SOBRE EL GUST PER LA POLÈMICA

El signe programàtic de les teoritzacions de J.M. Castellet i J. Molas respecte del realisme històric ha estat, i és encara, objecte de les més llargues i elaborades discussions. A banda de la desqualificació global a què exposen el realisme els crítics que, a partir dels setanta, en signen el certificat de defunció, (1) l’esquema rígid a què Castellet i, sobretot, Molas, sotmeten l’anàlisi de la realitat literària de postguerra provoca també certes protestes, algunes més irades que d’altres, dels intel·lectuals de l’època que no acabaven d’encaixar en els motlles de l’estètica —o seria millor circumscriure-ho a la ideologia?— literària de moda. És el cas de Joan Triadú, Joan Fuster, Marià Manent, (2) i, sobretot, Pere Calders, que s’hi aplica en un conjunt de lúcides crítiques literàries publicades en Serra d’Or en moment claus de la vida de la teoria sobre el realisme històric: el bateig de la criatura (vers el 1963), la majoria d’edat (1966) i les decrepituds de l’etapa final (vers 1969). (3) Calders admira l’heroïcitat dels crítics i, sobretot, de l’agosarat intent sistematitzador de Molas en Literatura catalana de postguerra (1966), i es proposa acabar d’arrodonir el panorama amb la necessària tasca de contrast que ell, com a representant de la "generació perduda" de postguerra i desorientat "notari del somni", està en condicions de dur a terme. Sota el signe, doncs, de l’enriquiment de la crítica del moment amb la representació de totes les parts afectades en el litigi, i sense acabar de declarar-se part afectada en la discussió, Calders desplega una elaborada estratègia de defensa del dret a la volada lírica i la necessitat de copsar, també, la realitat agradable, sovint oblidada en nom de la missió de reflectir la cruesa d’aquesta vall de llàgrimes en què ens ha tocat viure. En aquests papers ens sumem a aquestes nobles intencions comparatives, amb la perspectiva que ens atorga l’allunyament temporal i les revisions crítiques del moviment realista que s’han succeït a llarg de les últimes dècades.

PRIMERES APROXIMACIONS AL PROBLEMA

Som en el 1963, any de publicació de l’antologia Poesia catalana del segle XX, amb pròleg de J.M. Castellet i J. Molas. En el panorama de la literatura catalana del moment les tertúlies versen entusiasmades sobre el moviment literari, d’etiqueta acabada de sortir del forn, que proclama desafiant l’hegemonia d’un tipus de literatura de voluntat realista i engatjada en la jove poesia del moment: el realisme històric. L'any de naixement convingut: el 1959, quan tota un sèrie de factors històrics i culturals i la represa de diverses il·lustres temptatives realistes de preguerra i neorealistes dels cinquanta donen com a inexorable resultat, just i necessari, la creació d’aquesta literatura que pretén, entre altres nobles propòsits, traduir en lletres les angoixes i les misèries de la societat catalana, maldant per sortir del pou a què s’ha vist abocada per la guerra. Al darrere: el to triomfalista d’un programa d’actuació amb un credo de set punts i l’espenta i la intel·ligència d’uns crítics (Castellet (4) i Molas) que veuen i volen la modernització de la producció literària autòctona, estancada encara en les floridures postsimbolistes a causa de la desfeta bèl·lica. S’ha acabat, diuen, el temps de la resistència clandestina: és hora de baixar al carrer i dir les coses pel seu nom. Ja no hi ha lloc per a líriques evasions: la pàtria reclama per a la seua causa la ploma del literat.

L’efecte catalitzador de l’antologia, presentada com un "intent d’interpretació històrica" i una intencionada selecció dels poetes que, a criteri dels crítics, "podien inscriure’s […] en els plantejaments històrics de la poesia europea contemporània" (Castellet-Molas: 1963, 7) origina en les pàgines de Serra d’Or una primera mostra de preocupació, "La tristesa com a estil", de la mà de Pere Calders. Aquest qüestiona, de moment sense citar noms, la nova tendència que associa la sinceritat a la part més desagradable de la realitat humana, com si airejar amb delectança morbosa els components de la galleda de la brossa de la nostra existència adquirira l’estatus d’única veritat lícita per a ser narrada. I encara més: per a ser descrita amb l’austeritat del llenguatge del carrer, sense cap concessió a la musicalitat del vers, no siga que esdevinga "evasiva, intransferible i decorativa" (Castellet-Molas: 1963, 136)— i, per tant, sense cap altre valor que l’ornamental.

En efecte, els poetes del naufragi i de la mort, en un dolorós exili interior i a diferència dels que troben en la poesia pura un recer en què sobreviure (Riba, Vinyoli), es proposen "fer clara la pena que els havia arribat […]. El que tenim de dolent i el que és trist, que tothom ho vegi" (Castellet-Molas: 1963, 144). Vacances pagades (1963), de Pere Quart, representa aquesta dolorosa realitat quotidiana amb recursos ben planers i narratius, no gens lírics (Castellet-Molas: 1963, 189). I Calders és pregunta si el desig d’evasió no és també una porció de realitat; qui gosaria excloure d’aquesta mundanal existència l’ànsia d’alliberament, de recerca de la bellesa, tan humana d’altra banda? No és també la fugida vers la fantasia una manera de lluitar contra el patiment? (Calders: 1963, 103) No, sembla que no s’hi val, a fugir. Ni tan sols estan autoritzats a acceptar l’hospitalitat en aquest món amb "un somriure cristià i occidental" (Calders: 1963, 104): cal patir, demostrar-ho i, a més, de la manera més crua possible. No hi caben —en el realisme històric— els esforços de Màrius Torres, massa lírics, ni el vitalisme positivista de Clementina Arderiu, realista de forma però intemporal.

3. L’OFENSIVA FRONTAL

"Realitat o fantasia?"

Si bé la primera aportació esmentada adés revela més aviat un cert to de preocupació i amable recordatori que la vida no sempre és tan trista com la pinten, el bloc d’articles que publica Calders el 1966 a les pàgines de Serra d’Or descriuen una evolució en alça de l’agitació de la protesta i la mal dissimulada implicació personal de l’autor, relegat a un segon plànol de l’actualitat literària per no combregar amb el realisme històric, cosa que prova l’èxit, si més no en l’àmbit teòric, de les propostes de Castellet i Molas. No vull dir, entenguem-nos, que el moviment en qüestió actuara al més pur estil inquisidor i efectuara un arraconament conscient dels escriptors que no entraren en nòmina; simplement, amb la seua discriminació sobre el que era convenient i modern en oposició a tot fruit de l’enyorança i la desorientació evasiva dels qui visqueren la guerra no beneficia ni gens ni mica el tarannà màgic i fantàstic del realisme calderià. Altres circumstàncies adverses de tipus editorial i la simbiosi entre cultura i política que amara l’ambient de l’època contribuïren, també, a un cert silenciament de l’obra de Calders (Melcion: 1997, 12-13).

En l’article publicat el febrer de 1966, sota un títol tan explícit com "Realitat o fantasia?", Calders comença a prendre posicions, encara de manera vaga. Planteja la tasca de destriament a què "alguns crítics" es dediquen, expedint certificats d’autenticitat segons si l’obra objecte d’anàlisi reflecteix, al seu judici, la realitat palpable, o contràriament efectua una reprovable fugida d’estudi vers el somni. Els criteris d’aquesta classificació, els límits entre realisme i ficció, es presten a especulacions més aviat metafísiques, i el pes o l’enamorament per una opció a l’altra varia al llarg de la història en funció de les circumstàncies locals. (Calders: 1966, 106)

I és que els mateixos crítics ja ens adverteixen del risc de les definicions quan s’autoqualifiquen les intencions programàtiques, en el famós pròleg a Poesia catalana del segle XX, de "temeràries" (Castellet-Molas: 1963, 191), fora de qualsevol "elemental sentit de la prudència" i d’invocacions a sobrenaturals inspiracions que els doten d’"habilitats profètiques" (Castellet-Molas: 1963, 195). Tot seguit redacten el codi del bon realista històric, en què mesclen elements de tipus actitudinal (el poeta entre els homes), metodològic (cal narrar història) i lingüístic (funció comunicativa del llenguatge). I, tot i així, no es consideren pas dogmàtics (ho eren més els simbolistes, diuen); per a demostrar-ho, invoquen Brecht, que redueix el pedigree del realista a la bona voluntat de ser-ho: compta més la intenció que no pas l’estètica. En què quedem, doncs? Com és que "l’estil realista no significa renúncia a la fantasia ni a una autèntica creació artística" (Castellet-Molas: 1963, 198-199) i, tanmateix, desacrediten les obres que es permeten vel·leïtats líriques? Com discriminen entre bones i dolentes amb aquest criteri de base? Per què qualifiquen de fracàs la poesia de l’alquímia de Josep Palau i Fabre? La qüestió ens aboca a una certa perplexitat. La sistemàtica i fèrria classificació a què sotmeten la producció literària de postguerra respon a un programa concret i contempla un punt de vista unívoc. El fet que contemplen amb una certa bonhomia i amabilitat les obres que no s’adiuen al cànon realista no lleva que n’apliquen amb contundència el patró.

Reprenent l’argument de Calders, aquest acaba l’article amb una defensa de la qualitat literària com a sediment de l’obra, amb independència de si el vestit programàtic que l’abriga està de moda o no. I postula, com a raó de pes que després repetirà en altres articles, la separació que cal establir entre l’escriptor com a literat (i creador de móns de ficció, o no) i l’escriptor com a home (compromès, o no). Tot plegat, no resulta tan impensable l’existència d’escriptors de vida doble (somniadors en el paper i polítics en el carrer), com també hi ha lectors que lligen el periòdic i s’enlairen en les ales de la fantasia de la mà d’un novel·lista.

"L’exploració d’illes conegudes"

Sota aquest epígraf Calders aglutina un total de sis articles, amb títol independent i concebuts com a parts d’una única missió reivindicadora, publicats del juliol al desembre de 1966 en Serra d’Or. Abandonant la prudència que caracteritzava les publicacions anteriors, caient de vegades en alguns dels mateixos vicis observats en l’enemic, potser profundament decebut de veure l’èxit del moviment que ell s’ha esforçat a criticar, Calders desemmascara el destinatari de les seues imprecacions, abans subtilment al·ludit amb eufemismes, i es dedica meticulosament a rebatre els arguments de Joaquim Molas en Literatura catalana de postguerra. L’assaig, que pretén fer un cop d’ull a la producció literària de l’època i focalitzar, especialment, "les relacions entre els fets històrics i les formes literàries que aquells han condicionat", adverteix ja en el pròleg que la visió oferida és volgudament parcial, amb la modèstia del qui no pretén fer una anàlisi exhaustiva. I acaba amb un vetllat i engrescador desafiament al lector, en relació amb aquests objectius: "Espero que [...] li seran una mica útils. Si més no, per a discutir-los." (Molas: 1966, 5) I tan útils, certament. Ben seriosament es pren la tasca, Calders.

La primera part de l’article es titula "La llei del pèndol", i amb aquesta imatge reitera la idea de la història de la literatura com el recorregut d’un gran pèndol que oscil·la inexorable entre els extrems del materialisme més mundà i l’idealisme més enlairat. La crítica calderiana parteix, en principi, de la classificació per generacions efectuada per Molas. L’art de seccionar el període literari segons l’edat dels escriptors que hi figuren té l’inconvenient, com és ben sabut, que no sempre una certa quantitat d’anys correspon a una certa tendència estètica, que no hi ha fórmules matemàtiques vàlides per a determinar amb exactitud en quin punt inserir el cisell. Ara bé, potser els avantatges del mètode mereixerien més atenció per part de Calders si no fóra perquè ell mateix té "veu i vot" en la generació perduda compadida i superada per la nova embranzida de la joventut, substitució que provoca no pocs drames personals, que acaben en el silenci literari dels afectats o en intents desesperats d’adaptació a la nova moda (Calders: 1966, 82).

Sense deixar d’apreciar l’esforç de Molas en una cultura tan mediatitzada com la catalana de postguerra, Calders continua atacant-ne el mètode sociològic per jutjar les obres segons el valor d’aquestes en relació amb el moment històric i no pels mèrits estrictament literaris. Però, sobretot, l’acusa de parcial (amb la qual cosa el crític probablement estaria més o menys d’acord) i d’ignorar deliberadament qualsevol mostra literària que no passe pel sedàs realista. Ens acostem, progressivament, al vertader punt neuràlgic de la indignació calderiana: la consideració, o millor, desconsideració, que la seua tasca literària mereix en l’opuscle de Molas. En set escassíssimes línies, amb l’estil lacònic que caracteritza l’escrit, el crític sintetitza l’obra de Calders en unes poques narracions curtes que "no fan sinó traduir la desconjunció intel·lectual dels anys trenta però que, de vegades, contribueixen a la mitificació del poble mexicà" (Molas: 1966, 14).

L’ofensa adquireix encara dimensions més dramàtiques si tenim en compte que, si bé l’escriptor s’ha guanyat un merescut prestigi com a contista, també ha guanyat algun premi com a novel·lista, concretament el Sant Jordi del 1963 amb L’ombra de l’atzavara (1964) que, curiosament, ha estat qualificada com l’únic intent d’aproximació al realisme històric efectuat per l’autor. (5) Intent que Molas degué considerar fallit, per bé que ni tan sols el considera digne de menció.

Així doncs, comprensiblement indignat, Calders cita en l’article els mateixos mots que empra Molas per a caracteritzar-lo i, encara més, aquells sobre el poeta que menysprea des de les divines altures les misèries del món que els envoltava. Els arguments per a rebatre la qüestió són ara una mica més vagues i, diguem-ne, evasius: insinua que en realitat sí que es tractava d’una altra mena de subversió compromesa —quina?— i, en qualsevol cas, què té de dolent no enfonsar els peus en terra, en literatura? La sortida no és, ara, massa brillant; això no obstant, ens quedem amb la idea de la validesa perdurable per damunt, o per sota, de les tendències hegemòniques o minoritzades i la invitació als companys generacionals (és a dir, del bàndol dels fantasiosos) a fer-li costat en la causa.

Acusat d’enyoradís de les glòries pretèrites, el títol que posa Calders a la segona part no podia ser altre que el de "El paradís perdut". Recordem el que deien Castellet i Molas a propòsit del poeta simbolista de preguerra, solitari i exquisit, satisfet i somniós, que pensa que el món ja és prou ben fet: un paradís (1963, 83). Calders es pregunta, perplex, quina mena de paradís devia ser aquell a l’ombra de la tragèdia vinent i com poden acusar ara aquells escriptors d’embadaliment culpable, quan ell mateix fou testimoni —i subjecte actiu, hauria d’afegir-hi— de la lluita, ben crua i palpable, d’aquests intel·lectuals fora de la torre d’ivori, "en fronts on la gent moria amb un claríssim realisme històric" (Calders: 1966, 85).

No parla, Calders, de les contaralles que ha escoltat des de la finestra del laboratori literari, no: parla com a cronista de la guerra en Unitats de xoc (1938), fruit de la seua experiència durant catorze mesos en la Divisió 41, el 1937, quan s’hi allista com a voluntari. No ens ha d’estranyar, pensem, que aquestes acusacions d’ahistoricitat, de silenci condemnable, facen remoure les entranyes d’un home que va veure la mort de front, que s’evadí del camp de concentració de Prats de Molló i que va viure molts anys en l’exili sense oblidar mai les arrels que l’unien a la terra materna, tan llunyana, a la qual apel·lava amb una frenètica participació en les activitats organitzades pels refugiats catalans i la col·laboració en diverses revistes a Mèxic.

En suma, mentre Molas exigeix de l’home no sols la participació activa en el redreçament de la malaurada pàtria, sinó també la denúncia a través de la poesia com a eina de transformació, Calders clama la necessitat d’establir una separació entre l’home i l’obra. Que ja va bé que el poeta s’aïlle en totes les bombolles de vidre que considere oportú mentre, després de desar la ploma al calaix, baixe al carrer a cridar amb la resta. Justifica l’evasió, condemnada fins a la sacietat, per ser la conseqüència de la manca total de llibertat d’expressió, i desafia els joves, tan entusiasmats amb el caire messiànic que s’atribueixen, a dur això al paper amb la facilitat que prediquen els crítics. I acaba amb una defensa de la funció màgica del llenguatge literari, de la recerca profunda de l’essència i la bellesa de les coses i de la manera subtil, sorprenent i inesperada de dir-les, que és, al cap i a la fi, on resideix l’encant de la literatura.

La tercera part de la sèrie d’articles enllaça amb la qüestió del llenguatge i es titula "Els anys de prova". En opinió de Molas, la narrativa ja ha trencat el cercle malèfic de la poesia; Calders es proposa explicar ara aquest gust per l’orfebreria del llenguatge en què ell, com tots sabem, és un mestre.

La primera invocació legitimadora és, ni més ni menys, que l’autoritat fabriana i les Normes del 1913. Els escriptors catalans, il·lusionats i meravellats davant les infinites possibilitats d’una llengua acabada de polir, neta i endreçada de la mà del mestre, es deleixen a principis de segle a fer-la servir amb la sinuositat del llenguatge miticosimbòlic. Així doncs, aquesta recerca de "la màgia del mot, la rara suggestió metafòrica, el misteri intraduïble, en suma, el lirisme pur i tangible" que diuen Castellet i Molas que és la poesia pura de preguerra (1963, 83) queda justificada, segons Calders, com una simple preocupació per la forma ben en consonància amb la realitat cultural del moment. Ara bé: hem d’entendre, doncs, que el realisme no es preocupava, també, per la forma? No ho creem pas; la discrepància radicava en el tipus de forma, en l’ús o el desús de la retòrica. Segons Calders, la desintegració idiomàtica de què acusa Molas els poetes (1966, 10) no és tal: de fet, precisament treballen per arrodonir-la millor.

Més que en les delicades filigranes de la poesia pura, Calders basa la seua defensa, evidentment, en la superació del sentimentalisme imperant a través de dues armes ben distintes al realisme històric i, al seu parer, no menys eficaces: la ironia i l’humor com a fórmules per a travessar la tendresa, la poesia i l’absurd, tot tan real i tan humà. I en proposa el model: els escriptors de l’escola de Sabadell, que reaccionen a través de l’humor contra els prejudicis de la moral de l’època, mantenint una viva consciència de la tragèdia col·lectiva.

El propòsit d’aquests escriptors no era altre que, precisament, fer la seua contribució al redreçament i la normalització de la cultura catalana supervivent al desastre; per què, devia preguntar-se Calders, no era tan vàlida aquesta via com l’estrictament realista? Com veiem, Calders introdueix ací un nou argument en la cadena de l’estratègia defensiva: sí que tenien intenció realista, aquests escriptors i ell mateix, per adherir-se al conreu de l’humor com a forma d’evasió. Per si no hem quedat convençuts de la necessitat de separar l’home compromès de l’obra no necessàriament militant, ell proposa exemples de literatura no lírica, ni realista estrictament, però sí compromesa.

Encara ens té reservat, però, el cop d’efecte final: la pretesa novetat de l’etiqueta del realisme històric no fa més que esborronar el nom, vell de mig segle, que hi subjau: el realisme socialista adscrit a les files del marxisme, que a sobre ni tan sols ha aconseguit guanys importants en el terreny artístic, diu Calders (1966, 91). És important la introducció del context europeu, tot i que el comentari, lleuger i despectiu, no acaba de fer justícia a la importància del moviment realista nascut, o matisat, arran de la revolució soviètica del 1917. En efecte, l’eufòria de la utopia comunista i la concepció de la literatura com a eina fonamental per provocar i traduir el canvi en la societat inspiren, en part, el realisme històric que volen Castellet i Molas per a la nostra literatura. L’afany dels crítics és comprensible si tenim en compte que aquesta estètica oficial de l’URSS, on funciona com a dogma obligat, esdevé també durant la primera les dècades centrals del segle XX la tendència defensada no sols pels partits comunistes de tot el món sinó també per molts intel·lectuals i escriptors que participen dels principis alliberadors del marxisme (Broch: 2000, 14).

Sota el títol "Una infinita xarxa de camins" Calders reprèn el fil crític respecte de la pobresa creadora del realisme socialista i s’apressa a diagnosticar-hi l’abandonament per part del escriptors soviètics més joves, que es decantarien ara vers els laberints de la fantasia, la sàtira, l’humor i l’absurd. Sense perdre de vista, i ací és on radica l’èmfasi Calders, la crítica profunda a l’aburgesament, la falta de principis, la falta de fidelitat a l’ideal revolucionari; tot plegat, una certa concepció lírica contra la burocràcia i la tecnocràcia. En un bonic resum metafòric, "ells, com Mao Tse Tung en un altre extrem, deuen considerar que és possible de remar amb rems vermells en la barca de la poesia" (Calders: 1966, 92). El repàs internacional no deixa lloc a dubtes: una ingent tirallonga de noms, entre joves escriptors i crítics d’autoritat, preconitzen i exemplifiquen les noves tendències en l’àmbit soviètic i en el nord-americà, que es defineix per les paraules manllevades a John Barth: "Em sento lliure del compromís social històric o de qualsevol altre compromís, llevat del de l’art" (Calders: 1966, 93).

En certa manera, no és descabellada aquesta sensació d’anar a destemps respecte de la simfonia literària internacional, que deixa entreveure Calders en apel·lar a la retirada de les tropes realistes en la dècada dels seixanta. De fet, la mateixa proclamació del realisme històric a Catalunya es produeix ja amb un cert retard, per culpa de l’etapa d’hivernació durant la guerra i la manca de difusió de la ideologia marxista tan perillosa per al règim; encara és sorprenent, assenyala Marfany, que tingués ressò a Catalunya quan en les lletres hispàniques entrava ja en franca decadència (1985, 282). Aquesta mena d’obstinació a contracorrent serà, a finals dels seixanta, una de les causes de la crisi del realisme que l’abocarà a la clausura pels mateixos crítics que l’impulsaren. (6)

No content amb la invocació internacional, Calders torna la vista a l’àmbit més casolà i s’atura, de nou, en el grup de Sabadell com a pioner en aquest tombant vers l’humor com a filtre amable de la realitat. Recrimina a Molas la succinta referència als joves universitaris redescobridors de Joan Oliver en Literatura catalana de postguerra; ara bé, amb aquest retret es revela més aviat poc informat o, com a mínim, demostra no s’ha detingut a fullejar les pàgines de la Poesia catalana del segle XX per corroborar aquest oblit culpable de Molas. Perquè, a propòsit dels anys cinquanta, una més que satisfactòria poesia d’intenció col·lectiva i de ressò social amara les lletres catalanes, segons Castellet i Molas (1963: 163-164), que contribueix a la reincorporació pública de Pere Quart, el qual trobà l’estímul extern que necessitava en els escriptors més joves, que li reconegueren un mestratge inesperat per a molts, i també en els universitaris i joves lectors que, de sobte, descobriren un escriptor important, que les conseqüències de la guerra, primer, i una mena de silenci que s’havia teixit al seu voltant, després, havien escamotejat.

No acaba ací el balanç, però, perquè engreixa la nòmina d’aquest tipus de poesia "un altre representant il·lustre: Salvador Espriu. Ens referim a una poesia que, partint d’unes actituds més o menys humorístiques, esdevenia, a través de la ironia, de la sàtira o el sarcasme, una veritable crítica de la societat". Com podem observar, les conclusions a què arriben els crítics i el seu aferrissat detractor són, matís amunt matís avall, ben similars; a Calders aquesta mena de compromís o realisme humorístic li sembla lloable i més que suficient; per a Molas és interessant però potser es queda curt, ja que no casa estrictament amb l’estètica propugnada.

Finalment, Calders acaba amb una proposta conciliadora de germanor, i afirma amb Triadú que "ho necessitem tot, i també el realisme històric" (Calders: 1966, 94).

En "El coratge d’afirmar-se" Calders continua amb l’exploració i la celebració dels èxits del grotesc i la ironia en l‘àmbit europeu, però ni tan sols amb aquest bagatge legitimador de les seua opció personal s’atreveix, modest, a aconsellar els joves prendre-la com a opció preferent. O, com a mínim, aquesta és l’explicació oficial, que no correspon exactament a la subtil i subliminar declaració d’intencions que efectua al llarg de tots aquests articles. En un plànol més aviat idealista, recomana la fidelitat a un mateix, "el compromís de comunicar una veritat que ha d’ésser sincerament sentida" (Calders: 1966, 95).

La metàfora de tren de la literatura i els bitllets ja adjudicats il·lustra la situació: cadascú ha de seguir la pròpia vocació, i no necessàriament les modes imperants. D’altra manera, ens arrisquem que un geni en el primer supòsit puga esdevenir mediocre en el segon. "Crec en una infinita varietat de motius i de raons", continua, però també en fa una anàlisi intencionadament parcial. Concedeix als realistes el dret a l’existència però en qüestiona la necessitat, si la fotografia i el periodisme han alliberat l’art i la literatura, respectivament, de la feixuga missió de reflectir la realitat. I acaba sentenciant que "el compromís temporal és l’home, sense que hi valguin excuses; l’obra, cal projectar-la en una altra dimensió" (Calders: 1966, 96) (El subratllat és meu).

I per què cal triar aquesta opció i no una altra? De nou, el recurs a l’autoritat basteix un punt estratègic de suport teòric. Ara és Antonio Machado qui aconsella els joves: "Feu literatura a pit descobert, sense disfressar-la de política, de filosofia, de religió". Si, tot plegat, això no és prendre partit i recaptació d’adeptes per a la causa, no sabem de quina manera qualificar-ho. Amb tot, l’èmfasi calderià radica en el dret a triar, que ja és més que el marge de decisió que deixa Molas (1964, 155):

La lenta consolidació d’uns grups més o menys avançats, estèticament i ideològicament, fa que el panorama ja no sigui tan uniforme i que tots prenguin consciència del canvi operat. Que l’accepten o no és una altra qüestió. El futur està en mans de la joventut. I aquesta ja ha triat .La invitació de Calders arriba tard, doncs? És un procés irrevocable i una opció hegemònica, el realisme històric?

L’última part de la saga d’articles publicada el 1966 es titula "La història continua" i recapitula per damunt les conclusions esparses de tot el fil argumentatiu. Una mica penedit, potser, de l’ofensiva frontal que desacredita la tasca crítica de Molas, Calders en reafirma el valor i justifica la seua obstinada reacció com a necessitat de contrast que dóna la justa validesa a l’intent sistematitzador del primer. La invitació de Calders s’adreça als dos col·lectius continuadors i artífexs de la vida de la literatura catalana futura: la crítica, que haurà d’intentar tombar el mur que encara separa les generacions d’abans i després de la guerra, i els joves escriptors, que haurien d’explorar la producció literària prèvia al 1936 i jutjar-hi per ells mateixos si aquests escriptors tan injustament acusats d’egoistes d’esperit realment es mereixen aquesta mena de campanya de descrèdit que serveix de base a l’autoafirmació del realisme.

UNS QUANTS ANYS DESPRÉS

Exactament tres anys després del gruix del debat en Serra d’Or, Calders en fa una mena de balanç i hi posa el fermall definitiu amb el somriure de qui, al seu parer, riu l’últim: en "D’un extrem a l’altre", publicat pel desembre de 1969, recorda el ferri control exercit per la colla realista històrica durant la dècada que tot just s’acaba i constata, no sense una certa satisfacció i un benèvol aire burleta, la defunció, signada per Baltasar Porcel, del moviment en què ha invertit tanta tinta. El mateix Porcel observa la dispersió dels més irreductibles defensors del realisme, que ara es lliuren en braços del nou modernisme fantasiós, i Calders adverteix, assenyadament i en una línia coherent als postulats dels articles anteriors, del perill de precipitar-se, de nou, en el remolí d’adhesions incondicionals a les noves tendències i condemnar en el procés les anteriors, que ja no es mereixen la més mínima consideració.

Es tracta d’una postura solidària amb el realisme, que pateix les conseqüències de l’esmentada campanya de descrèdit del sector crític i literari més jove (Marta Pesarrodona, Narcís Comadira, etc.). En efecte, poderosos vents bufen ara en sentit contrari al codi preconitzat per Castellet i Molas; el primer abandona també el vaixell, segons declara, com hem dit abans, en una entrevista en la mateixa Serra d’Or, i el segon admet anys després que, tot plegat, "el nucli més nombrós [de poetes del realisme històric], tanmateix, convertí la poètica realista en un simple mitjà de lluita i propaganda" (Molas: 1977, 5). Les causes de la crisi del moviment són vàries i de tots els gustos, perquè tenen a veure amb el rerafons ideològic (la crisi de l’esquerra marxista) i amb la conjuntura intel·lectual i cultural dels setanta, que es caracteritza per l’expansió del mercat editorial i l’accés de les generacions més joves a la literatura catalana (Broch: 1985; Marfany: 1985, 283).

Ara bé, no crec que siga aquest l’espai per emprendre, de nou, una qüestió tan delicada i tan rica en matisos com la crisi i liquidació del moviment. Tot i ser segurament conseqüència directa dels seus mateixos orígens com a codi programat i, diguem-ne, manipulat per la crítica, pecaríem de reduccionistes si només amb aquesta explicació donarem per acabada la discussió; justament per la seua intensa càrrega ideològica, el moviment es presta a anàlisis que no perden de vista el paper que tingué en un moment històric, el de postguerra, determinat per un silenci traumàtic i claustrofòbic.

A TALL DE CONCLUSIÓ

En conjunt, hem pogut observar que la crítica sistemàtica i lúcida de Calders traeix, com no podia ser d’una altra manera, el sentiment d’indignació i tristesa d’un escriptor arraconat per l’embranzida de noves generacions que l’han desplaçat i menysvalorat per la seua filiació a la fantasia i l’humor com a forma amable de disfressar la realitat. Amb tot, l’estratègia de defensa es basteix en arguments menys sentimentals que fruit d’una percepció molt aguda i intel·ligent de la literatura com a creació de l’esperit i com a manifestació concreta en la societat catalana del moment. L’argument de pes que hi domina és la necessitat de separació entre l’escriptor com a ésser humà i l’obra de creació com a fet no necessàriament lligat a la realitat, que tindrà una validesa perdurable en funció d’aquest concepte tan arbitrari que anomenem qualitat i no segons el grau de modern que li atribuesca la tendència crítica hegemònica del moment.

Al costat d’una conciliadora proposta de convivència de fantasia i realitat en literatura, duu a terme una sistemàtica tasca de descrèdit del realisme històric com a manifestació del realisme socialista, recentment abandonat pels escriptors soviètics que l’expandiren arreu del món; la sàtira, l’absurd i l’humor propis del grup de Sabadell i noves tendències en l’URSS i els Estats Units hi són l’alternativa més aconsellable. Finalment, reclama la més absoluta llibertat per al somni i el dret de l’escriptor a seguir les veus interiors que l’impel·leixen a embrutar paper, l’única i més sincera manifestació de la literatura com a creació de l’esperit.

Tot plegat, ens preguntem si realment és requisit indispensable procedir a la sistemàtica destrucció de les tendències literàries precedents per a avançar en literatura, si la pacífica convivència de què parla Calders és possible o l’autoafirmació de moviments nous, que ballen al compàs del temps, passa per la demostració que els altres anaven lamentablement errats i aquesta sí, que és la bona. En qualsevol cas, sembla que els dogmes, les aferrissades defenses d’ideologies d’un o altre signe, literàries o d’altres àmbits, han provocat ara i adés petits i grans drames, personals i col·lectius, en funció de la magnitud i de l’àmbit d’aplicació del catecisme en concret. Tenim la seguretat, amb tot, que encara resta molt a dir i que les fluctuacions, els amors i els desamors de la crítica literària segons els fulls s’esgrogueeixen amb l’avanç inexorable de les agulles del rellotge, potser troben en un futur una solució conciliadora que equilibre la balança i ens ajude a considerar el realisme històric en tota la seua dimensió com a literatura i com a ideologia, potser necessària, en un moment en què, si més no, va trencar el silenci tan dolorosament imposat a la consciència nacional catalana.

Notes/referències bibliogràfiques