Jaume Subirana,
Universitat Oberta de Catalunya

      L'any 1964, en una ressenya al «Diario de Barcelona» sobre la biografia carneriana que Pere Calders acabava de publicar, Josep Faulí destacava que en la vida de Josep Carner hi ha quatre etapes diferenciades: el Carner de Barcelona, el Carner funcionari consular i viatger pel món, el Carner de Mèxic i el Carner de Brussel·les. D'aquests quatre «Carners», els estudis, les reedicions i la mitologia han anat documentant i engrandint el de Barcelona; el Carner viatger té traçada una cronologia acurada a la biografia d'Albert Manent, i el de Mèxic un primer esbós apassionat a la de Pere Calders. El de Brussel·les, en canvi, és un Carner obscurit: ni els fets biogràfics ni tota l'obra d'una etapa que abasta un quart de segle han merescut a les monografies gaire més que unes ratlles sovint escrites a correcuita i sense perspectiva. Només la vindicació de Poesia (el primer volum del que havia de ser l'obra completa carneriana) a càrrec de Joan Ferraté (1976) començà a trencar aquest enfosquiment, però a hores d'ara encara podem dir que bona part del que envolta aquell llibre prodigiós continua en la semipenombra.

      La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884-Brussel·les 1970) s'estén al llarg d'un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix en el que després anomenarem Modernisme, però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença; involucrat en la tasca de la Mancomunitat, coprotagonitza el Noucentisme, opta per la carrera consular (en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en observador lúcid de la dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que als anys trenta acabà abocant el país a la Guerra Civil), viu uns anys a l'exili mexicà i acaba tornant a una Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial.

      L'escriptor, vidu des de la tardor de 1935 de la xilena Carmen de Ossa y Vicuña,⁽¹⁾ s'havia casat en segones núpcies l'any 1937 amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet.⁽²⁾ Segons recordava fa uns anys Anna Maria Carner de Ossa, a la fi de la guerra,

      Josep Carner i Émilie Noulet marxaran a Mèxic vers la primavera de 1939,⁽⁴⁾ cap al final de la Guerra Civil i un any abans que la Wehrmacht comencés a ocupar Bèlgica. L'expatriació més o menys voluntària de Catalunya acabava d'esdevenir exili obligat. I l'escriptor, que, segons confessió pròpia (Duran 1992: 423), havia estat massa temps un epicuri, hauria d'aprendre ara a esdevenir un estoic. En paraules de Pere Calders, testimoni excepcional d'aquell període, el Carner de Mèxic...

      Així doncs, tot just acabada la guerra, el setembre de 1945, Josep Carner i Émilie Noulet tornen a Bèlgica i s'instal·len sols a Brussel·les en una situació que aviat esdevindrà força estable. Carner, que ve de ser professor a la Universidad i al Colegio de México, reprendrà la docència a la Université Libre de Bruxelles (d'ençà del 1946 i fins al 1954): hi serà professor i, més tard, director de l'Institut Hispanique. A més, no abandonarà el seu paper entre la comunitat exiliada. Són anys -de la tornada de Mèxic a la fi de la dècada dels cinquanta- encara de bona salut en què el poeta assumeix diferents responsabilitats acadèmiques per una banda, polítiques per l'altra i culturals en general, i en què el matrimoni Carner-Noulet volta sovint per Europa: París, Venècia, Ostende, Keerbergen, la Provença... Uns anys de molta activitat en els quals, però, Carner ha decidit no publicar al seu país mentre s'hi mantingui la dictadura franquista.

      De tota manera, des del punt de vista estrictament literari, per a les lletres catalanes de l'interior l'autor és un gran absent, un mite potser inqüestionable però llunyà: si ja abans de la guerra «la seva imatge quedava fixada en l'etiqueta de "príncep dels poetes", amb independència, en general, dels canvis que experimentava la seva obra» (Gustà 1987: 156), en el context de la resistència i la tímida represa cultural de la dècada dels cinquanta l'obra de Josep Carner és més una dada històrica que un referent real.⁽⁵⁾ Des del punt de vista dels pocs «carnerians» que queden al país, la inaccessibilitat als llibres de l'escriptor no fa sinó agreujar aquest fet. Això mateix devia pensar Josep M. Cruzet, el qual, quan dissenyà en la postguerra el seu famós pla per a una editorial que contribuís a la represa de les lletres catalanes a partir d'un seguit de «clàssics» més i menys recents (la futura Editorial Selecta), hi apuntà sense dubtar-hi gens el nom de Josep Carner. El pont entre tots dos (autor i editor, poeta i lector admirat) havia de ser Marià Manent.⁽⁶⁾

      Brussel·les era, doncs, la ciutat a on Josep Carner havia arribat el setembre de 1936 com a primer secretari de l'ambaixada espanyola⁽⁷⁾ i on conegué la seva segona dona i s'hi casà (el 10 d'agost de 1937, dies després d'haver estat oficialment traslladat a l'ambaixada de París). A més, Bèlgica es corresponia amb el país vagament nòrdic evocat a començaments de segle per un jove estudiant de Dret de la Universitat de Barcelona en un poema sense títol que començava «M'agradaria ferme vell en un pahís...».⁽⁸⁾ I, curiosament, havia estat també el destí imaginat per Carner –segons ho confessà a Marià Manent cap al 1920 en una tertúlia a «La Veu de Catalunya»– en el cas que el seu projecte professional d'una editorial duta per autors tingués èxit. Ara sabem que l'evocació no era només imaginativa: en una carta al poeta mallorquí Guillem Colom de 1953, Carner escriu: «La coneixeu, la meva ciutat adoptiva? Abans de la primera guerra mundial –més jove que no sóc ara, com deien els anglesos–, em passejava per aquestes avingudes tot pensant: "Em plauria de viure ací uns quants anys", i, ja ho veieu...».⁽⁹⁾

      En tot cas, el 14 d'agost de 1945 els exiliats catalans de Mèxic van oferir un sopar de comiat a Carner, i el 27 d'agost l'escriptor escriu a Carles Pi i Sunyer des de Nova York: «Benvolgut President i amic: tot ha estat rebre la lletra en la qual em féreu el particular honrament que sabeu, i trobar-me en una mena de torbellí, amb motiu de la nostra inesperada i precipitada anada a Bèlgica, on la meva muller, professora a la Univ. de Brussel·les, és reclamada al seu lloc». ⁽¹⁰⁾ L'onze de setembre el matrimoni Carner-Noulet arriba amb vaixell a Anvers, i a finals d'aquell mateix mes de setembre s'instal·len ja al seu nou domicili brussel·lenc: 14, Avenue des Cerisiers.

      Sobre Bèlgica i l'existència que hi duia, el gener de 1953 Josep Carner escriurà per posar al dia una Maria Antònia Salvà recuperada com a corresponsal epistolar:

      Uns anys abans, en una carta a Xavier Benguerel arran de la tramesa dels primers originals per a Llunyania (pel qual volum havien acordat que l'autor rebria 5000 pesos xilens), Carner ja subratllava la seva necessitat de dedicar-se a altres feines complementàries de l'acadèmica per arrodonir els seus ingressos («Sóc, ací, professor a la Universitat, ofici que, quan hi entreu a les vostres tardanies, no és pas exageradament remunerador. Això em fa trobar atractius els mitjans eventuals (com fóra la publicació de Llunyania) de sostreure'm per una estona a certes traduccions per a la glòria i profit del comerç»⁽¹²⁾). El 1954, amb la seva jubilació ja a les envistes, Carner contarà a Guillem Colom:

Uns anys després, el 24 de desembre de 1959, el poeta exiliat mira de convèncer Joan Fuster que s'acosti a Bèlgica tot descrivint-li així el país que l'acull: «Ningú no és perfecte, però Bèlgica és una ensenyança de tenacitat, de seny i de tolerables receptes del poder. En art hi ha, com sabeu, nobles deixes del passat i, com convé, nous enganys i ardiments. – Són de cinc a sis mil els minaires ibèrics que viuen ací, ocupats i contents. Un utilíssim instint conservador, en el bell sentit de la paraula, ha permès que un nombre no pas mesquí de treballadors posseeixi una caseta particular» (Fuster 1997: 56).

      Així, segons el diplomàtic Juan Ortega Costa, que convisqué amb Carner a la capital belga: «Bruselas, que había entrevisto, primero, a un Carner turista, y que luego había conocido y admirado a un Carner diplomático, ha acabado en fin incorporando a un Carner profesor, es decir, a un Carner que ha tenido que amoldar su vida a la disciplina universitaria, no porque la cátedra que le dio hace unos años la Universidad Libre de Bruselas absorba la mayor parte de su tiempo, sino porque, en el ciclo de sus días y de las estaciones, impone su ritmo peculiar» (Ortega 1959: 283).

      D'altra banda, durant els anys d'instal·lació i aclimatació al nou destí belga, el món canviarà substancialment tant per als exiliats com per al país d'on provenien i que havien deixat enrere. Sembla que ha quedat ja establert que hi ha un abans i un després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial per a la cultura catalana supervivent. Mentre que fins al 1946 el centre de gravetat és indubtablement a l'exili i hi ha una esperança majoritària que la victòria aliada forçarà una alteració radical de la situació a Espanya, amb el pas dels mesos i els anys els fets anaren a poc a poc desmentint aquesta possibilitat i es tendí, en canvi, a la progressiva institucionalització del Règim franquista, que per una banda evoluciona sense complexos ni problemes majors a un ritme cada vegada més divers de la resta del continent i per l'altra va assolint una lenta però inalterable legitimació internacional en el context de la naixent Guerra Freda: malgrat els al·legats de l'exili republicà, a finals de febrer de 1947 França restablí la relació duanera amb Espanya, el 1950 l'ONU autoritzà el retorn d'ambaixadors a Madrid, el 1951 els Estats Units atorgaren per primera vegada importants crèdits al govern del general Franco (malgrat que el març d'aquell any es produí a Barcelona la famosa vaga de tramvies), i Espanya s'incorporà a la UNESCO el gener de 1953, signà aquell mateix any el Concordat amb el Vaticà i fou oficialment admesa a l'ONU el 1955. S'acabava l'aïllacionisme, i l'activitat cultural clandestina (o tolerada) a l'interior del país anava guanyant significació respecte dels nuclis d'exiliats a Europa i Amèrica.

      L'any 1946, pocs mesos després de la seva arribada, Josep Carner és nomenat professor a la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). És probable que li fessin el lloc a mida (amb l'ajut del nom i la posició de la seva esposa –que ja hi professava i que com hem vist havia estat reclamada al seu lloc– i de les relacions d'alt nivell que els Carner-Noulet mantingueren a Bèlgica).⁽¹⁴⁾ A la ULB farà de professor de Llengua i literatura espanyola i d'Història de la literatura hispànica –sembla que amb força èxit– fins a la seva jubilació, el juny de 1954 (d'aleshores endavant en serà professeur honoraire), i hom li encarregarà la direcció de l'Institut d'Etudes Hispaniques.⁽¹⁵⁾ Françoise Pechère, exalumna de Carner, envià a Albert Manent per a la biografia que aquest preparava un text on conta que l'escriptor «no tenia una actitud pedagògica, no duia papers, ni notes, ni s'asseia, en general, a la taula. [...] Em penso que no tenia mètode propi. Posseïa una intuïció meravellosa del que havia de dir a aquells alumnes ignorants, que ho esperaven tot d'ell» (Manent 1982: 284). Ortega Costa conta que hi havia alumnes amb l'examen aprovat que continuaven anant a les classes de Carner un curs i un altre.

      Però la correspondència inèdita i tot d'altres informacions esparses permeten completar i enriquir aquesta activitat acadèmica i cultural al país d'acollida. Així, sembla que Carner va ser també professor del Col·legi d'Europa –fundat a Bruges per Salvador de Madariaga–, i sabem per ell mateix que donà «a l'Institut de Hautes Etudes (Brussel·les) dos cursets, l'un sobre la poesia catalana i l'altre sobre la creació poètica» (Carner 1957: xiv), o que formava part d'una Comissió del Ministeri d'Instrucció pública belga per als estudis d'espanyol. A més, Carner no deixa d'assistir al llarg de la dècada dels cinquanta i durant els primers anys seixanta a reunions, trobades i congressos literaris com les Rencontres Européennes de Poésie (on ens consta que participa l'octubre 1951), la Biennale Internationale de Poésie a Knokke (el 1952) o les Rencontres Genevoises. I el volum Prosa d'exili, aplega, entre d'altres, el discurs de Carner en nom dels escriptors estrangers el 2-IX-1962 en l'homenatge de la Universitat de Gant a Maurice Maeterlinck (Carner 1985: 214-216).

      De tota manera, l'element més significatiu i de més pes –al costat de la dedicació acadèmica– en l'activitat intel·lectual de Josep Carner durant el seu període belga fou la seva vinculació a la Société Européenne de Culture (SEC), fundada el 1950, amb seu a Venècia i amb el francès com a llengua oficial, en les activitats de la qual el nostre escriptor participarà activament durant els anys següents. Carner era membre del Consell Executiu de la SEC des del mateix any de fundació de l'entitat per part del filòsof italià Umberto Campagnolo (que en fou secretari general i que en dirigí la revista, Comprendre,⁽¹⁶⁾ fins a la seva mort, el 1976). Val a dir que, entre els noms dels tres-cents promotors de la SEC, hi havia –al costat de Pere Bosch i Gimpera, Josep Carner i Eugeni d'Ors– Julien Benda, Norberto Bobbio, Massimo Bontempelli, André Breton, Benedetto Croce, Mircea Eliade, C.G. Jung, Thomas Mann, François Mauriac o Giuseppe Ungaretti.

      La SEC, nascuda en un moment en què Europa apareixia dividida en dos i aquesta divisió marcava la vida cultural del continent (el bloqueig de Berlín tingué lloc de l'hivern de 1948 a la primavera de 1949, i el tractat de l'OTAN s'havia signat el 1949), encarnà durant els anys de la llarguíssima postguerra l'esperit de diàleg malgrat les diferències i un dels escasíssims espais en què, des d'una barreja d'utopia i realisme, els intel·lectuals de l'Est i de l'Oest podien retrobar-se. En paraules de Norberto Bobbio (que és avui encara president honorari de l'entitat): «La Societat havia nascut per oposar una resistència moral a la guerra freda, que semblava destinada a preparar la tercera guerra mundial. A la política dels polítics, que anomenàvem "política ordinària", oposàvem la "política de la cultura", que era la pròpia dels intel·lectuals, al marge de divisions polítiques, i la tasca específica de la qual havia de ser defensar les condicions de supervivència de la cultura, amenaçades per la contraposició dels dos blocs» (1998: 120; tradueixo del castellà).

      D'acord amb Rossend Arqués, Carner es definia a ell mateix com «campagnolista», i es dedicà al proselitisme de l'ideari del fundador entre intel·lectuals catalans (Pau Casals, per exemple), espanyols (Marañón, Ortega y Gasset) i sobretot –juntament amb la seva esposa– belgues. A més, participà activament a les trobades del Consell Executiu i a les sessions plenàries de la SEC, tal com van reflectint les diverses correspondències dels anys cinquanta, fet que li devia possibilitar el contacte habitual amb alguns dels intel·lectuals europeus més destacats de l'època tot mirant de mantenir-se en el punt delicat d'equilibri entre prosoviètics i antisoviètics,⁽¹⁷⁾ ja que, segons escriu en una carta a Umberto Campagnolo raonant el seu poc interès per traduir al francès un poema de Pablo Neruda que troba «de la plus nette propagande»:

      A la mort de Carner, la secció belga de la SEC li dedicà el 25 de setembre de 1970 una sessió d'homenatge, amb parlaments (reproduïts a la revista literària Le Flambeau) de Georges Aronstein («Beaucoup d'entre nous, comme moi-même, lui doivent d'être entrés à la SEC. Il l'incarnait magnifiquement») i de l'acadèmic i bon amic dels Carner-Noulet Edmond Vandercammen («De surcroît, n'était-il pas un peu de chez nous? Une longue période de son exil s'était écoulée dans notre pays: il avait épousé notre compatriote Emilie Noulet, essayiste renommée devenue sa muse et sa traductrice. Il avait enseigné à l'Université Libre de Bruxelles; il comptait en Belgique de nombreux amis et admirateurs. Nous lui devons un hommage fervent»).

      D'altra banda, enllà de la SEC, Josep Carner (de qui sabem per Louis Bayle que feia de representant català al provençal Comité de l'Astrado à l'Etranger) va anar el maig de 1958 a Ais de Provença per ser-hi proclamat Doctor honoris causa de la Universitat d'Aix-Marseille. (Potser val la pena també recordar que anys més tard, el novembre de 1963, la ja acadèmica Émilie Noulet havia de ser igualment nomenada Doctora honoris causa, en aquest cas per la Universitat de la Sorbona.) A més, enllà del reconeixement acadèmic, Carner no fou aliè a un cert reconeixement institucional, com ho testifiquen la Médaille de Chevalier de l'Ordre de la Couronne que li fou atorgada pel govern belga i el nomenament a França com a Officier des Palmes Académiques (Sauret 1979: 277).

      De tot plegat en podem deduir un important arrelament de Josep Carner en la comunitat acadèmica i intel·lectual belga francòfona, arrelament que fou sens dubte facilitat pel nom i les relacions de què ja gaudia la seva esposa, però que s'amplia i es consolida al llarg dels anys cinquanta. De tota manera, el que cal subratllar és sobretot quin fou –com a resultat de la suma de la seva trajectòria literària, diplomàtica i acadèmica– el cercle d'influència de Carner des de Brussel·les: entre la gent amb qui l'escriptor manté relació hi ha, per exemple, Claude Aveline, Norberto Bobbio, Roger Caillois, Pau Casals, Jean Cassou, Joan Miró, Gabriela Mistral, Eugenio Montale, Francis Ponge, Alfonso Reyes, Claudio Sánchez Albornoz, Jules Supervielle, Jean Tardieu, Giuseppe Ungaretti, Jean Wahl... L'home que parla de tu a tu amb aquesta gent, que és nomenat vicepresident de la Société Européenne de Culture, que publica a Gallimard o que en la seva mort és glosat per «Le Monde», aquest home és amb totes les lletres un intel·lectual europeu del moment. No en va Josep Pla va poder escriure el 1959 a Albert Manent: «L'istiu passat, l'ex-rector de l'Universitat de Ginebra Henri de Ziegler, em parlava de Carner emocionat, fascinat» (AManent 1986: 93).

4.1. De Mèxic al govern de la Generalitat a l'exili

      Tenim molt poca informació sobre les activitats de Josep Carner (republicà compromès i promotor de la candidatura del Front Popular) durant els anys que va durar la Guerra Civil espanyola. De tota manera, el seu posicionament al costat de la República és clar, tot i que, com va advertir Albert Manent, al llarg del conflicte no hi intervé directament amb cap dels seus articles. En tot cas, com hem vist, l'escriptor i diplomàtic és ascendit l'agost de 1936 a Secretari d'ambaixada de primera classe i enviat a la d'Espanya a Bèlgica, a Brussel·les, d'aquí serà ascendit i enviat a París (amb Ossorio y Gallardo com a ambaixador) i novament, al final de la guerra (l'octubre de 1938), a Bucarest, a on ja no arribarà a incorporar-se. En un ofici del «Ministerio de Asuntos Exteriores» amb data 30-V-1944,⁽¹⁸⁾ llegim:

      Emigrat cap a Mèxic amb el seu fill i la nova esposa belga el maig de 1939 via el SERE,⁽¹⁹⁾ Carner hi arrelarà aviat i desenvoluparà un cert paper en l'acollida i situació dels exiliats catalans que anaren arribant més tard. President de la Junta de Cultura Española amb José Bergamín i Juan Larrea, a més de la seva activitat com a professor i com a traductor i editor, a Mèxic Josep Carner amalgamava la comunitat literària catalana exiliada, feia conferències, presidia actes commemoratius patriòtics i era, per damunt de les sagnants divisions entre partits, un «liberal progressista convençut i un demòcrata de cap a peus», en expressió del seu amic Miquel Ferrer (Manent 1982: 273). De tota manera, aquesta imatge d'independència i prestigi fou majoritària però no unànime: l'escriptor també serà objecte habitual de crítica per part del grup de Quaderns de l'Exili (amb Joan Sales al capdavant), enderiats a presentar-lo com nacionalista tebi, comunista i floralesc.

      El 1942, amb motiu de la presidència per part de Carner dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que tingueren lloc a Mèxic (els segons que s'organitzaven a l'exili, després dels de Buenos Aires), Carles Pi i Sunyer, president del Consell Nacional de Catalunya,⁽²⁰⁾ pregà a Carner que hi fes «una crida als intel·lectuals catalans perquè treballem tots junts en la tasca d'assegurar la continuïtat i major esplendor de la cultura catalana».⁽²¹⁾ El discurs presidencial de Carner coincidirà essencialment amb el prec de Pi i Sunyer, i fins i tot inclourà una menció explícita d'aquest.⁽²²⁾ I la resposta de Carner a la carta de Pi i Sunyer s'inicia amb una significativa declaració programàtica: «Alguns us deuen demanar que tracteu amb tothom, i, potser d'altres veurien amb gust que no cedíssiu. El punt dolç, trobo jo, seria el de tractar amb tothom, i, en la mesura del possible, no cedir sinó en el pràcticament insignificant. Tractar sense minvar-se: aquest em sembla el guany més durable».⁽²³⁾

      L'any 1944, Josep Carner (que era membre del comitè de Galeuzca a Mèxic) passarà a formar part del Consell Nacional de Catalunya com a representant de la comunitat catalana de Mèxic. El 19 de juny de 1945, Pi i Sunyer adreça un telegrama a Carner i als altres membres del Consell Nacional de Londres a Amèrica comunicant-los que ha rebut i ha acceptat l'encàrrec de Josep Irla (que ocupava interinament la presidència de la Generalitat de Catalunya, d'ençà de la mort de Lluís Companys) de formar un govern d'unitat a l'exili. Pi i Sunyer (amb l'aquiescència d'Irla) comptarà amb Josep Carner per a aquest govern «tant per la vostra personalitat individual com representativa», i així li ho proposa per carta el mes de juliol:

L'elegant resposta carneriana –ja citada– duu data de 27 d'agost, i en ella l'escriptor comunica a Pi i Sunyer el seu retorn a Europa, agraeix la proposta i subratlla la seva adhesió i lleialtat, però afirma:

A començaments de setembre de 1945, José Giral va formar a Mèxic el primer govern de la República espanyola a l'exili després de la Segona Guerra Mundial (govern del qual formaven part Miquel Santaló, d'ERC, i Lluís Nicolau d'Olwer, d'Acció Catalana), i això posa en evidència les dificultats i la manca d'èxit assolit per Pi i Sunyer, que viatjarà a París per presentar a Josep Irla la dimissió de l'encàrrec rebut i suggerir-li la constitució d'un govern presidit per Irla del qual el mateix Pi i Sunyer formi part com a Conseller al costat de Josep Carner (en representació de les comunitats d'Amèrica), Joan Comorera (del PSUC), Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Josep Xirau (socialista). Finalment, Carner hi acceptarà el càrrec de Conseller –com els altres, a títol personal–, i ho comunica a Pi i Sunyer en carta de 4-XI-1945: «crec que la vostra posició és política. Per això, i per lleialtat particular que us dec, he escrit acceptant el càrrec de conseller».

      D'acord amb Daniel Díaz Esculies (1991: 126), aquest únic govern de la Generalitat de Catalunya a l'exili, constituït uns mesos abans,⁽²⁶⁾ es reuní per primera vegada a París el 10 (altres fonts diuen el 13) de gener de 1946, i les sessions es prolongaren durant dues setmanes. Després de la Declaració de Postdam signada a començament de setembre de 1945 per Anglaterra, els Estats Units i la Unió Soviètica, en què les grans potències negaven el seu suport a cap sol·licitud que pogués fer Espanya per entrar a les Nacions Unides, hi havia el convenciment que el Règim de Franco era a punt de desaparèixer i que la República seria restaurada. En un article escrit des de Caracas en la mort de Josep Carner per reivindicar-ne la fidelitat a l'exili també fent tasca política, Carles Pi i Sunyer evoca les reunions del Govern: «Com recordo encara l'esperit fervent d'aquelles reunions a la saleta d'aquell pis modest de la rue Washington, la fe amb què tots complíem aquella tasca que un sentit de responsabilitat patriòtica havia fet recaure damunt nostre! Cada cop que acordàvem reunir-nos, en Carner venia de Brussel·les. I sempre intervenia en les discussions. Fruit de la seva inspiració fou un manifest que aleshores adreçàrem als catalans. En aquelles hores, encara tossudament esperançades, però en les quals ja es feia cada cop més patent la traïció de les democràcies a una causa tan justa com la nostra, en Carner fou dels que persistiren en la fe actuant» (Pi 1970). En matèria de cultura el govern de la Generalitat va organitzar uns cursos de català sota la direcció de Pompeu Fabra i promogué diverses conferències dels consellers Rovira i Virgili, Pi i Sunyer, Carner i Serra i Moret «sobre temes històrics, polítics, culturals i econòmics en diverses ciutats franceses» (Sauret 1979: 107), però l'acord més important fou el de la represa de la Revista de Catalunya,⁽²⁷⁾ sota la direcció pràctica d'Armand Obiols. Se'n publicaren els números 102, 103 i 104, fins que a finals de 1947 les dificultats econòmiques van tornar a aturar-ne l'aparició. Carner col·laborarà en la nova etapa de la revista com a membre dels Amics de la Fundació Ramon Llull i formant part del comitè de redacció al costat d'Armand Obiols (redactor en cap), Just Cabot, Pompeu Fabra i J. Torrens Ibern. Seu és l'article inaugural del primer número, el 1947, significativament titulat «Represa», en què escrivia:

I assenyalava els tres lemes que segons ell havien d'animar la represa, tres lemes que retrobarem ara i adés, obsessivament represos, en la vida i l'obra del Carner de Brussel·les: exigència, curiositat universal i lleialtat.

      Pocs mesos després de la seva constitució, l'ofec econòmic, les discrepàncies internes i la manca de reconeixement per part de les organitzacions «de l'interior» abocaren el govern de la Generalitat a l'exili al bloqueig i la crisi. En sessió del consell executiu del 22 de gener de 1948, Josep Carner presentà amb caràcter d'irrevocables la seva dimissió i la de Pompeu Fabra (que no hi pogué assistir), fet que acabà precipitant, uns dies després, la dissolució del govern per part del president Irla, qui tot seguit va crear una Secretaria General de la Presidència.

4.2. Al govern de la República espanyola

      Força anys més tard, en unes circumstàncies molt diferents, Josep Carner tornarà a entrar en l'òrbita dels càrrecs polítics d'exili. El 28 de febrer de 1962, just després de la primera menció a l'epistolari amb els Manent de la seva candidatura al premi Nobel de literatura (potser equiparant dues requestes vingudes «de fora» que ell se sent obligat a acceptar), Carner conta a Marià Manent que...

El «grup de divergents del culte» instal·lat a Lutècia eren les restes de la República espanyola a l'exili, i les «instàncies» una proposta a Carner perquè entrés al gabinet que l'historiador i exrector de la Universitat de Madrid, Claudio Sánchez Albornoz, tenia l'encàrrec de formar. Aquell mateix mes de febrer de 1962, Luis Jiménez de Asúa (fins aleshores vicepresident de les Corts) havia estat nomenat president de la República a l'exili en substitució del traspassat Diego Martínez Barrio, i havia escollit el seu amic Sánchez Albornoz (instal·lat com ell a Buenos Aires tot i que aleshores fent un curs a França) com a president del Consell de Ministres.⁽²⁸⁾ Aquest, intentà formar un govern de pes amb personatges rellevants de l'emigració i amb un triumvirat a París amb ressò en l'opinió pública internacional per als assumptes urgents. En paraules d'ell mateix: «Intenté formar un gobierno de amplia concentración pero se negaron a integrarlo los socialistas, los catalanes y los vascos. Un amigo, el gran historiador Braudel, me ofreció crearme una situación en París. Decidí sin embargo volver a mi cátedra, mi Instituto, mis investigaciones en Buenos Aires» (Sánchez 1975: 67).⁽²⁹⁾

      Pel que sembla, Carner no havia de ser l'únic català d'aquell govern. L'1-IV-1972, Pere Bosch-Gimpera escrivia a Rafael Olivar-Bertrand: «Veig que en Sánchez-Albornoz es va portar bé amb vostè. Jo el tinc per una persona excel·lent i és molt amic meu. Quan en Jiménez de Asúa el va fer president del Consell de Ministres de la República, em volia fer ministre d'Instrucció Pública. Jo li vaig dir, naturalment, que no, perquè no veia que s'hi pogués fer res, i tinc massa feina per a dedicar-me a la política pseudo-activa» (Bosch 1978: 62). Aquesta no era, però, l'opinió de tots els catalans exiliats: una dècada abans, amb data 3-III-1962, Miquel Ferrer havia escrit a Carner des de Mèxic: «Els diaris d'avui donen la notícia sensacional de que formeu part del titulat Govern de la República Espanyola a l'exili. De primer, havia corregut el rumor que seria invitat a participar-hi Pau Casals. Ningú no esperàvem que en lloc de Casals seríeu vós. Potser són ganes de comprometre el vostre nom i res més. Perquè l'equip que sota la presidència de Jiménez de Asúa, es diu que formarà nou Govern, està molt mal vist. Començant per Jiménez de Asúa vanitós a més no poder, anticatalà i autoritari [...]. Després ve el seu "President del Consell de Ministres" Claudio Sánchez Albornoz, que essent delegat del Govern republicà a l'Argentina es va manifestar tan centralista davant dels catalans, bascos i gallecs que, conjuntament, van trencar-hi les relacions».

      En tot cas, els historiadors coincideixen a dir que es tractava, ja, de les restes de les restes del naufragi: un govern que només es representava a si mateix, sense esperances d'aconseguir la restauració i en una situació econòmica molt precària. A més, els interlocutors catalans de Carner tenien l'any 1962 un motiu extra de preocupació: la repercussió del sí de l'escriptor en la seva candidatura en marxa al premi Nobel (repercussió interna, per una suposada bel·ligerància en contra del Règim –que fins aleshores no havia donat senyals de vida–, i repercussió externa, pel que podria significar internacionalment la concessió del premi a un escriptor català ministre d'un govern d'Espanya). Així, hi hagué una ràpida i contundent resposta des de Barcelona i des de Londres i molt poc després Carner tranquil·litzava a tothom amb la seva dimissió abans que el nomenament fos efectiu.⁽³⁰⁾

4.3. Altra activitat cultural

      L'any 1946 Josep Carner fou premiat amb l'Englantina als Jocs Florals de la Llengua Catalana que tingueren lloc a Montpeller per «Vetlla de retorn», que a Poesia (1957) esdevindrà «Cant del fill distant»:

El 1947 el poeta es torna a presentar als Jocs, que se celebren, sota la presidència de Carles Pi i Sunyer, a Londres –en el marc solemne del Memorial Hall de la Church House de Westminster–, i hi obté la Viola amb el «Cant de Raquel». De fet, al llarg dels anys Josep Carner obtindrà fins a set premis ordinaris als diversos Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili.

      Però enllà de com a concursant, Carner tindrà en aquests Jocs Florals un paper important com a mentor i figura de prestigi. Si a Mèxic havia ja presidit els Jocs que hi tingueren lloc el maig de 1942, el 1948 tornarà a presidir els polèmics Jocs celebrats a París (al gran amfiteatre de la Sorbona, ple de gom a gom), amb Ferran Canyameres com a secretari.⁽³¹⁾ Carner els presideix i és responsable que hi tinguin lloc, jugant-hi un paper decisori, a més d'ostentar-hi la representació del president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla.       

      Anys després, el 1955, convidat per Albert Manent, el poeta envià un text per ser llegit en una celebració privada i clandestina dels Jocs Florals a Barcelona.⁽³²⁾ I finalment, l'any 1959, en l'edició en què es commemorava el centenari de la represa del Jocs, Carner va tornar a presidir el Consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, que recalaren novament a París, a la Sorbona.⁽³³⁾

      Com a president, l'escriptor pronuncià en cada ocasió un discurs que –venint de Carner– esdevé prou significatiu. Al de 1942, a Mèxic, el fet mateix de l'exili és molt present, i s'hi subratlla –en hores obscures per a tot el món– la necessitat que els catalans tinguin confiança, siguin llevat i restin units, per acabar: «Ara que ella [Catalunya] és en la tenebror, i entre reixes, el deure de tots nosaltres és de no esgarriar-nos en petiteses, de no decandir-nos en afliccions, sinó de treballar per al seu palau damunt dels cims».⁽³⁴⁾ Al discurs dels primers Jocs a París, el 1948, el poeta ressegueix la divisa dels Jocs de Barcelona: pàtria («l'indret que ens ha creat i que continuem de crear»), fe («La fidelitat a la nostra llengua és, diríem, el nostre mitjà propi d'expandiment, i el senyal, doncs, de la nostra fe») i amor («més que no fantasma obsessionant o goig fonedís, és el triomf damunt l'egoisme, l'enriquiment pel do»), i finalitza pregant als exiliats que mantinguin l'aspiració a l'excel·lència, demanant l'enduriment de la crítica, «l'extinció dels últims rastres possibles d'una benvolença provincial», tan perillosa segons ell com la mateixa persecució de què Catalunya és objecte.⁽³⁵⁾ El discurs de 1955 té la peculiaritat d'haver estat escrit per ser llegit (no per dir-lo ell) a gent de l'interior, i comença precisament amb la reivindicació que «Parlar i escriure en català, és ésser present», fa aleshores un repàs pel continent europeu a la recerca de la demostració de la vitalitat de la llengua catalana i es clou afirmant que la cultura pròpia no pot bandejar l'aspiració a ser completa, amb Barcelona d'imant i garantia per a la qual desitja una de les constants (esdevinguda gairebé obsessió) del Carner d'aquests anys: «Que l'exigència sigui la seva arma i el seu escut, la santa exigència envers ella mateixa i els seus fills i les obres de llurs mans, i llurs aspiracions i llurs mateixos somnis!».⁽³⁶⁾ Finalment, el discurs dels Jocs parisencs de 1959 torna a lligar Catalunya amb la fretura d'universalitat i es proposa interrelacionar els tres elements de la divisa clàssica: «Ni fe sense amor, ni pàtria sense fe, ni amor sense creació» (Carner 1985: 68-70).

      Val a dir que la presidència dels Jocs Florals no comportava només un discurs a fer i una pila d'originals a llegir: Ferran Canyameres (1996: 245) escriu dels Jocs de 1948: «Aquests dies he voltat molt amb ell [Obiols] i en Josep Carner visitant alguns compatriotes en demanda de diners per a ressuscitar la Fundació Ramon Llull i apuntalar l'esmentada revista [de Catalunya], que la balla negra. La Generalitat tampoc no va massa grassa i per això és poc sòlid el suport que pot donar-li. Cultura Catalana esperava una subvenció de la Generalitat, però de moment és Cultura Catalana la que subvenciona amb quaranta-mil francs anyals aquesta revista que volgueren fer-ne una cosa oficial». D'acord amb Canyameres, Carner presidia a més l'associació Cultura Catalana.

      D'altra banda, aquell mateix 1948, a instàncies d'Eugeni Xammar (secretari del Comitè de Cultura Catalana), Carner participa a Prada en l'homenatge organitzat en el vuitantè aniversari de Pompeu Fabra,⁽³⁷⁾ pocs mesos abans de la seva mort. L'homenatge s'obrí precisament amb una conferència de Carner, vingut expressament de Brussel·les, i continuà amb el lliurament per part del president Irla d'una medalla d'or obra de Joan Rebull sufragada per subscripció popular i un sopar a l'hotel de Prada al final del qual Pau Casals, per comptes de fer un discurs, interpretà un parell de peces de Bach i «El cant dels ocells».

      En una funció més representativa, Carner signa l'any 1952 un document adreçat a la UNESCO contra la repressió del català,⁽³⁸⁾ i escriu un dels capítols del llibre blanc sobre aquest tema⁽³⁹⁾ editat a l'Argentina. L'any 1955 torna a signar amb Pau Casals, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau d'Olwer, Rafael Patxot, Carles Pi i Sunyer i Manuel Serra i Moret un document adreçat a la comissió dels Drets humans de l'ONU denunciant la repressió franquista contra la cultura catalana.⁽⁴⁰⁾ La recopilació exhaustiva dels textos, manifestos i patronats als quals Carner atorga al llarg d'aquests anys la seva signatura (convenientment compulsada amb la correspondència) fóra una feina interessant pel que tindria d'establiment definitiu del seu mapa de relacions, compromisos i devocions. Així, per exemple, l'escriptor acceptarà formar part del Patronat de Cultura Catalana Popular –creat i animat a començament dels seixanta per Ferran Cuito amb la col·laboració de Rafael Tasis a Catalunya i Enric Roig a París– al costat de Pau Casals, Pere Bosch i Gimpera, Joan Coromines, Lluís Nicolau d'Olwer, Rafael Patxot, Carles Pi i Sunyer, Josep Sebastià Pons, Manuel Serra i Moret i Josep Trueta. L'objectiu del Patronat era difondre la cultura catalana entre els estaments populars.

*

      L'any 1953, hom llança la idea de preparar un volum d'homenatge a Carner en el seu setantè aniversari, que s'esqueia el 1954. Es constituí una Comissió preparatòria (formada per Clementina Arderiu, Rafael Benet, Ferran Canyameres, Josep Gassiot, Josep Obiols, Joan Oliver, Josep Pla, Joan Rebull, Carles Riba, Jaume Rosquelles, Ferran Soldevila, Ramon Sunyer, Rafael Tasis, Eduard Toldrà i Albert Manent, que hi feia de secretari), i s'entrà en contacte amb el poeta, que acceptà i agraí la iniciativa⁽⁴¹⁾ imposant-hi només dues condicions: que les referències als seus poemes es fessin sempre a la versió revisada que preparava (el que esdevindrà Poesia) i que li fessin arribar la llista dels col·laboradors i, si era possible, els seus textos. El 4-X-1953 Joan Oliver escrivia a Xavier Benguerel parlant-li d'«un llibre de deixebles i admiradors, amb versos i proses inèdits, que es vendrà de 500 a mil ptes. l'exemplar, per tal de recollir una certa quantitat i lliurar-li. Crec que em fan de la comissió i m'encarregaran de confeccionar el llibre».⁽⁴²⁾ Per diverses circumstàncies L'obra de Josep Carner: Volum d'homenatge: A cura de setanta-dos autors, amb pròleg de Carles Riba i editat per la Selecta, no aparegué fins al 1959, convertit aleshores en homenatge en el setanta-cinquè aniversari de l'escriptor.

      L'any següent, el 15 de març de 1960, Carner va rebre segons la revista Occitania, un homenatge a Marsella. Ja en clau també d'homenatges, el 20 de maig de 1962 Carner rep als Jocs Florals de la Ginesta d'Or celebrats a Perpinyà un «Gran Premi d'Honor» fora de concurs i per al conjunt de la seva obra. A més, la revista Poemes informa la tardor de 1963 (núm. 4, p. viii) que el Club d'Amics de la UNESCO de Barcelona ha decidit celebrar el vuitantè aniversari del poeta amb un acte públic en què s'anunciarà un premi de 25.000 ptes. (ofert per Alfons Güell, marquès de Comillas) al millor estudi crític de la seva obra, i es recorda la proposta feta al número anterior de trametre a Carner targetes de felicitació com a «homenatge popular nacional». Pocs dies després de l'aniversari, el 18 de febrer de 1964, una de les primeres activitats que organitza el tot just creat Omnium Culturel de París (nascut del mateix nucli que a Catalunya tirava endavant l'organització homònima, sobretot Fèlix Millet i Joan B. Cendrós), juntament amb l'IEC, és una trobada a l'Hotel Bristol de la capital francesa amb motiu del vuitantè aniversari de Josep Carner, trobada que comptà amb la presència de l'escriptor i «amb participació de diversos estudiosos nacionals i estrangers i rellevants personalitats (entre ells Ferran Soldevila, Constantin Marinescu, Fèlix Millet, Joan B. Cendrós, Ferran Cuito, Pau de la Fàbrega, Marc Taxonera, Frederic Rahola, el qui us parla [R. Aramon], etcètera), en la qual li fou ofrenada una placa d'argent» (Aramon 1984: 14).

      Aquell mateix any 1964 apareixerà a Catalunya la primera biografia de Josep Carner, encarregada per l'Editorial Alcides a un Pere Calders acabat de retornar de l'exili. Uns anys més tard, l'abril de 1969, Edicions 62 publica el que esdevindrà fins avui treball de referència sobre l'escriptor: l'obra d'Albert Manent Josep Carner i el noucentisme. Vida, obra i llegenda. I temps més tard, en l'any de la mort de l'escriptor, Antoni Tàpies va dedicar-li en homenatge el mural «Gran esquinçall» realitzat per al nou teatre de St. Gallen, a Suïssa, en mots d'E. Noulet: «alliance de l'architecture, de la peinture et du symbole».

      En un vessant més representatiu, el 1959, a la mort de Carles Riba, Josep Carner el va substituir com a president (se suposa que sobretot honorari) del Centre Català del PEN Club a l'exili, que Josep M. Batista i Roca, secretari, mantenia viu des de Cambridge.⁽⁴³⁾ I tot i que no tenim notícia exacta de fins a quina data exercí el càrrec, ens consta que el 1967 Carner era «representant del PEN català a Bèlgica, després d'haver-ne estat president, durant un període reglamentari» (Colomines 1967: 77). L'any 1968 –amb tota probabilitat, doncs, de forma essencialment simbòlica–, Carner acceptà encara formar part del Patronat d'Honor de l'Any Fabra propugnat per Òmnium Cultural, l'Institut d'Estudis Catalans i un reguitzell d'altres entitats d'arreu dels Països Catalans. Quatre versos seus manuscrits amb lletra vacil·lant encapçalaran el llibret commemoratiu.⁽⁴⁴⁾

      Ja l'any 1970, com un acte del Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que tenia lloc a Amsterdam, s'organitzà una sessió d'homenatge a Carner (que comptà el dia 18 de març amb la presència del poeta i la seva dona) en què intervingueren Joan Triadú (per la Comissió de les Festes Fabra), Ramon Aramon i Serra (per l'IEC i la Societat Catalana d'Estudis Històrics), Josep M. Batista i Roca (en nom dels exiliats i del Centre Català del PEN Club) i Antoni M. Badia i Margarit (pel comitè organitzador del Col·loqui).

      Així doncs, al llarg dels vint-i-cinc anys de la seva estada a Brussel·les, enllà de la seva participació activa en la política (governs de la Generalitat i de la República) i la literatura (Revista de Catalunya, Jocs Florals) de l'exili, Josep Carner va ser a més sovint reclamat i va acceptar amb generositat fer tant de motor com de figura simbòlica, emblemàtica, en una colla de secretariats, comitès i patronats d'honor associats a la difícil supervivència d'una cultura desarrelada.

5. Obra publicada

      Si fem un repàs dels llibres originals (i de les reedicions) d'obres de Carner apareguts entre el 1945, data del retorn a Brussel·les, i la mort de l'escriptor l'any 1970, veurem que publica tot al llarg d'aquests anys emboirats d'exili una desena de volums de poesia, dues obres de teatre i dos aplecs de proses, dos volums d'obra completa, que reedita diverses obres, que escriu vuit pròlegs i veu aparèixer un bon nombre de poemes i articles en revistes, que és objecte de dues antologies i un volum d'homenatge, que veu com es tradueixen a diverses llengües onze llibres seus, com s'editen i es reediten una desena de traduccions per ell signades... Ben lluny, doncs, de la possible imatge d'una obra closa i un autor jubilat.

      Una part d'aquesta presència editorial es vehicula en un primer moment (durant els anys cinquanta) a Barcelona a través de l'Editorial Selecta: dues grans obres pròpies (els volums d'obra completa de 1957 i 1968) i dues de menors (Arbres i l'antologia triada per Carles Riba), el volum d'homenatge, l'explotació (via reedició) de la rica pedrera de les traduccions carnerianes i l'encàrrec de dos pròlegs importants (el de Joan Maragall i el de M.Antònia Salvà) i la reproducció d'un d'anterior, a part d'una miríade de presències en diversos volums antològics publicats als primers cinquanta. Als anys seixanta, després d'un breu parèntesi a càrrec de les Edicions Nauta, amb l'aparició d'Edicions 62 serà el moment d'aquesta com a nova editorial catalana de Carner, en competència amb Edicions Proa. Fora de Catalunya, l'escriptor tampoc no té un editor estable: els llibres apareixen a Anglaterra, Bèlgica, França o Xile, amb l'única perseverança de L'Audiothèque (amb doble adreça a Brussel·les i París), que més que una empresa editorial és una col·lecció, i alguna excepció notable cap al final del període, com l'aparició de L'Ébouriffé a Gallimard.

6. El progressiu envelliment

      Quan s'instal·la a Brussel·les el setembre de 1945, Josep Carner té ja seixanta-un anys. De tota manera, com hem vist, al llarg dels següents deu o quinze anys no s'està de treballar fent classes ni de viatjar sovint amunt i avall (a París, a la Provença, a Itàlia –fins i tot a Mèxic, el 1956–) per a reunions de la SEC, per anar a fer de traductor i revisor de textos de la UNESCO o senzillament per plaer o de vacances. Hem de suposar, doncs, que el seu estat de salut devia ser prou bo fins a començaments dels seixanta, quan ell havia depassat ja els setanta-cinc anys. A la seva biografia, Pere Calders transcriu unes impressions d'Agustí Bartra l'any 1961:

el va veure durant l'estiu del 1961, en ocasió de celebrar-se a Brussel·les un Congrés Internacional de Poesia. En Carner ja és un ancià, voreja la vuitantena i se'l veu una mica cansat, porta la càrrega física dels anys, però s'aferra patèticament a les seves antigues defenses: posa una veritable passió defensant Bèlgica. A més, encara creu en el paradís terrenal maragallià. Encara parla del seu feinejar poètic associant-lo amb l'alegria. En aquest sentit –i en altres– encara se'n poden aprendre moltes coses. La rara presència de la vellesa preservant-se de l'amargor en qui, com ell, deu haver sofert –tot i que el seu pudor ens hagi estalviat el coneixement de la sofrença– és més vivificant que l'espectacle d'una joventut desesperada. [Calders 1964: 63]

      A partir d'aquest moment s'aniran manifestant cada vegada amb més evidència dos mals que afectaran l'escriptor fins al final dels seus dies. El primer d'ells, l'amnèsia, provocat per l'avenç de l'arteriosclerosi. D'aquest, val a dir-ho, tant ell («Una de les característiques de la meva vellura, és una pèrdua sensible, encara que no pas absoluta, de la meva memòria», escriu a Albert Manent el febrer de 1962) com la seva dona n'eren plenament conscients. A més de la pèrdua de memòria, l'altre problema físic que afectarà Carner és la bronquitis. Émilie Noulet parla el desembre de 1962 que l'escriptor ha passat «sa bronchite annuelle», la recuperació de les quals solia allargar-se. Un any abans, per exemple, durant una estada a la Provença (a on havien anat precisament mirant d'evitar la malaltia), Carner trigà quatre setmanes a recuperar-se d'un atac de bronquitis, complicat amb una crisi aguda d'asma. En tot cas, cal retenir la importància creixent de les amnèsies a partir de l'any 1962.

      Sembla que cap al 1963 l'estat físic de Carner patí una davallada prou evident. Jaume Pla, per exemple, que preparava les edicions de Museu zoològic i Bestiari, va deixar constància escrita (1989: 34) del deteriorament observat en la visita que li féu el 1964, per contrast amb la seva primera anada a Brussel·les només dos anys abans, a primers de 1962, quan havia trobat l'escriptor físicament deteriorat però encara lúcid i animós. Això ve a coincidir amb el relleu de Carner com a corresponsal en l'epistolari amb els Manent: fins al 1963 Carner és l'interlocutor de la correspondència, i llavors la seva esposa en pren el lloc; a partir d'aleshores, Carner es limita a afegir algunes línies al final de les missives de la seva esposa (i això, encara, només fins al 1966), sovint amb lletra vacil·lant. Cal, però, deixar constància que tot al llarg d'aquest 1963 (i més escadusserament al 1964) Carner manté personalment la correspondència amb Jaume Pla.

      De tota manera, tot i que sabem que el 1964 la pèrdua de memòria de Carner era evident, el personatge continuava conservant un punt de fascinació. Això explica, si més no, Albert Manent en parlar de la seva anada a veure els Carner-Noulet: «El 1964, pel juny, vaig marxar amb en Josep-Rafel [Carreras] per anar a veure Josep Carner i completar amb el poeta la bibliografia [sic] que preparava. (...) A Brussel·les, Carner ens va rebre amb paternal i bonhomiosa ironia. Émilie Noulet, la seva segona muller, era exquisida, amb molt de caràcter i sempre pendent del seu "José", pronunciat amb "j" a la catalana. Malgrat les absències de la memòria, Carner parlava amb aplom i precisió i encara fascinava» (1988: 49-50; el subratllat és meu). I Marià Manent apunta al seu dietari l'octubre de 1965 que el poeta «té al front unes taques de l'edat, però no es veu gens decrèpit» (1986: 140). A finals de l'any 1966, Noulet escriu a Joan Colomines i Puig:

Je reçois un tas de lettres d'Espagne et surtout de Catalogne depuis que la fausse nouvelle d'une intervention chirurgicale a paru dans certains journaux dont on m'envoie aussi la coupure. | Je ne sais d'où est né cette rumeur. Il est vrai que j'avais écrit à des amis que José et moi, allions faire une cure à l'Institut de Gériatrie du Dr. Aslan (en Roumanie). C'est une cure de repos et un traitement par injection qui a fait le plus grand bien à Josep. J'y conduisais mon mari dans l'espoir que ce traitement améliorerait sa mémoire. En fait, il n'a pas récupéré sa mémoire – mais le processus de dégénérescence est stoppé. Il va très bien. Physiquement, il est magnifique pour ses 82 ans! Et il a encore assez de tête pour ne pas être content de lui-Même quelquefois. [21-V-1966, inèdita.]

Carner mateix confirmà a Baltasar Porcel la millora experimentada després d'aquell tractament: «[P] Heu estat malalt... [R] Molt, sí senyor. La meva memòria arribà a no existir, podria assegurar. Fins que la meva dona em va portar en una clínica de Bucarest, regida per una doctora molt eficient i d'un nom endiablat, que em preguntà quin era el meu règim de menjar durant una jornada, i sobre aquesta base, aparentment tan senzilla, va bastir el seu diagnòstic, i ara em trobo d'una manera francament millor. Hi ha set o vuit coses interessants de la meva infància i de la meva jovenesa que feia un considerable nombre d'anys que se m'havien oblidat i que ara m'han tornat a la memòria. És gairebé prodigiós: us ho puc assegurar» (Porcel 1972: 35). De tota manera, en evocar uns anys després a la introducció d'un volum recopilatori l'entrevista amb el poeta, Porcel és contundent: «A Brussel·les, vaig trobar-me el poeta desmemoriat, vacil·lant, decadent, malgrat l'obscura i ferma deu vital que el sostenia. En insinuar-ho al meu escrit, em titllaren d'impietós, de cruel, d'irresponsable desmitificador» (1972: 9-10).

      D'aquesta època és també una informació sobre les amnèsies carnerianes que em proporcionà l'editor Jaume Vallcorba, qui havia acompanyat el seu pare a recollir un premi als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Marsella, i en un restaurant de La Cannebière es va trobar els Carner-Noulet: «En recitar aquest poema no va ser capaç de recordar-ne més, i llavors va ser quan la seva dona ens va explicar que ell tenia blancs a la memòria, que de cop i volta s'oblidava de les coses, i que fins i tot per anar per Brussel·les duia –i ens el va ensenyar– un paperet a la butxaca amb el nom i l'adreça, per si es perdia. Tot d'una oblidava on vivia i coses d'aquest estil, es veu». Oriol Pi de Cabanyes recorda al seu dietari que als disset anys (el 1967, doncs) va fer una escapada als Jocs Florals de Marsella i que hi va trobar Josep Carner: «S'estava assegut amb Émile Noulet, la seva esposa, en un racó de cafè prop de La Cannebière. Bufanda al coll, pigat dels anys, s'enyorava cantant cuplets de manera embarbussada...⁽⁴⁵⁾ Plovia potser, a fora, i em va signar tremolant un cartó qualsevol» (1980: 75). D'aquesta època és també el que Pere Calders diu que va contar-li cap al 1967 un emissari d'Émilie Noulet: «Carner havia sofert atacs d'amnèsia: un dia sortí per a anar a correus, a tirar una carta, i a ple carrer va perdre de sobte la noció de la seva personalitat. Sembla que va caminar una bona estona sense saber ben bé qui era ni on anava, fins que el localitzaren i el van tornar a casa. A partir d'aleshores, aquests atacs es van repetir» (Calders 1970). I d'aquesta època és l'entrevista amb Baltasar Porcel abans mencionada, publicada al número de desembre de 1966 de Serra d'Or, que per moments no amaga la precarietat de la lucidesa de Carner.⁽⁴⁶⁾ De tota manera, més lamentable encara serà l'entrevista (per dir-ne d'alguna manera) de Xavier Febrés per a Oriflama feta molt poc abans del retorn del poeta i la seva muller a Catalunya, el 1970.⁽⁴⁷⁾

      Amb vuitanta-quatre anys Carner ha perdut la memòria, però enllà d'això: «José va très bien physiquement –sauf la mémoire et donc la présence d'esprit», segons escriu Émilie Noulet a Marià Manent el 28-IV-1968. La constatació extrema de la deterioració de l'estat mental –i en aquest cas també físic– de l'escriptor va tenir lloc durant el breu retorn dels Carner-Noulet a Catalunya, la primavera de 1970. Una complicació de la seva ja crònica bronquitis va obligar els visitants a modificar el programa, suprimir actes i visites i retirar-se a descansar a la Garriga, i a retornar abans d'hora a Brussel·les, on Carner va haver de ser hospitalitzat només arribar i on morí poques setmanes més tard. Però aquella visita de l'any setanta és ja, certament, tota una altra història...