que els seus poemes visuals i/o objectuals rebessin la designació de dibuix o d'escultura. Defugia les etiquetes deformadores que l'apartaven de ser considerat únicament un poeta. Per això, de la seva incidència en les arts en general se'n va dir sempre poesia. Així, veurem aparèixer en el temps les denominacions de poesia escènica, visual i objectual. Però, com s'han d'anomenar els encàrrecs públics quan aquests esdevenen monuments o escultures integrades en l'espai urbà? De fet, aquestes produccions poètiques oscil·laran entre les denominacions de poesia visual i poesia corpòria. És cert que aquesta designació de vegades resulta difícil d'aclarir, perquè, on és el límit que defineix que una obra sigui anomenada en uns casos poesia visual i en d'altres poesia corpòria? L'única solució a aquest interrogant pensem que és considerar poesia visual el que revesteix la forma bidimensional, mentre que, si adopta la tridimensional, serà la corresponent al poema corpori pròpiament dit, sempre que aquest tingui una incidència pública.
La trajectòria d'aquest tipus de poesia s'inicia l'any 1983-84, quan els arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius proposen a Joan Brossa que col·labori amb ells en el projecte d'urbanització del Velòdrom d'Horta. És ben conegut que, per Joan Brossa, la poesia visual és "la poesia experimental del nostre temps", i que, en conseqüència, "el poeta ha d'ampliar el seu camp, sortir dels llibres".[1] Per tant, el poeta es manté sempre dins de l'àmbit poètic amb independència del mitjà d'expressió utilitzat. Per ell, la poesia visual vol dir simplement "un canvi de codi", i la considera "la poesia experimental del nostre temps, donat "que veus imatges per tot arreu".[2] En conseqüència, en l'intent d'aconseguir un art poètic sense fronteres que l'acostés a la realitat, Joan Brossa primer ha fet poesia amb la paraula (poesia literària), després l'ha representada (poesia visual) i, finalment, l'ha materialitzat identificant-la amb les coses (poema objecte), evolució, doncs, de la poesia visual. Aquest tipus de poesia representa per al poeta, simplement, un canvi de suport, en el qual les coses poden incorporar-se a l'entorn quotidià i, també, al paisatge.
Aquest és el cas del poema visual monumental i transitable que Joan Brossa situa entre l'espai del Velòdrom d'Horta i el Laberint. Es tracta d'un itinerari o camí dividit en tres parts, tal com assenyala la làpida que l'acompanya: Naixença, el camí, pauses i entonacions i final, presidit per la simbologia característica de la gran "A" majúscula de pal sec. El sentit d'aquest itinerari, com a cas excepcional, el va explicar el 1984 el mateix Joan Brossa a la Sextina per un poema visual transitable / en tres parts, situat en un espai urbà / a l'entorn del Velòdrom d'Horta. L'abast interpretatiu de la sextina es va complementar amb el comentari del poema visual, aleshores en projecte, que a tall de memòria va ser redactat a petició dels arquitectes abans esmentats, i que acaba amb la constatació següent: "Impacte i sorpresa suposa l'aventura d'unes lletres i uns signes que busquen llur significat allunyats de qualsevol text i enmig de la vegetació, símbol de la vida mateixa".[3]
A partir d'aquesta idea, la gent, després d'iniciar el trajecte passant per sota de la gran "A", es troba al final del camí amb una altra gran "A", idèntica a la primera, però destruïda. El poeta mateix va explicar la significació de l'itinerari, quan, en preguntar-li sobre el seu sentit, va respondre: "La vida dels éssers és sotmesa a una evolució degradant, que acaba en destrucció".[4] El poema es completa amb un espai verd o gespa sobre la qual estan escampats signes de puntuació que assenyalen les pauses que cal fer en aquest recorregut vital a fi de reflexionar sobre la vida mateixa.
És evident que la distància que separava els mots de les coses s'ha escurçat. Poesia i realitat s'han fusionat gràcies a l'objectiu constant, incansablement perseguit per Joan Brossa tot al llarg del seu itinerari creatiu. Un objectiu basat en el canvi d'instrument poètic que ha fet que la poesia adoptés els trets iconogràfics, en un recorregut que l'ha conduït a barrejar-se amb els sers humans amb la finalitat que aquests puguin recórrer el seu propi trajecte poètic. Cal advertir que, tant en aquest títol com en d'altres, Joan Brossa dóna preferència a la denominació de poesia visual però que, en adonar-se més tard del seu caràcter monumental, introduirà el concepte de poema corpori, tal com veurem després.
Amb ocasió de la remodelació i reobertura del Teatre Poliorama, realitzada als inicis del 1985, Joan Brossa va ser invitat a instal·lar un poema visual al vestíbul del teatre. Es tracta d'un rellotge il·lusori que, segons Pilar Parcerisas, té tots els ingredients de l'antirellotge, ja que tot el mecanisme interior funciona al revés. De fet, la idea originària procedeix d'un vell experiment de física recreativa que Joan Brossa va descobrir en una de les seves visites, quan era infant, a la Fundació Mentora Alsina, experiment que l'havia fascinat perquè aconseguia reproduir virtualment a l'espai objectes reflectits en un mirall còncau situat a una certa distància. És així com el rellotge, il.luminat frontalment i situat d'esquena a l'espectador, es veu reflectit en un mirall còncau en el qual marca l'hora amb unes agulles que giren en sentit contrari a l'habitual.[5]
Però la singularitat d'aquest rellotge no acaba aquí, donat que només és possible veure'l si un se situa en un determinat angle de visió, ja que si et desplaces, encara que sigui poc, a la dreta o a l'esquerra, la imatge del rellotge desapareix. Ironia sobre el temps o veritable joc entre allò que és i el que no és, aquest poema visual -tal com se l'anomena- traspua per totes bandes la manera de ser de la poètica brossiana, en què realitat i ficció es donen la mà. La problemàtica de la percepció humana és evident i, tal com afirma Joan Brossa, "l'abandonament del codi literari permet al poeta l'aventura de jugar amb l'espai i el temps i crear suggeriments de tipus imaginatiu que escapen a qualsevol classificació". És clar, doncs, que "el poeta, proveït de nous mitjans, surt de l'àmbit del llibre i s'incorpora a la vida mateixa amb llibertat absoluta i sense límits en el terreny creatiu".[6] A més, el sentit irònic del poema es veu incrementat en estar situat a la planta baixa de la seu de la Reial Acadèmia de Ciències, institució que dóna l'hora oficial a la ciutat. Només queda dir que la realització tècnica d'aquest poema ha estat a càrrec de l'arquitecte Joan Rodón, amb la participació de l'òptic F. Pedret i d'Enric Satué, pel que fa al disseny.
Amb ocasió de l'exposició dedicada a Joan Brossa celebrada el 1986 a la Fundació Joan Miró de Barcelona, el poeta va fer una intervenció o gran poema corpori integrat del tot a l'edifici. Es tractava d'una gran "A" que emmarcava amb les dues extremitats l'entrada de l'edifici, mentre que el cos lliscava per la terrassa superior fins a accedir al pati intern de la fundació. No tothom es va adonar d'aquest poema corpori integrat a l'arquitectura de l'edifici. El seu sentit és molt clar, en tractar-se de l'"A" emblemàtica del corpus brossià.
L'any 1987, l'empresa Reactivació Badalona S.A., societat privada municipal creada per l'Ajuntament de Badalona per contribuir al desenvolupament social, econòmic i tecnològic local, va encarregar la realització d'un poema visual sobre les activitats econòmiques de la ciutat. El poema, concebut en blau, ja que tracta d'una ciutat marinera amb el Mediterrani al costat, adopta l'aspecte d'una torre on les lletres s'encavalquen les unes sobre les altres i on la seqüència cronològica d'activitats relacionades amb el passat, present i futur segueix un ritme ascendent de baix cap a dalt en què se situen les activitats que tenen més futur, activitats que es projecten a l'espai obert.
Aquest poema visual va ser dedicat, amb el títol d'"On és Badalona", als joves, "tot desitjant que sàpiguen trobar la font a la muntanya adequada", escrit en què Joan Brossa es declara admirador de "Li-xang i de l'Anís del Mono".
Així mateix, a principis del 1988 se li va proposar, a Joan Brossa, la transformació del poema visual "On és Badalona"
|
|
Fig. 1: 1988, bota militar situada a Corbera per commemorar la batalla de l'Ebre.
|
en una torre o poema corpori conforme a l'acord signat entre l'Ajuntament de Badalona i l'empresa de telefonia mòbil Airtel, torre que s'instal·laria a Montigalà. Segons el projecte dissenyat pels arquitectes badalonins Poch i Moliner, el poema corpori es compondria de tres parts clarament diferenciades. Una base de formigó vist com a suport del poema, el poema mateix d'estructura metàl·lica i una esfera de metacrilat que remataria el conjunt. A l'interior d'aquesta base de forma tronc-piramidal s'ubicarien les instal·lacions de servei i control dels diferents sistemes d'il·luminació.
Pel que fa a l'estructura metàl·lica, les lletres serien de ferro galvanitzat i les quatre cares reproduint el nom de "Badalona" donarien solidesa i unitat al conjunt. Respecte al color, tant les lletres com l'esfera superior serien de color blau, amb els noms de les diferents activitats destacades en blanc.
Com a far, indicatiu de la seva situació, la torre estaria proveïda d'un raig làser de color verd o blau, i el raig seria rotatori i sortiria de l'interior de l'esfera superior. Alhora, el poema corpori mateix estaria il·luminat des de l'exterior. Tot el sistema d'il·luminació seria manipulat des del programador ubicat a l'interior de la base de la torre.
Aquest projecte que el 1988 es va encarregar al poeta Joan Brossa no es va dur a terme aleshores, encara que una rèplica, plana i més petita, va ser instal·lada a l'institut de batxillerat artístic Pau Gargallo. No obstant, el 1996, l'Ajuntament de Badalona i l'empresa de telefonia mòbil Airtel van signar un conveni per dur a terme l'obra. Actualment es pot contemplar "l'escultura-antena" de Brossa, tal com s'assenyala en l'article que li dedica La Vanguardia,[7] a la sortida de l'autopista a Montigalà (Badalona). L'escultura, o, més ben dit, el poema corpori, es va instal·lar el 1998, finançat íntegrament per l'empresa de telefonia mòbil. Malgrat que l'obra constituïa, en paraules de l'Ajuntament de Badalona, un símbol de la identitat de la ciutat, la dona del poeta, Pepa Llopis, va declarar que "segurament Brossa no era gaire conscient de l'antena, però va acabar acceptant l'oferta".
Entre la sèrie d'activitats desenvolupades per Joan Brossa entorn del Boulevard Rosa, destaca el poema visual "Diagonal" que va realitzar el 1987 a la paret lateral d'accés a l'escala del restaurant que hi ha a la primera planta de l'edifici situat a l'avinguda d'aquest mateix nom. El poema visual de Joan Brossa és un mural que va ser encarregat a Joan Solé i del qual es conserven alguns esbossos o projectes centrats, gairebé tots, a situar les lletres del nom d'aquesta gran avinguda de Barcelona en relació amb una diagonal. Dins d'aquests possibles models, la solució adoptada va ser la d'establir una diagonal que comprèn el travesser de les dues As, diagonal que serveix de referent a la situació de les altres lletres que componen el nom. El caràcter ascendent de la diagonal s'adiu molt bé a la situació d'aquest mural, ja que està d'acord amb la línia ascendent de l'escala d'accés.
El 1988, el club d'opinió Emprius va encarregar a Joan Brossa la realització d'un poema corpori amb ocasió del 50 aniversari de la batalla de l'Ebre i en homenatge als combatents que varen defensar les llibertats de Catalunya enfront del feixisme. La convocatòria es va fer amb el lema "Contra l'oblit, som!", i venia a ser una reafirmació d'uns ideals que, en gran part, s'havien difuminat amb la llarga durada del franquisme. Per això, el poema corpori dissenyat per Joan Brossa ve a ser una reafirmació d'aquests ideals. És així com el "som!" de la convocatòria troba la rèplica brossiana d'una bota militar
|
|
Fig. 2: 1987, poema visual "On és Badalona", que més tard, el 1996, va ser transformat en un poema corpori que adopta la forma d'una torre de telefonia mòbil.
|
que afirma la seva presència deixant la seva empremta en el sòl de les terres de l'Ebre. Potser, el poeta recordava els temps, ja gairebé oblidats, de les escaramusses en què va participar defensant els ideals republicans.
De fet, aquest monument ve a ser una contrarèplica a la celebració de la victòria militar de les tropes opressores que van guanyar la Guerra Civil i, com a tal, expressava amb rotunditat el rebuig d'una situació que havia deixat de costat el bàndol republicà. Si el passat victoriós de les classes dominants franquistes s'havia imposat d'una manera ben visible sobre el territori nacional, amb el poema corpori d'en Joan Brossa es volia estendre la comprensió del passat centrat en l'exaltació dels fets i períodes més significatius de la nostra història recent. La història dels guanyadors era, així, contrarestada per la presència a Corbera del poema que recorda els que van perdre a la batalla de l'Ebre, estimulant d'aquesta manera la recuperació de part de la història que havia estat ignorada durant molts anys i que, en aquell moment, començava a manifestar-se i a sortir a plena llum.[8]
Tothom coneix l'afecció brossiana per l'antifaç, un element característic del teatre i del carnaval; per tant, no és estrany que aparegui al terra d'un lloc tan carismàtic com és la Rambla de Barcelona, al tram situat a l'altura del carrer del Carme. L'any 1991, el Foment de les Arts Decoratives va atorgar el premi FAD-Sebastià Gasch a la Rambla i, amb el permís del poeta, va emprar com a recordatori de l'acte commemoratiu l'antifaç característic brossià. Això va permetre a Joan Brossa d'honorar al mateix temps la Rambla i el crític tan estimat per ell.
El 15 de juny del 1993 va tenir lloc la inauguració de l'emblemàtic poema visual que decora la façana del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes tècnics de Catalunya. Es tracta d'un poema visual concebut expressament per Joan Brossa per "afegir un element de personalitat i de color a la façana del Col·legi construït a finals dels anys setanta amb un cert estil racionalista". Amb la transformació de la façana, el Col·legi culminava les obres de reforma de l'edifici iniciades dos anys abans. Segons l'escrit de presentació, "la proposta de Brossa es pot considerar com un nou símbol que passarà a formar part del patrimoni monumental de Barcelona", una obra que, d'altra banda, "torna a obrir la reflexió sobre el paper de l'aportació artística en els edificis existents i també en els projectes arquitectònics". De fet, aquest poema visual consta d'un seguit de 100 lletres de 16 colors diferents. D'aquestes 100 lletres, 50 componen l'actual rètol del Col·legi; les altres 50, les mateixes que apareixen al rètol, es reparteixen sense seguir l'ordre alfabètic per la façana, agrupades en cinc columnes.[9]
El poema es culmina amb una escultura que corona la façana. Aquesta escultura, que representa una llagosta, va ser ideada per Joan Brossa i plasmada pel pintor i dissenyador Josep Pla-Narbona. Realitzada com si fos un desplegable amb una planxa d'acer de 8 mm de gruix, el seu pes total és de 3 tones.
Segons Annemieke van de Pas, comissària de l'exposició dedicada a presentar al Col·legi l'obra del poeta de Sant Gervasi, "fins avui no s'havia considerat la possibilitat d'incorporar propostes d'art contemporani dins de projectes de reestructuració o de rehabilitació d'edificis existents. També considerem que en altres països europeus i americans la col·laboració entre arquitectes i artistes en projectes d'arquitectura és un fenomen que es va iniciar pocs anys després de la Segona Guerra Mundial.[10]
"Les lletres són com maons perfectament ordenats -afirma Brossa- que es desordenen per fer un rètol, en un desordre amb significat". Sobre el seu possible sentit, ell mateix va escriure un petit text de presentació on indica que va començar "pel desglossament del rètol de l'entitat, de 50 lletres. Les lletres es presenten agrupades a la façana en forma de material alfabètic. Els grups de les as i de les es són els més nombrosos". Sobre la llagosta, ens diu que les dues llargues cames formen dues as majúscules. La possible interpretació seria, doncs, que la llagosta, amb les as incorporades a les seves cames, esdevé un símbol de fertilitat i de saviesa, conforme al sentit que per Joan Brossa té l'abecedari. D'ell n'emana una pluja de lletres que, en fecundar la façana, dóna lloc al rètol ordenat del Col·legi d'Aparelladors. És així com el racionalisme de l'antiga façana es transforma mitjançant la intuïció imaginativa del poeta.
L'any 1994, Barcelona va veure el nom llatí de la ciutat, Bàrcino,
|
|
Fig. 3: 1994, ideograma corpori "Bàrcino", instal·lat entre la plaça Nova i l'avinguda de la Catedral barcelonina.
|
convertit en un "ideograma corpori", després d'una sèrie de vicissituds que van començar el 1991 amb l'encàrrec fet per l'anterior responsable del departament de Projectes Urbans, l'arquitecte Rafael de Cáceres. Aquest volia una cosa més original per regular la circulació dels cotxes que les clàssiques boles de pedra que solen alinear-se al llarg del trajecte. Segons paraules del mateix Brossa, "l'encàrrec em va ser fet per l'Ajuntament de Barcelona abans dels Jocs Olímpics, i com que aleshores es parlava tant de la Ciutat Comtal, se'm va ocórrer fer el nom de la ciutat, però en llatí".[11]
Però, com ja sabem, una cosa és el projecte i una altra la resolució definitiva. Així, l'Ajuntament va canviar d'opinió i va decidir col·locar, com a instrument per regular la circulació, els elements tradicionals. D'aquesta manera, el poema corpori va deixar de ser una barrera reguladora del trànsit entre el Col·legi d'Arquitectes i la plaça Nova i va esdevenir un element visual incorporat a la plaça per alegrar la vista als vianants i als turistes. En principi, l'obra, segons aquesta última decisió, havia d'alinear-se paral·lela a la paret posterior de l'Arxiu Històric de la Ciutat, envoltada per un parterre amb gespa, però al final ha quedat en vertical a l'esmentada paret, com a element que delimita la zona compresa entre l'avinguda de la Catedral i la plaça Nova. Així, les set lletres que componen el nom de Bàrcino queden, tal com volia Joan Brossa, totalment lliures per ser vistes en totes direccions. Això permet admirar-les al gust del consumidor, i no limitades a la visió frontal d'abans. El conjunt resulta molt airós, amb les set peces clavades a terra i amb una alçada aproximada d'un metre i mig. L'obra presenta la característica de la individualització de cada lletra, amb una "B" tal qual, però amb una "A" en format de piràmide i amb l'accent de Bàrcino incorporat; segueixen la "R" i la "C". La primera tal qual, mentre que la "C" conforma una lluna que dirigeix la seva mirada cap el sol: la "O". Interposades entre les dues, la "I" i la "N", que adopta la forma d'una vela en record del Mediterrani, tan proper. La lleugeresa de la "N" en forma de vela que sol inflar-se amb el vent queda ben palesa perquè és l'única lletra feta amb alumini, mentre que les altres són de bronze. La "N" és l'única lletra que s'identifica a si mateixa, incorporada i sobreposada sobre el material alumínic, i indicativa de la "navegació" que comporta el fet de viure en una ciutat tan rica històricament. En el sol (la "O"), a la cara lateral o gruix de la lletra, hi apareix la signatura del poeta.
Amb aquest poema corpori, Brossa ens deixa el seu homenatge a la ciutat que el 1919 el va veure néixer, un homenatge on ens recorda que s'ha de pronunciar Bàrcino, i no Barcino sense accent. També cal esmentar que les lletres van ser foses per la foneria J. Morral Magrinyà de Sabadell, i que la iniciativa del projecte es deu a l'arquitecte Màrius Quintana.
És molt coneguda la dèria de Joan Brossa pels llibres, com a autor i com a admirador del llibre ben fet, formalment i intel·lectualment considerat. Per tant, no ens ha d'estranyar gens que l'any 1994 acceptés l'encàrrec del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya de retre un homenatge al llibre.
S'han conservat diversos dibuixos previs on Joan Brossa esbossa la seva idea o les idees que se li acudien per concretar el seu desig. En un d'aquests dibuixos veiem una porta oberta amb un llibre al damunt, obert i col·locat en forma de teulada, com si es tractés de l'entrada d'una casa. La porta dóna accés al camí: el camí de la saviesa adquirida mitjançant el llibre. En un segon dibuix es repeteix la idea, però el llibre hi apareix totalment obert, amb la posició invertida respecte a l'anterior i invitant a obrir la porta tancada. Cal destacar que els fulls del llibre obert actuen com a raigs de llum que atrauen la mirada de l'espectador. Trobem la mateixa idea exposada amb una mà oberta, representada com si fos una columna, que aguanta el llibre en forma de teulada. Brossa també va dibuixar, amb el rerefons de considerar el llibre com un símbol de saviesa, un mussol situat damunt d'un llibre obert en forma de teulada, mussol que també veiem aparèixer sobre un llibre tancat. Però, finalment, va descartar aquestes excel·lents idees i es va decidir per la de manifestar que el llibre, malgrat els avenços dels nous mitjans de comunicació, sempre perdurarà. Per això, va recórrer a un vell joguet de la infància: el saltamartí, que ja havia inspirat un cèlebre poema dedicat al "poble". Així, de la mateixa manera que el saltamartí redreça la seva posició, el llibre, malgrat les limitacions que pot trobar en el seu ús derivades de la difusió creixent dels mitjans de comunicació actuals, sempre retrobarà el lloc especial que li pertoca en els gustos dels usuaris. Llàstima que, per raons econòmiques, el poema corpori ubicat a la cruïlla del passeig de Gràcia i la Gran Via dissenyat per Joan Brossa no incorpori el moviment, ja que aquest li donaria el seu ple sentit.
El 1994 devia ser un bon any, perquè els encàrrecs van ploure sobre el poeta. Així, el 17 de desembre es va inaugurar un mural a la nova biblioteca municipal d'Olesa de Montserrat, batejada amb el nom de Joan Brossa. Aquest mural, anomenat "la lletra ballarina" ,
|
|
Fig. 4: Mural "La lletra ballarina", encarregat el 1994 per l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat.
|
havia merescut participar dos anys abans en una exposició celebrada a la galeria Riverside Studio de Londres, amb el nom de "Lletra en moviment". El mural d'Olesa va ser realitzat per l'estucador Joan Solé i es tracta d'una "A" vermella que giravolta sobre si mateixa i que acaba el seu recorregut al costat d'uns balancins Thonet, característics dels gustos del poeta, com si després d'haver seguit tal seqüència, fos necessari descansar per reflexionar sobre el trajecte realitzat. L'esperit lúdic de Brossa es manifesta plenament en aquesta obra, un esperit que cal relacionar amb el fet de tractar-se de la primera lletra de l'abecedari, introductora, per tant, al coneixement, i amb el símbol de la vida conferit al vermell.
El prestigi de què gaudia Joan Brossa en les dècades dels vuitanta i noranta va fer que fos sol·licitada la seva aportació poètica més enllà de les fronteres catalanes, concretament, a un país veí, Andorra. Així, l'any 1994, Joan Brossa va pensar a plasmar una antiga idea forjada al 1970 de la qual es conserven dos esbossos, un de frontal i un altre de lateral, realitzats amb bolígraf.
|
|
Fig. 5: "Capvespre", poema corpori instal·lat el 1994 a Andorra que tracta de la problemàtica de la comunicació.
|
La immediatesa de la idea i la necessitat de captar-la va fer que fos transcrita en un retall de paper, a la cara posterior d'un llistat de noms que el poeta devia tenir a mà. Es tracta del poema objecte urbà "Capvespre" i/o "Incomunicació", instal·lat en una plaça pública de la capital andorrana, davant d'una gran companyia de comunicacions, la Telefónica. El poema consisteix en una paret de maons que parteix en dos una taula realitzada en bronze i rajoles que cobreixen la part superior. Els possibles interlocutors es troben, per tant, completament incomunicats. La ironia del poema és total, al quedar situat a l'altura de l'edifici de la Telefónica.
Que els Jocs Olímpics del 1992 van tenir una forta incidència en la renovació urbana de la ciutat de Barcelona és un fet reconegut per tothom. Però el que, potser, molta gent ignora és que es va reconstruir el carismàtic Pavelló de la República, tal com Joan Brossa en dóna testimoni per escrit. El text conservat diu: "M'han encarregat tres poemes visuals per a la façana de la reconstrucció del Pavelló de la República Espanyola de l'Exposició Internacional de París l'any 1937 amb motiu de l'exposició inaugural". D'aquests tres poemes, només s'ha conservat la referència de dos, en forma de banderola que devia penjar de la façana de l'edifici reconstruït. En el primer, es destaca el nom de Barcelona com si es tractés d'un dels poemes en llibertat característics de l'autor: les lletres que componen el nom de la ciutat mediterrània estan distribuïdes entre els cercles d'una diana. El fet que Barcelona l'ha encertat amb la reconstrucció del pavelló està confirmat pel segon poema, que, situat sobre l'anterior, du per títol "La ciutat renovada", renovació assenyalada en el poema amb la desaparició del nom de la ciutat de la diana, que ara apareix totalment neta de qualsevol referència. S'han conservat també nombrosos esbossos o idees en relació amb aquest poema que ara, per desgràcia, no tenim temps de comentar.
Si aneu a Sant Adrià de Besòs i visiteu la nova Biblioteca Municipal us trobareu amb una sorpresa, ja que l'entrada està custodiada per un enigmàtic personatge. Es tracta de Josep Maria Porcioles, antic batlle barceloní, el cap del qual descansa sobre una safata col·locada al damunt d'una cadira de despatx. El poema corpori dissenyat per Joan Brossa,
|
|
Fig. 6: Dibuix de Joan Brossa, esbós del poema corpori "Record d'un malson".
|
que porta el títol de "Record d'un malson" ,
|
|
Fig. 7: "Record d'un malson", poema corpori dedicat a l'alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles i realitzat el 1989 a Sant Adrià de Besòs.
|
va viure moltes vicissituds. Quan l'any 1989 l'Ajuntament de Sant Adrià va fer l'encàrrec al poeta, es va pensar a col·locar-lo davant d'uns immobles construïts durant l'època porciolista. Porcioles fou l'home que va fer la gran Barcelona, però des dels paràmetres del franquisme: especulació immobiliària, falta de serveis socials de tot tipus i aglomeració sense fre. És per això que Joan Brossa va pensar en un "monument anticommemoratiu", "denigratori", "condemnatori", "anticelebratiu" i "recriminatori", així com també va pensar a col·locar al Camp de la Bota, lloc característic de Sant Adrià, una paret crivellada com a record de les malvestats franquistes dutes a terme en aquest indret emblemàtic. La idea era condemnar Porcioles a contemplar eternament els desastres de l'especulació que ell va impulsar. No obstant, tractant-se d'un personatge tan honorat, el monument va sofrir una sèrie de valoracions diferents a remolc de la política del moment. Així, el poema corpori va romandre guardat durant molt de temps o bé als magatzems municipals o al despatx adjunt de l'alcaldia, tal com consta al requeriment adreçat a Consolació Blanco Domínguez perquè "reposi immediatament el projecte escultòric sobre un poema visual de Joan Brossa" ("Requeriment" del 9 de juny de 1995, núm. de sortida 2932, de l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs) que havia desaparegut.
Aquesta acció, que enfrontava els socialistes i els polítics convergents, va culminar quan "el matí de l'11 de juny de 1995, coincidint amb la vuitena Setmana Cultural del barri de la Mina, es col·locà l'escultura "Record d'un malson" de Joan Brossa a la cruïlla de Cristóbal de Moura / Sant Ramon de Penyafort, a Sant Adrià de Besòs". Segons aquest document, titulat "Alliberament de l'escultura de Joan Brossa de Sant Adrià", "el poeta elaborà en aquest treball un símbol del creixement especulatiu de Barcelona en els anys del desarrollo, amb l'efígie de marbre de Josep Maria de Porcioles col·locada en una safata de bronze que reposa en una cadira de ferro, emblema del poder", al·lusió per tant a la capacitat de prendre decisions que atorgava un seient de despatx tan emblemàtic. El document segueix dient: "Els punts de coincidència entre l'especulació a l'època de l'expansió de la ciutat desarrollista i la remodelació de Barcelona arran de l'impacte olímpic, han fet incòmode aquest símbol del que fou i segueix essent avui a molts llocs de la conurbació barcelonina una ciutat de malson".
"La censura d'aquesta producció de Joan Brossa s'ha estès més enllà dels límits de Sant Adrià, fins al punt de convertir-la en la gran absent [...] de l'exposició dedicada als monuments a alcaldes de Barcelona". Per últim, amb el relleu municipal, el poema corpori va ser retirat de la cruïlla abans esmentada i situat davant la Biblioteca Municipal.
Sabem que en molts artistes, i encara més en Joan Brossa, sol haver-hi una gran distància entre la idea i el temps de la seva realització plàstica. És el cas, per exemple, del poema visual corpori "Descans" ,
|
|
Fig. 8: "Descans", esbós del sorprenent poema corpori del 1996 que pertany al fons del Museu de Ceret.
|
concebut el 1989 però plasmat el 1996. Com a tal, forma part actualment del fons del Museu de Ceret. Es tracta d'una obra sorprenent: una paret de maó que descansa al respatller d'una cadira. Sorprèn la fragilitat de la cadira contraposada a la duresa de la paret, un material de per si sòlid i pesant. Representa, al nostre entendre, la necessitat de descansar, d'aturar la feina, l'obra que s'està realitzant, mitjançant la col·locació d'un maó sobre l'altre, com a síntesi d'una obra ben feta. Així, el descans ben guanyat és un corol·lari del dur treball realitzat, que, com a tal, pot absorbir l'enteniment dels qui el duen a terme fins a portar-los a considerar-lo l'únic objectiu de la vida. Cal, doncs, descansar a fi de poder gaudir del fruit del treball.
"A de barca, obra de Joan Brossa concebuda el 1994 i realitzada amb la col·laboració de l'escultor Antoni Marqués l'any 1996" . Aquesta és l'anotació escrita a mà pel poeta sota el retall d'un diari on es veu un vaixell d'una coneguda marca de begudes amb les enormes inicials, J & B, sobreposades a les veles. La coincidència amb les seves pròpies inicials devia complaure el poeta i, així, s'ha conservat un dibuix titulat "El viatge" que representa una vela desplegada que porta les esmentades inicials. Aquest "poema visual corpori" A de barca
|
|
Fig. 9: "A de barca", poema corpori instal·lat el 1996 al Parc de Catalunya de Sabadell.
|
va ser encarregat pel consistori de Sabadell i instal·lat al Parc Catalunya al centre de la ciutat. La barca dissenyada per Joan Brossa descansa sobre la gespa del parc, no gaire lluny del llac artificial que es constitueix en un fons no desitjat pel poeta. La vela clàssica llatina ha adoptat la forma definitiva d'una gran "A", com si la font del coneixement i/o de la saviesa fos la que hagués d'insuflar el vent que portés la barca a bon port, després d'haver realitzat un llarg i potser perillós "viatge".
És molt coneguda l'afecció de Joan Brossa per la cultura popular. D'aquí que, a la seva manera, li volgués retre un homenatge en forma de poema corpori. Per això va acceptar la possibilitat de muntar el poema a El ingenio, una botiga carismàtica situada al carrer Raurich de Barcelona que va ser regentada pel senyor Cardona, un personatge entranyable per al poeta i per desgràcia avui ja desaparegut. La botiga, dedicada al comerç d'objectes relacionats amb el món de la faràndula, va exercir sempre una gran atracció en el poeta. D'allà en van sortir un gran nombre de màscares, antifaços, capgrossos i paperets de colors virolats que van alegrar no poques celebracions populars i teatrals. El poema corpori muntat el 1997 està constituït per dos components: un a la paret esquerra de l'entrada de la botiga consistent en dues grans as, l'una al costat de l'altra. El significat és clar, si ho relacionem amb el sentit que el poeta dóna a la primera lletra de l'abecedari: és evident que per ell la literatura popular "ens allibera i ens torna a les arrels de la pròpia identitat",[12] cosa que li permet descobrir "nous nivells de sensibilitat amb els materials més humils".[13] Els materials que es venen a El ingenio són justament els que li permeten dedicar-li aquest doble homenatge, representat amb la presència de les as. Si aquesta vocal és la introductora del coneixement, ho serà encara més per partida doble. El segon component del poema es troba al vestíbul de la botiga, on veiem dues as juganeres que s'encavalquen l'una amb l'altra, lletres que, amb la seva alambinada posició, donen nom a aquest poema corpori: "Lletres gimnastes". En aquest muntatge Joan Brossa introdueix el component lúdic, present en tota la seva obra, amb una clara referència als materials que formen part de la botiga.
Durant el 1998, Joan Brossa era ja un personatge sobre el qual plovien les comandes, per desesperació del poeta mateix, que es veia sobrepassat per l'allau de sol·licituds que rebia. Algunes de fora del país, com ara la d'instal·lar un poema corpori al Commerzbank a Frankfurt. L'encàrrec li va arribar a través de l'estudi de l'arquitecte Alfredo Arribas, que s'ocupava de realitzar l'interiorisme del banc. El gratacel on hi ha instal·lat el Commerzbank, aixecat per l'arquitecte Norman Foster, disposa d'un ampli vestíbul d'entrada que volien dedicar a activitats pluridisciplinàries com poden ser els espais culturals, exposicions, concerts, restaurant, etc. Era, per tant, en un espai de trànsit on s'havia de realitzar l'obra de Joan Brossa. En principi, l'encàrrec parlava d'un "poema objecte de gran format" que, de fet, va ser substituït per una variada instal·lació que transformava la porta d'entrada i de sortida amb les seves característiques "A" i "Z". La importància de l'entrada quedava destacada amb el color vermell de les dues lletres, un símbol clar de la vitalitat cultural que s'havia de desenvolupar al vestíbul. Tractant-se d'un gran edifici, era de preveure que hi desfilarien un gran nombre de persones. Per això, Joan Brossa va pensar a decorar-lo amb un doble cercle penjat sobre la barra circular del restaurant, en moviment pausat, tal com correspon al desplaçament de la gent representada pels peus que hi apareixen dibuixats. El restaurant també va rebre la transformació poètica de Joan Brossa, que va decorar les tasses i els plats amb la "A" i la "Z", amb un "ull" i una "llengua", amb un "sol" i una "lluna" i amb un doble "interrogant": a la tassa, el de l'obertura, i al plat, el del tancament. La carta del restaurant i els mateixos tovallons també van rebre l'empremta brossiana consistent en les ja clàssiques "A" i "Z", lletres, però, que en aquest cas el poeta no va controlar, de manera que estan dissenyades en una falsa perspectiva que no s'adiu amb els seus gustos.
El mateix any 1998 Joan Brossa va rebre un encàrrec que li va fer molta il·lusió, ja que era el primer que procedia de les Illes Balears. "El pretext fou la celebració que tingué lloc el 2 d'abril d'aquest any del vintè aniversari de la creació de la Universitat de les Illes Balears, amb una sèrie d'actes un dels quals fou la inauguració del poema "Moscafera" ,
|
|
Fig. 10: Poema corpori "Moscafera", encarregat a Joan Brossa amb motiu del 20è aniversari de la fundació de la Universitat de les Illes Balears.
|
ubicat als jardinets que envolten el rectorat, davant mateix de la porta d'accés de la façana principal de l'antiga mansió de son Lladó".
"Per a la gestació d'aquest projecte, Joan Brossa, assessorat en tot moment per l'arquitecte municipal de Palma de Mallorca Miquel Fiol, escollí un magnífic monòlit de pedra viva, característica de l'illa mallorquina [...], que amb el seu vetejat blanquinós li atorga una qualitat textural immillorable. Es tracta d'un poliedre de forma trapezoidal que, situat en el seu emplaçament, queda desviat de la vertical en tenir totes les seves cares irregulars. Sobre la cara frontal hi reposa una mosca de bronze, la negror de la qual contrasta plàsticament sobre la blancor daurada de la pedra calcària. Un aspecte a remarcar és que la mosca es manté en posició recta respecte a l'eix de simetria, i d'aquesta manera la seva verticalitat s'oposa a la irregularitat de les cares del poliedre.
"Sobre el possible sentit d'aquest poema corpori, el mateix Joan Brossa, reflexionant després d'enllestida l'obra, destaca la dualitat existent entre l'ordre i el caos, el primer simbolitzat per la posició recta de la mosca en relació amb la irregularitat de les cares del poliedre, que, en ser totes elles diverses i amb diferents angles d'inclinació, introduirien la noció de caos. Al mateix temps, tots tenim experiència del malestar produït per la irrupció sobtada d'una mosca d'aquestes característiques en el nostre entorn. En aquest sentit, una mosca és un ser emprenyador, que molesta, que provoca moviments sobtats del nostre cos per allunyar-la. Així, podem considerar-la com un organisme davant del qual hom no pot estar tranquil i seria, per tant, un sinònim d'allò que burxa les consciències, que provoca el remordiment, el neguit que impulsa a l'acció.
"A aquest respecte, s'identificaria amb les seves homònimes sartrianes, considerades les deesses del remordiment, els sers emprenyadors que els déus envien per castigar els homes d'Argos que han acceptat la mort del seu rei Agamèmnon a mans de l'usurpador Egist. En provocar les reaccions d'intranquil·litat abans esmentades, i en estar la mosca ubicada en el lloc universitari on es dreça el monòlit, podríem identificar el remordiment sartrià amb el fet de remoure la consciència i fer-lo extensiu al neguit investigador, la recerca de la saviesa, actitud pròpia de la institució universitària, contraposada a l'aridesa pètria del monòlit, sinònim de la concepció materialista de la vida que ha esdevingut l'únic referent de la societat d'avui dia.
"Emmarcat en el campus universitari, entre les mil·lenàries oliveres situades al seu costat i amb el rerefons del rectorat, aquest poema corpori, batejat amb el significatiu nom de "Moscafera", ve a ser com l'anella que ajunta en una brillant síntesi l'orgànic i l'inorgànic, allò que viu, que es mou, que burxa, i allò que, amb la seva solidesa mineral, es resisteix a la introducció de qualsevol canvi".[14]
El mateix 1998, Joan Brossa va tenir l'oportunitat de servir-se d'un material inèdit: la llum. Al llarg de la barana d'entrada al vestíbul del grup editorial Bertelsmann, situat a la travessera de Gràcia barcelonina, Joan Brossa va disposar-hi les lletres de l'abecedari de gran format i vermelles, tal com correspon al sentit de vitalitat introduït pel poeta. Però, resulta que l'abecedari és incomplet, ja que a la renglera prevista hi falten tres lletres: la "A", la "Ç" i la "X", que són les que donen nom al poema: "Lletres fugitives". La primera perquè és la introductora al coneixement, la segona perquè és la lletra característica del català i la tercera perquè és la referència d'allò que es desconeix. Totes tres són absents de l'abecedari i, gràcies a la moderna tecnologia, s'han desprès transformades en llum i es fan presents al terra del vestíbul d'entrada sorprenent amb la seva enigmàtica presència els visitants, que es troben amb les tres lletres escampades pel terra com si es tractés d'una insospitada catifa.
Però, durant el 1998 es va produir un fet sorprenent: la inauguració de l'Espai Escènic Joan Brossa al carrer Allada Vermell, situat a l'antic barri barceloní de la Ribera. Va ser gràcies a una excel·lent pensada del director de teatre Herman Bonnín i de Jesús Julve, que, amb el nom de Hausson, tantes vetllades ha alegrat amb les seves magnífiques sessions de màgia. Tots dos, impulsats pel seu amor al teatre i, sobretot, a la figura de Joan Brossa, varen voler pal·liar en part el desconeixement de la seva obra teatral, la gran ignorada de la literatura actual catalana. Feta la pertinent petició a Joan Brossa, aquest va acceptar de col·laborar en el condicionament de l'edifici, sobretot de la façana i de l'espai exterior adjacent al teatre. Donada la seva manera de ser, el poeta de seguida va pensar a deixar la façana tal com era, mentre que la resta de façanes que envoltaven l'Espai havien de ser restaurades i pintades. Pel que fa al cas, el 15 de novembre del 1997 va dir en una nota manuscrita: "Façanes de colors variats tret de la del teatre [aquesta deixar-la] tal com està". Però en Joan, donat el seu tarannà, no comptava amb la migrada economia de què es disposava, ja que és natural que el cost de netejar unes quantes façanes sigui superior al de restaurar-ne una, que és el que al final es va imposar. D'aquesta façana, l'única aportació del poeta és la gran "B" que l'encapçala, una "B" vermella que, ajaguda, adopta la forma d'un antifaç. Per tant, triple referència: al nom brossià, al món de la faràndula i a la vitalitat que sempre ha de presidir l'actuació teatral . Així mateix, amb la finalitat que fos un teatre viu en plena consonància amb el palpitar del barri, Joan Brossa va pensar a convertir la part davantera de l'Espai en un escenari on es poguessin celebrar tot tipus d'actes culturals. És per aquesta raó que a l'exterior de l'edifici s'aixeca una tarima que, a tall d'escenari, s'imposa al visitant, amb una frase incorporada al seu frontal que sintetitza l'esforç sempre costant del poeta a favor del teatre: "Quan un país no va a l'hora, el primer que se'n ressent és el teatre".
Desgraciadament, el poeta no va poder disfrutar de l'Espai, tan generosament potenciat pels seus amics, durant gaire temps, ja que el 30 de desembre de 1998 es va enfrontar amb la mort. Però, això no va impedir que el ressò de la seva forta personalitat trobés encara on esplaiar-se, ja que el 1999 dos poemes corporis seus van veure la llum en homenatge a la seva desaparició.
El primer és un mural que revesteix la façana que dóna al carrer de Sant Ramon del nou Ajuntament de Mollet del Vallès. El mural
|
|
Fig. 11: Mural de Mollet del Vallès amb la característica "A" brossiana emmarcant un peix, símbol de la poesia. Es va realitzar el 1999, quan el poeta ja havia desaparegut.
|
és de grans dimensions: 25x15 m en total, amb una extensió de 375 m2. Aquest extens mural uneix, en paraules de l'alcaldessa de Mollet, Montserrat Tura, "mitjançant una enorme "A", la modernitat del nou Ajuntament amb la història representada per un moll de l'escut present a la portada de l'església de 1498, i les onades d'un segell municipal de 1771".[15] Sobre les característiques de l'obra, en un full municipal sense data, s'informa que "el mural dissenyat per Joan Brossa es basa en dos elements essencials: el moll, símbol gràfic de la ciutat que figura a l'escut i la bandera, i la lletra "A". El moll i les onades que l'envolten estan fets en baix relleu a la superfície de formigó vist. La figura del moll està feta a semblança de la que hi havia en un dels escuts civils de la façana de l'antiga església de Mollet, construïda el 1498, ara fa 500 anys, i que va ser derruïda durant la Guerra Civil. La lletra "A" està feta amb acer Corten pintat a l'òxid, que li dóna un color definit pel poeta com a roig sang coagulada". El moll queda situat a l'espai lliure triangular que deixen les potes horitzontals de la "A" ajaguda i el travesser que la completa. Només queda considerar que per a Joan Bossa, el peix és un símbol de la poesia, un veritable símbol fecundant, sentit que s'amplia pel fet d'estar integrat a la "A" característica brossiana, juntament amb el color vermell ja comentat en d'altres poemes corporis.
El segon poema corpori, materialitzat per l'arquitecte Daniel Freixes, està dedicat a una de les grans aficions brossianes: el cinema, l'espectacle per antonomàsia que el va ensenyar a mirar. Referit al cinema, no podia faltar-hi la "A" essencial brossiana. Aquest poema corpori, titulat "A de cinema", és un homenatge al setè art, ja que situa la "A" sobre un pedestal: una columna clàssica, feta de formigó blanc, d'estil dòric, sense cap ornamentació, cosa que li confereix un aire més majestuós i més essencial.
|
|
Fig. 12: "A de cinema", poema corpori amb el qual Joan Brossa va retre homenatge al cinema. Va ser instal·lat el 1999 a Girona poc després de la mort del poeta.
|
Aquesta "A" de metall, situada a la plaça de Santa Susanna del Mercadal, davant mateix del Museu del Cinema - Tomàs Mallol de Girona, és de color blanc. En principi pensem que Joan Brossa la volia vermella -color de sang de bou-, però segurament per causa d'efectes estètics que l'equilibren amb el color blanc de la columna es va optar per emprar aquest color. La "A" de la columna es correspon, d'altra banda, amb una segona "A" situada directament sobre la teulada de l'edifici museístic. Amb aquesta duplicitat, queda molt clar que, pel poeta de Sant Gervasi, el cinema és el súmmum de la saviesa, la veritable porta d'entrada al coneixement de la realitat, a l'origen de les coses, a l'accés a la creativitat.
|
|
|
|
|
| [1]
Brossa, J.: " La poesia en present", a Anafil, col.l. "L' Alzina", núm. 16, Ed. 62, Barcelona, 1987, p. 200. |
|
| [2]
Gual, A. i Ruiz, C.: "Joan Brossa. L'alternativa poètica", Carrer dels arbres, núm.1, Badalona, estiu de 1986, p. 17. |
|
| [3]
Brossa, J. : "Projecte per a un poema visual en tres temps", 1984, a Anafil, Ibid. p. 5. |
|
| [4]
Brossa, J. : "Projecte per a un poema visual en tres temps", Anafil, ibid. p. 184. |
|
| [5]
Parcerisas, P.: "Ironía sobre el tiempo", On, núm. 62, Barcelona, 1985, p. 14. Text procedent de l'original català publicat a l'Avui del 20 de febrer de 1985. |
|
| [6]
Rodón, J.: "Conversaciones con Joan Brossa", On, núm. 62, Barcelona, 1985, p. 93. Traducció de l'autor. |
|
| [7]
Castells, E.: "La escultura-antena de Brossa", La Vanguardia, suplement "Vivir en Barcelona", Barcelona, 25 de maig del 2000, p. 5. |
|
| [8]
Falcó, Ll.: "El teatre de la victòria. 60è aniversari de la batalla de l'Ebre. Els símbols dels vencedors (III)", L'Ebre, 4 de setembre de 1988, p. 77 i s. |
|
| [9]
L'Informatiu del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, núm. 30, BCN, juny de 1993, p. 3. |
|
| [10]
Van de Pas, A.: "L'anar i el tornar de Joan Brossa", plaqueta commemorativa editada pel Col·legi, p. 1. |
|
| [11]
Sierra, Ll.: "Letras monumentales de Brossa evocarán el pasado de Barcelona ante la catedral", La Vanguardia, suplement "Ciudades", Barcelona, 10 d'octubre de 1993, p. 3. |
|
| [12]
Gual, A. i Ruiz, C.: "Joan Brossa. L'alternativa poètica", Op. cit., p. 21. |
|
| [13]
Coca, J.: "Joan Brossa o el pedestal són les sabates", Ed. Pòrtic, Barcelona, 1971, p. 51. |
|
| [14]
Vallès, I.: "Joan Brossa i les mosques sartrianes", Avui, Barcelona, 14 d'abril de 1998, p. 38. |
|
| [15]
Tura, M. i Font, O.: "Brossa, de Mollet en farem poesia", La Tribuna Vallesana, núm. 148, 7 de gener de 1999, p. 13. |
|
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
| | |
