Etimològicament, el terme ‘crítica’ procedeix del grec, jutjar. I d’ací ve fonamentalment una part substancial de la problemàtica d’aquesta disciplina. Tanmateix, d’una banda, no incumbeix solament al crític, ja que tot lector la pot exercir o l’hauria d’exercir en el procés de lectura; d’altra banda, no és l’única funció de la crítica ni podria realitzar-se aïllant-la de les altres disciplines. El crític és una espècie d’intèrpret del text i un mitjancer entre l’autor i el públic receptor.

Aquesta disciplina parteix dels supòsits conceptuals i del metallenguatge proporcionat per la Teoria literària i s’aplica a la descripció i la interpretació dels textos literaris. El crític, com déiem, és un mitjancer que té la tasca social d’orientar el públic tant amb el seu judici com també en les seues interpretacions. Així, en el devenir històric ha omplit diverses funcions:

1. En el pla cronològic, ha estat la normativa i prescriptiva, per la qual partint d’un sistema de principis estètics elaborats per la Teoria de la literatura enuncia criteris orientadors als quals havia d’acollir-se l’escriptor per aconseguir una perfecció en l’obra.
2. La funció interpretativa. L’investigador i el crític, en la seua descripció i interpretació d’un text, han d’analitzat els seus aspectes fonamentals. Tot seguint la fórmula de Hjelmslev, han d’atendre els elements de l’expressió i del contingut, en els seus dos plans de substància i de forma.
3. La funció orientativa o estímul de la creació literària, tot facilitant a escriptors i lectors el coneixement de les obres del passat, advertint les deficiències dels productes literaris del present i valorant els descobriments de noves formes d’expressió artística.

Àlex Broch, un crític literari militant de la literatura catalana, tot parafrasejant la imatge de Frederic Jameson sobre qualsevol possible anàlisi de la realitat, fa un esbós força realista del seu quefer professional, que ens ve com anell al dit per acabar d’esbossar aquesta disciplina: «…el crític es converteix inevitablement en un topògraf, un cartògraf, un dissenyador i constructor de mapes. En aquest cas, d’uns mapes que descriuen la realitat literària subjecta a la seva anàlisi perquè el lector, les institucions acadèmiques o, en aquest moment, nosaltres aquí puguem transitar pels camins, eixos centrals o dreceres veïnals, que el crític-topògraf ha anat senyalant per orientar el seu itinerari. El dubte serà saber si el mapa construït serà útil o no. Si la nostra percepció, en el fons, ha estat capaç de configurar la principal orografia del terreny i si el camí és el de debó o una simple prefiguració. En fi, si condueix a algun lloc o ens hem perdut en l’empresa.» (1991: 22-23).

Del crític s’espera un veredicte, un judici de valor que cal que atorguem a una obra determinada. Cal tenir present que el seu punt de vista ens pot ajudar a entendre o a aprofundir en un autor o en un període, però, la seua opinió és parcial i així mateix provisional. Com qualsevol altra.

Un camp de l’interés de Joan Fuster va ser els estudis d’història cultural, literària i lingüística. L’escriptor, que no era cap especialista i que no va deixar mai de proclamar-ho, es va dedicar a la crítica i a la investigació, per diversos motius: l’actitud d’universalitat en el terreny de les idees i, al mateix temps, la seua ambició de creador a solucionar elements tècnics i estilístics l’han fet interessar-se amb preferència pel bastiment literari. I també la condició de valencià l’ha dut a inventariar la més immediata tradició.

Què pensava, però, Joan Fuster de la funció de la crítica? En una nota del seu diari, concretament la datada, un 10 de gener del 1956, ens diu: "Amb els seus comentaris i la seua fiscalització, el crític orienta, classifica, discuteix, ordena, identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en uns instants determinats. Sense les decisions del crític, la producció literària d’un país, d’una llengua, mancarà d’un punt de contrast essencial. Res ni ningú no podrien substituir-lo en aqueixa tasca".

Fuster no es dóna a conèixer, com hom pensa, com a poeta si no amb la col·laboració en una sèrie de publicacions periòdiques. A l’Almanac de Las Provincias per a 1945, hi trobem el seu primer article signat, "Vint-i-cinc anys de poesia valenciana" i a l’any següent, en la mateixa publicació, apareixen els seus primers poemes. D’aquesta manera sorprén a algunes de les pàtums literàries de les generacions anteriors a la guerra d’Espanya. Com a mostra, el cas de Carles Salvador, que no coneixia l’escriptor de Sueca i un 10 de maig del 1947 escriu al diari Las Provincias: "Gramaticalmente es un gran conocedor de nuestro idioma y lo escribe sin concesiones de ninguna clase. Su formación, pues, es perfecta... Joan Fuster, crítico y poeta valenciano desconocido personalmente por nosotros, es ya un escritor maduro y hasta sospechamos, dada la manera de aparecer en los luceros de nuestro cielo literario, que J. Fuster no sea un nombre de pila sino la vulgaridad de un seudónimo". A banda d’aquesta anècdota, es pot veure com era l’ambient de desconeixement literari d’aquells anys. D’aquesta manera podem percebre com en aquest inici de la trajectòria literària de Fuster, té un pes important el vessant poètic, d’una banda, i el vessant crític, de l’altra.

La revista Verbo va tenir una certa importància en la reacció anticlassicista i antiretoricista de l’anomenat garcilacisme de la postguerra. La publicació té un gran interés, només apuntarem el fet de ser en una plataforma de formació crítica i literària del nostre escriptor. (1)

La revista tingué una gran preocupació pel moviment surrealista. Ja en dos números de l’any 1948 (núm. 12 juliol-agost i núm. 13 novembre-desembre) Fuster i Albi publiquen diversos textos tot reflexionant sobre alguns aspectes d’aquest -isme i, fins i tot, el mateix escriptor suecà també publica un poema que entraria plenament en aquestes coordenades: "(Conato de imprecación)". Aquest poema connecta amb molts dels trets característics d’altres textos lírics que més tard escriurà Fuster, en català, amb un clar influx surrealista. Però en el número 11 ja havia aparegut en l’article "Gaos y los ismos" un comentari explícit sobre el surrealisme. En el número 12, tanmateix, és quan Fuster publica l’article "El surrealismo y lo demás", on ja ens demostra el lúcid assagista que era. A partir de la citació de J.V. Foix, "l’oceanografia del subconscient és més limitada encara que la raó", Fuster explica la seua visió del surrealisme. El moviment es proposa, sobretot, la revelació del subconscient. Tant en el cinema, com en la pintura, com en molts dels escrits que segueixen aquest corrent, allò que dóna és una "al·lucinació conscient". Parafrasejant P. Valéry, el nostre autor comenta que per a escriure o pintar un somni cal estar ben despert. És a dir: l’automatisme és mentida, "una fictícia versió del subconscient". L’automatisme psíquic pur, l’onirisme, en última instància, amaga una recepta.

Aquest interés pel moviment, també present en altres articles posteriors, culminaria amb la publicació de l’ Antología del surrealismo español (1952) que va ser un número triple (23-25) de la revista. És, indubtablement, la revisió més significativa del corrent estètic que s’ha realitzat a la postguerra, sobretot per ser un fet totalment insòlit. S’ha de comentar que fins al 1974 no es publica a l’Estat espanyol altra antologia d’aquestes característiques. Aleshores, una línia d’escriptura tan ignorada i rebutjada per l’oficialitat obri un ventall de possibilitats. En l’antologia s’utilitza un concepte pragmàtic i molt flexible de surrealisme, tot fugint de la interpretació que molts crítics han fet identificant-lo amb l’automatismo psíquico puro. S’ha d’assenyalar que la introducció i la selecció de la primera antologia del surrealisme espanyol de la postguerra és, pràcticament, obra de Joan Fuster. La contribució d’Albi fou la invenció dels dos darrers poetes i les notes explicatives del moviment al qual pertanyien. Jaime Siles ha apuntat la gran validesa d’aquests escrits sobre el moviment amb aquestes paraules: "La teorización de Fuster sobre la imagen en el creacionismo y el surrealismo es uno de los más rigurosos intentos que la crítica peninsular ha hecho para definir y delimitar lo común y lo propio de ambos movimientos ". (2)

Al principi dels anys cinquanta guanya un premi convocat pel diari Levante, una corona poètica en llaor de la patrona de la ciutat de València, a partir d’aquest fet inicia la col·laboració quinzenal al rotatiu amb articles a les pàgines culturals. Poc temps després, quan es crea el suplement "València", la col·laboració passa a ser setmanal, des de l’any 1954 fins 1963, amb un total de més de tres-cents articles. També comença a publicar a altres diaris. Va ser el noviciat on refinà, depurà, el seu estil i on esbossà les temàtiques que després aprofundiria. La professionalització com articulista i com a crític als diaris és el pas definitiu cap a l’assaig.

Aquests estudis d’història cultural primer se centraren en els clàssics valencians, un dels primers treballs en aquest aspecte van ser sobre Sant Vicent Ferrer, "Algunos aspectos de la oratoria vicentina" a IDEA. Cuadernos del Instituto de Estudios Alicantinos i "A Sant Vicent Ferrer, apocalíptic, en llegir uns sermons seus a Sueca", en la segona dècada dels anys quaranta o l’excel·lent aproximació "Notes per a un estudi sobre l’oratòria vicentina", publicat l’any 1954 a la Revista Valenciana de Filologia. D’altres que en destaquen són sobre Jaume Roig, Isabel de Villena, Ausiàs March i Roís de Corella. Hi ha un clar intent d’apropar-nos uns autors clàssics a les nostres expectatives contemporànies, com fa amb dos estudis molt incitants sobre el Tirant lo Blanc i L’Espill de Jaume Roig al Diari.

De la novel·la de Martorell i Galba estableix un paral·lelisme amb la de Cervantes, però fugint de les comparacions que ja se n’han fet. Es tracta de buscar l’actitud que va originar cadascuna de les dues novel·les. "El Quijote -diu Fuster- fou l’obra d’un intel·lectual ja íntegrament burgés; el Tirant testimonia aquella evolució, i la testimonia de dins estant. D’aquí que Cervantes lloés el Tirant en allò que reflecteix l’aburgesament dels cavallers: quan els presenta com a homes corrents, que menjaven, bevien, feien testament i morien al llit". I afegeix: "Tot em duu a imaginar que Martorell i Galba eren, com Cervantes, uns desil·lusionats. Uns desil·lusionats davant una empresa nacional que se sent frustrada. Tirant lo Blanc, que corona el moment de màxima esplendor de la literatura catalana, seria alhora un llibre de la nostra decadència, el reflex d’una descomposició interior". Ens proposa Fuster buscar en la novel·la el sentiment d’impotència i de resignació de la postergació política dels catalans. En L’Espill o Llibre de les dones, planteja de buscar-hi la raó per la qual el llibre té una aparença deliberada d’autobiografisme, d’autobiografisme desvirtuat, com també buscar la causa del seu misoginisme amarg. Tots dos escrits es converteixen en unes propostes de lectura ben suggeridores. O el penetrant pròleg a la Crònica de Ramon Muntaner realitzada per a la traducció castellana de 1970 per Alianza Editorial.

Dels clàssics medievals, l’interés de Fuster es desplaça a èpoques més modernes com els estudis històrics de La Decadència al País Valencià, Llibres i problemes del Renaixement o estudis de divulgació com Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler (1961) o El bandolerisme català. La llegenda (1963).

Fuster també s’ha interessat per la literatura del segle XX tant en articles a la premsa, com en pròlegs i llibres. Cal esmentar algunes obres de conjunt excel·lents: Literatura catalana contemporània i Contra el Noucentisme. La primera originàriament fou l’aportació inèdita a la Historia de las literaturas hispánicas dirigida per Guillem Diaz Plaja i la segona les introduccions preparades per a encapçalar la publicació de les obres completes de Joan Salvat Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966). Tots dos treballs van provocar algunes polèmiques o controvèrsies que en algun moment van ser bastant dures. Primer amb Joan Ferraté sobre la poesia de Salvador Espriu. (3)

Aquest retreia a l’escriptor de la Ribera que la lectura que havia fet de la poesia d’Espriu era excessivament personal i subjectiva. Fuster va defensar la legitimitat de la pròpia interpretació. A partir d’aquest punt van tenir diverses contrarèpliques. La resposta final de Fuster és un atac contundent a l’academicisme i a l’ús de l’autoritat acadèmica com a argument per a fer vàlides les seues interpretacions. L’altra polèmica es va centrar sobre la noció de Modernisme que planteja Fuster i les puntualitzacions que li fa Joan-Lluís Marfany. Tot comentant que el llibre de Literatura catalana contemporània perpetua una visió tradicional de la nostra història literària bàsicament insatisfactòria . (4) Fuster amb la ironia que sempre l’ha caracteritzat contesta a aquestes impugnacions: "Una vegada més, declino l’honor de ser intercalat en la nòmina circumspecta dels crítics i dels historiadors. El meu punt de partida és el d’un viciós de la lectura i el d’un curiós de les implicacions que qualsevol text comporta, sense pretendre mai sobrepassar els límits de l’opinió personal i ingènua. ¿El resultat?". Més avant carrega les tintes contra les absurdes pretensions de cientificitat d’alguns estudiosos de la literatura: "Aleshores encara l’estudi de la literatura -i jo no feia estudis, alto!- no s’arrogava la condició de ciència: pertanyia a l’àrea xafardera, volàtil i suaument perplexa de les humanitats. Avui, per un mimetisme automàtic, les humanitats desitgen ser ciències, i foten uns simulacres escandalosos. Hi havia la clàssica i benedictina erudició: ¿ciència?".

El primer pròleg que el nostre escriptor va realitzar fou l’any 1953 al seu amic Enric Valor, Narracions de la Foia de Castalla a l’editorial Barcino. Des d’aleshores va confeccionar més d’una seixantena d’aquestes introduccions que s’hauria d’afegir també a la seua tasca divulgadora de la nostra literatura i de lector pertinaç. Alguns d’aquests pròlegs són veritables estudis, com ara el d’El quadern gris de Josep Pla o el de Recomane tenebres de Vicent Andrés Estellés.

Resulta admirable que el 1954, quan va escriure la introducció a l’ Antologia de la poesia valenciana, Fuster fos capaç de recollir i compendiar alhora tantes notícies que li permeteren de fer un panorama sobre la història de la poesia valenciana. A propòsit de l’antologia, Fuster va sofrir atacs per part d’alguns sectors de lletraferits i de poetes, tot demostrant com era l’ambient literari de l’època i de pas, la ingratitud de fer la feina de crític literari. Això ho podem veure en una carta amb to humorístic que Martínez Ferrando escriu a Fuster, el 12 de setembre de 1956: "L’anècdota del franciscà colèric l’he trobada molt divertida. La seua antologia veig que va aixecant molta pols i fins i tot sembla que la seua integritat física personal perilla. Publicada l’antologia a primers de segle potser hauria donat lloc a un duel a espasa o pistola en algun lloc adient dels voltants de la ciutat: al jardí botànic, pels contorns del palauet de Ripalta...Enmig de tantes peripècies vostè a hores d’ara podrà meditar sobre aquesta qualitat dels poetes valencians: la irascibilitat, àdhuc intervenint-hi una humil ovelleta del pare Sant Francesc". El nostre assagista ja havia comentat, en diverses ocasions, els perills que entranyava ocupar-s’hi d’autors vius: no deixava mai de ser una operació flanquejada de disgustos.

Un dels grans projectes truncats de Fuster era una història social de la llengua catalana, per a la qual havia aplegat centenars de notes i referències durant molts anys, i que també havia mostrat en els seus escrits. Valguen com a paradigma alguns textos com els publicats a la Gran Enciclopèdia Catalana dedicat a la història dins de l’article "català", "Decadència i castellanització" que apareix al primer número de la revista Caplletra, o algunes anotacions del Diari, com per exemple, el dijous, 3 de desembre de 1953, Fuster examina algunes consideracions sobre el gènere poètic i sobre alguns dels poetes més destacats des de la Renaixença ençà. Parteix de l’afirmació que "tota poesia és, primordialment i deixant ara a part els continguts, una estructura verbal, armada sobre un sentit concret i destinada a objectivar la vivència personal que l’origina. Una de les seues conseqüències, per tant, serà creació d’idioma". Aquest és el cas del català modern, ja que els poetes es trobaren amb un idioma sense la tradició i aleshores les possibilitats en aquest sentit s’obrien de bat a bat. Així, en Aribau la llengua tenia "la sorpresa" que havia de produir la paraula catalana represa de nou.

Segons Fuster, Verdaguer eixampla la llengua en una "direcció horitzontal". "Hi ha, en aquesta poesia, una puresa que no sabríem dir si és d’infant o de salvatge: una virginitat inexorable". Maragall significarà, no l’ímpuls creador de Verdaguer, però sí les perspectives de normalitat. I en el llenguatge poètic de Josep Carner trobem el goig d’estar "construint la normalitat". "Amb Carner -apunta el nostre assagista- el seu encís prové d’una música evident, espurnejant, per la qual la paraula, cada paraula, ha d’assumir el perfil prometedor d’un neologisme: neologisme que, paradoxalment, rau en el fet de ser, per fi, un mot normal." . O els llibres com Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretges, revoltes i sermons (1968), L’aventura del llibre català (1973), La Decadència al País Valencià (1976) o Llibres i problemes del Renaixement (1989). Tot un bagatge paradigmàtic d’un projecte ample de la història social de la llengua catalana. Pel que sembla les èpoques que més l’han preocupat són aquelles que hi ha hagut més entrebancs i més problemes per al desenvolupament del nostre fet lingüístic i de consciència col·lectiva. En tots aquests estudis no sols s’interessa per la literatura sinó pel context on s’hi dóna, element fonamental per poder entendre-la: els possibles lectors, la llengua oral, la cultura popular, els fonaments econòmics, les actituds de caire sociolingüístic, els diversos plantejaments artístics, l’ensenyament, la situació social de les diverses llengües, etc. Gràcies a aquesta obertura de mires ens ha mostrat moltes perspectives i suggeriments d’anàlisi que estudiosos anteriors no s’havien ni plantejat.

Els estudis de Fuster sobre la història cultural, literària i lingüística han tingut una gran importància en la delimitació de nous camps de treball i de discussió tot i que han estat duts a terme des de fora dels àmbits acadèmics, però, és clar, no al marge d’ells. Totes aquestes obres escrites amb una àgil fórmula interpretativa, que no exclou ni el rigor ni la informació, estan tan plenes d’intuïcions com lliures d’erudició academicista. En cap moment l’escriptor es priva d’opinar sobre l’obra d’un altre creador, amb aquell punyent exercici de crítica, ja siga d’un clàssic català o d’un autor del cànon universal. Les mostres són jocoses i ben abundants. Com ell apunta tot separant-se dels estudis que segueixen aquesta disciplina: "Els manca el rigor tècnic i els sobra una mica de llibertat en l’expressió. Però he de confessar que el defecte i l’excés són deliberats".

En una carta que Fuster va escriure a Josep Pla l’any 1962, i que després aquest darrer va reproduir en el seu homenot, llegim: "Sóc un gran treballador i, com que l’afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l’única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-me la vida a força d’escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l’única cosa que m’ha divertit sempre". Aquest gaudiment en la lectura l’ha sabut transmetre, molt bé, en tots els escrits. A més a més, amb un desig -diguem-ne didàctic-, primer d’entendre i d’explicar-se, per a després mostrar i aclarir els dubtes al lector. Molts d’aquests textos són comentaris de llibres, d’escriptors i moviments literaris, una espècie d’embrió d’estudis que, en moltes ocasions com hem comprovat, ha ampliat en altres escrits. Són el bagatge d’un lector intel·ligent i crític, que busca en l’interlocutor una reflexió, el llibre com una "màquina de fer pensar", com un estímul per a orientar línies de recerca i interpretacions incisives.

Darrere de cadacun d’aquests escrits hi ha un gran bagatge de lectures i de reflexions; però, mercè a l’estil fusterià, àgil, entenedor i l’aguda tècnica expositiva, l’erudició i l’especificitat literàries no seran cap entrebanc. "És cert que, de tant en tant, he publicat papers amb aparença d’«estudis», que poden semblar erudició o crítica. Però, de fet, també cal reconèixer que mai no hi he posat gaires pretensions: els meus assaigs, en aquest terreny, no són més que simples notes de lectura. M’agrada de llegir amb un llapis a la mà, i practico el vici de subratllar en els llibres els passatges que m’ofereixen un motiu o altre d’atenció". Sempre, però, amb la consideració del fet literari i lingüístic com un element dinàmic que forma part de l’estructura i del context social.

Com hem comprovat, Fuster obre en els seus escrits un ample ventall d’expectatives i manté, alhora, un diàleg clar i profund amb el lector. Tant com a interlocució com a motiu temàtic de reflexió. El públic consumidor és un dels eixos imprescindibles del fet literari, com més tard ens recordaran les teories crítiques de la Recepció. I l’assagista de Sueca sempre ho té ben en compte. S’ha de remarcar que un escriptor o un període de la nostra literatura, siga proper o llunyà en el temps, no hi és tractat com una mera dada d’estudi o de cronologia. A partir d’uns plantejaments, d’uns interrogants, d’una anàlisi penetrant tota història literària, lingüística o social té inserida una resposta ideològica. "Els historiadors es pensen que escriuen història. Però tot el que en ells no és erudició -i encara, encara...- és política", Fuster dixit. Aquesta tasca d’investigador i de crític, i això des del primer paper escrit que coneixem, determina el descobriment del país i la consciència nacional. L’escriptor esbrina el seu passat i, en conseqüència, analitza lúcidament el present.

El seu horitzó de mira és ben ample com hem comprovat: La problemàtica del fet creatiu, el compromís de l’intel·lectual –tan en boga en aquells anys-, la pròpia literatura (des d’Ausiàs March, passant per Vicent Andrés Estellés o Llorenç Villalonga fins a Josep Pla), els noms del cànon universal (Dostoievski, Camus, Mann, Valéry o Proust), l’art i les seues interrelacions (pintura, cinema o arquitectura). Recordem que l’any 1955 publica el seu primer llibre d’assaig, El descrèdit de la realitat, dedicat exclusivament a la reflexió artística. Fet i fet, aquestes notes de lectura "d’un curiós de les implicacions que qualsevol text comporta", tenen una clara funció social, del seu compromís amb el país i l’època en què li va tocar viure. L’obra crítica de Joan Fuster abasta una dimensió de consciència col·lectiva com ens diu el mateix escriptor: "La crítica dóna a una societat consciència de la seua literatura, en revelar-li que sota la funció hedonística del poema, de la novel·la, del drama, hi ha un fort entrellat d’implicacions morals, i la figura exacta d’un poble que també així fa la seua història".

Notes/referències bibliogràfiques