Brossa a No era ara (1965) assaja la fórmula de dos monòlegs independents, que segueixen fils narratius separats, sense creuar-se en cap moment. La novetat en aquesta obra és que, mentre un interlocutor va parlant, l'altre interlocutor ronca, capcineja, i torna a prendre la paraula. Aquesta situació límit (que és també un cas extrem de dos monòlegs independents) ens duu a preguntar-nos si realment hi té lloc un diàleg: això mateix es demana Brossa dins el diàleg que reportem, i va una mica més enllà: fa que ens demanem irònicament si aquesta no és una forma de desacord que no impedeix la conversació.
En comptes de suspendre el diàleg, en presentar un que enraona i un altre que s'adorm progressivament, Brossa desenvolupa els monòlegs independents, rescatant la paraula del personatge mig adormit, de tant en tant, perquè continuï amb la seua pròpia història. La situació probablement ens causarà estranyesa o hilaritat --un diàleg que avança mentre un dels dos participants capcineja, amb el relatiu acord dels participants. Què pot significar tot això?
Crec que cal buscar la resposta, de forma coherent, en relació amb la resta d'experiments conversacionals de Brossa. Els seus diàlegs teatrals són extraordinàriament creatius i suggerents. Plantegen tota una sèrie de situacions conversacionals noves, jugant només amb l'estructura primària del diàleg, una pregunta i una resposta, parelles d'enunciat-comentari, ternes que inclouen una rèplica, maniobres sobre el canvi de tema, i represes inesperades de referències anteriors. A partir d'aquests elements, i d'una organització també molt lliure de les seqüències conversacionals (és a dir, d'agrupacions d'intercanvis amb una unitat temàtica o amb els mateixos interlocutors), Brossa aconsegueix uns resultats escènics força interessants. L'ús teatral d'aquests experiments comportaria probablement un enriquiment de les possibilitats interpretatives, i mostraria l'interès que té treure partit escènic i estètic de les situacions difícils. No sabem, per exemple, fins a quin punt el públic respondria amb humor, a aquestes variacions de to i de tenor en el diàleg. La manera com Brossa construeix les seqüències, com fa replicar els personatges i com empra les frases soltes (i les frases fetes) de manera que adquireixin sentits nous és encara una intriga i hauria d'aportar moltes coses als estudiosos de l'anàlisi del discurs i de l'anàlisi teatral. Convindrem que la seua riquesa dalt de l'escena encara està per explorar.
Em vaig interessar pels diàlegs teatrals de Brossa a partir d'unes recerques sobre història i models de diàlegs escrits, on el teatre jugava un paper important. La meua idea era que anàvem construint models de conversació, per dir-ho així, que després al seu torn constituïen gèneres propis per identificar les menes de converses. El circ i el diàleg acadèmic, el teatre realista, el debat televisiu, el diàleg de laboratori per aprendre idiomes, la conversa espontània, tot això eren gèneres que incloïen al seu torn models diferents per construir seqüències conversacionals i per desenvolupar arguments. Els diàlegs de Brossa em van permetre afinar encara més i em van sorprendre, ja que cada peça era un exercici microestructrural per jugar amb el que era possible, des de la repetició, fins a la digressió sostinguda per preguntes i respostes, passant per la represa de temes anteriors en clau metafòrica, o per les excel·lents entrades i sortides de personatges en relació al tema major que motivava el diàleg.
Els monòlegs independents de No era ara, marcats pel capcineig d'un dels interlocutors, representen un cas límit per al sentit comú, perquè qüestionen els principis mateixos de continuïtat del diàleg. En el curs de la meua recerca, vaig descobrir que Brossa no abandonava els personatges a la seua sort, sinó que donava pistes, sovint ben explícites, del que significava per a ell el diàleg --concretament aquell diàleg que tenien els personatges a escena: i aquestes pistes segurament són una lliçó per als amants del teatre. En el diàleg que comento (si és que pot dur aquest nom), els personatges deixen caure de tant en tant que estan d'acord, que no es contradiran, i sobretot, una mica abans del desenllaç de la seqüència, que encara que mantinguin opinions contràries, cadascú té la seua raó --i això no impedeix el diàleg, sinó tot el contrari.
M'agradaria veure aquestes remarques com el millor encaminament per resoldre l'enigma dels monòlegs i el capcineig. Crec que el problema rau en el que podríem anomenar la paradoxa de l'acord. La podríem explicar així: si suposem que l'acord és necessari per continuar parlant, si hi ha acord, això mateix talla les possibilitats de continuar parlant; si suposem, en canvi, que el desacord és necessari, hi cap la possibilitat d'assentir (i amb això mateix, estar d'acord, i suspendre el diàleg) o, indiscutiblement, dissentir raonablement, negant alguna de les parts, per tal de continuar parlant. En realitat, alguna mena de dissensió és necessària. Brossa fa servir una mena de versió límit d'aquesta paradoxa, per tal de continuar fent parlar els personatges. Assumir que la dissensió és necessària implica assumir també que l'acord principal és implícit: és l'acord per continuar parlant.
La qüestió és que en qualsevol diàleg la continuïtat és essencial per descobrir les contradiccions lògiques i per desenredar les trames semàntiques. El diàleg és alguna cosa per als parlants perquè continuen parlant i aporten raons noves. Òbviament, repeteixo, un acord total suspendria la continuïtat, mentre que desacords parcials ajuden a mantenir-la. El diàleg implica no posseir l'altre. Crec que tot això rebaixa la nostra pretensió sobre les paraules, i alhora situa millor les nostres pràctiques. I és, probablement, un dels missatges que ens fa arribar Brossa en clau irònica.
El diàleg que hem reportat dels monòlegs i el capcineig de No era ara ens pot advertir sobre l'interès d'aquests experiments conversacionals, i sobre la direcció de futures recerques. És important que els textos ens ensenyin coses, no que caiguem sobre ells com carnissers disposats a esquarterar el producte. El mèrit de la literatura és que diu coses que no cabria dir-les d'una altra manera. Si no tinguéssim aquests modes d'expressió, senzillament la clau d'aquests sentiments i aquestes vagabunderies intel·lectuals no existirien. Dit d'una altra manera, sense Brossa no sabríem què signifiquen diàlegs així. Aquesta postura demana un cert respecte als textos. A més de veure-hi en el teatre dialogat de Brossa, com és comú, l'allunyament del quotidià (però quedaríem sorpresos de veure les imbricacions del seu teatre amb la conversa ordinària!), podríem deixar que els seus exercicis conversacionals ens inspiressin per explorar millor les possiblitats i els límits del diàleg (incloent-hi el seu vessant estètic, la seua representació dalt de l'escenari).
|
|
[
Data de publicació
: maig de 2001]
|
|  | |
