Fa uns anys vaig tenir el privilegi d'entrevistar el catedràtic Arthur Terry a Barcelona, per al diari AVUI. Un cop apagada la gravadora, vam parlar durant una estoneta de la situació actual de la llengua i literatura catalanes. Arran del meu pessimisme al respecte, el professor Terry va dir 'Well, I suppose you get a different view, being more at the coal-face, so to speak'. A l'hora d'escriure aquesta nota, aquesta imatge del 'coal-face' m'ha semblat ideal per esbossar la situació de tots els lectors i/o escriptors en llengua catalana que fem de peons dins de la gran mina que és la cultura catalana actual. És una mina tan immensa com peculiar, gens típica, on sovint les vetes més riques es troben a les galeries més abandonades, on sovint és menys perillós baixar a les profunditats, on es troben els textos medievals i on les condicions laborals són modèliques, per cert, que no pas moure's per les galeries més a prop de la superfície on hi ha la literatura contemporània, amenaçada per parets mal bastides i pèrdues sobtades d'oxigen per no dir res de la sensació ocasional que tota l'estructura es podria col.lapsar d'un moment a l'altre.

Hauria d'afegir que alguns de nosaltres, els miners, ens sentim cada vegada més aïllats del patró, és a dir - seguint la metàfora - el món acadèmic, que processa el coc que els obrers treuen de sota terra, sense pensar gaire en la lluita humana, personal, d'individus sovint putejats (que em perdoneu l'expressió, però després de barrinar-hi alguns dies no n'he sabut trobar cap de més apta) que hi ha darrera aquest procés. Perquè creiem que el món acadèmic pot donar molt més suport del que dóna, als que estan al coalface. D'això, en parlarem més endavant.

Si m'he demorat tan jugant amb aquesta metàfora tan apta del professor Terry, és perquè voldria deixar ben clar que el text que segueix no és - no pot ser - sinó personal, és a dir, fruit de les observacions d'un sol individu autodidacte que ha passat vint anys convivint a la seva manera amb la literatura catalana. Aquesta literatura ni mitjament consolidada que és, al cap i a la fi, la raó principal perquè tots ens hem dedicat a la seva propagació.

La literatura, a qualsevol país, sovint no encaixa amb la nostra idea del que hauria de ser. Quan el diari The Guardian publica la seva llista anual dels cent llibres més venuts a la Gran Bretanya, encara hi ha gent que se sorprèn del fet que els vint o trenta primers llocs solen ser ocupats per best-sellers efímers o manuals de jardineria. Oblidem, de vegades, que no hi ha cap literatura mitjament consolidada que no tingui, al costat de les seves obres més destacades, piles i piles - muntanyes! - de llibres tan populars com de baixa o mitjana qualitat literària. Amb una visita a la fira del llibre de vell anyal al Passeig de Gràcia, n'hi ha prou per suposar que el panorama literari català dels anys vint i trenta no era cap excepció a aquesta regla: les restes que n'han sobreviscut indiquen que hi havia un ventall enorme de literatura popular, des de llibres infantils fins a literatura fulletonesca, passant per tota mena de textos eròtics i escatològics, bona part de la qual encara queda per descobrir; i si algú en dubta, que ho pregunti al poeta Enric Cassassas que a poc a poc l'està alliberant aquesta literatura popular dels prestatges polsosos on ha quedat mig sebollida durant més de sis dècades. Aquesta literatura li interessa, a l'Enric Cassassas, no pas perquè la vol estudiar - tot i que no estaria malament que algú ho fes - sinó perquè sap perfectament que les fronteres que separen la literatura de masses i la literatura dita de qualitat són ben poroses: i que no hi ha res més normal per a un escriptor seriós - i l'Enric Cassasas n'és un - que l'utilització imaginativa d'elements trets de la literatura ordinària o popular. Ara bé, fixem-nos en un detall: Enric Cassassas, com a escriptor en català, es veu obligat a buscar aquests elements entre la literatura catalana popular del passat. I la del present, on és?

És impossible respondre a la pregunta sense fer un cop d'ull a l'impacte global del règim franquista. Segons el filòleg alemany Georg Kremnitz, al seu llibre Multilingüisme social(1), la llengua catalana és un cas únic a Europa perquè malgrat ser prohibida, ridiculitzada i sistemàticament arraconada a nivell oficial durant més de dues generacions, mai no va perdre el seu prestigi. Repetim: un cas únic. Havent dit això, aquest manteniment difícil del prestigi de la llengua catalana malgrat 36 anys de repressió nacionalcatòlica espanyola es va aconseguir a un preu força alt: la pèrdua - la renúncia, en alguns casos - de qualsevol element vulgar, és a dir, popular.

Recordem que el Josep Pla que es publica després de la guerra és un Pla autoedulcorat, lliure de les obscenitats casuals amb les quals assaonava la seva prosa prebèl.lica; recordem que vam haver d'esperar fins el 1983 per poder tornar a llegir la versió original de la Vida privada de Josep-Maria de Sagarra; recordem que no ha estat fins l'any passat que hem pogut tenir a les mans la versió completa de Incerta Glòria de Joan Sales. Per posar només tres exemples. I recordem, sobretot, que en tots aquests casos, estem parlant d'una autocensura diguem-ne moral - no pas política, que consti - per part de les editorials o bé dels mateixos autors. Una autocensura que hauria estat impensable, insistim, si la cultura catalana hagués continuat tenint les seves revistes picants, els seus Pitarres, les seves col.leccions de novel.la popular.

Potser en el futur, es considerarà que la gran agressió del franquisme en contra de la literatura catalana no consistia únicament en la prohibició i en l'exili forçat dels millors poetes i prosistes, sinó en l'aixafament total, gens selectiu, de la cultura popular sense la qual aquests poetes i prosistes no podien existir sinó en un buit, envoltats per un prestigi sostingut artificialment. És com si, de cop i volta, haguéssim d'imaginar Ernest Hemingway sense Dashiell Hammett, Dorothy Parker sense Anita Loos, Graham Greene sense Len Deighton.

Però, tornem a fer la pregunta: i ara no s'ha normalitzat la situació? Això ens porta cap al present més recent, cap a aquests vint-i-cinc anys acabats de commemorar i els quals la premsa - a qui li agrada tant jugar amb les paraules - ha qualificat de pau i de llibertat. Al principi d'aquest període, els lectors catalans es van llençar a la recuperació dels autors que havien malviscut tant durant la repressió: entre 1975 i 1980, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan Perucho, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda i molts altres es van convertir en uns autèntics autors d'èxit. Ens equivocaríem, però, si parléssim d'un retorn a la normalitat literària. Es tractava, a grans trets, d'una eclosió de la literatura de prestigi cultivada amb penes i treballs durant el franquisme. Fins i tot els autors més venuts - com ara Pedrolo - mai no consideraven que escrivien literatura popular i res més; no, i ara!, si eren escriptors catalans havien - entre tots, i ho dic sense ironia - ajudat a salvar els mots i tot el que feien formava part d'un projecte a mig camí entre la recuperació de la llengua nacional i la creació d'una literatura nacional mínimament digna.

Els seus lectors, a més, s'identificaven plenament amb aquest projecte, el recolzaven, compraven els seus llibres en part perquè volien llegir-los i en part per donar el seu suport a la recuperació cultural del país. En aquella època, per tant, es premiava la literatura literària o of high seriousness. Deu ser per això que fins fa ben poc, la literatura catalana ha estat l'única de tota la UE en la qual una novel.la que aspirava a ser alta literatura tenia més possibilitats de vendre's que no pas una traduccióde l'últim Michael Forsyth o Stephen Crichton o Frederick King. Una situació gens normal.

Bé, a principis dels vuitanta, va haver-hi un canvi ben remarcable en aquest panorama, un canvi causat principalment, però no del tot, és clar, per un sol escriptor: un tal Joaquim Monzó i Gómez. Provinent del món de la literatura experimental i volgudament marginal dels anys setanta, l'actitud d'en Monzó envers l'ús literari del català es pot resumir amb una frase seva del 1985: 'No sóc nacionalista, el que passa és que no sóc espanyol'(2). Dit d'una altra manera, donava per descomptat que els anys de lluita s'havien acabat i que la normalització de tot plegat ja estava més o menys encarrilada i que els escriptors, per tant, havien de preocupar-se exclusivament per la feina, i prou. Els contes de Monzó combinen l'enginy d'un Calders, la fluidesa d'una Rodoreda i l'obscenitat d'un Pedrolo sense assemblar-se ben bé gens a l'obra de cap d'aquests escriptors perquè Monzó va ser - i continua sent - aquella cosa aleshores tan rara com benvinguda: un escriptor en català sense ressaca històrica, sense teranyines reivindicatives que entelaven la nitidesa del seu estil, sense manies a l'hora d'admetre que vivia en el present i - un plus inesperat - un sentit de l'humor negre i brillant que no es molestava a autocensurar. No és de sorprendre que l'impacte de Monzó hagi donat peu, al cap d'una dècada, a tota una generació d'escriptors tan o més desacomplexats que ell, alguns d'ells clarament influïts a nivell estilístic, com ara el Sergi Pàmies, i d'altres - més recents - que van feliçment a la seva, com ara Jordi Puntí, Imma Monsó, Flàvia Company, Ponç Puigdevall, Màrius Serra i Eduard Márquez, per dir només uns quants noms escollits per raons purament subjectives d'una llista força llarga. Tan llarga, que es pot asseverar tranquil.lament que la narrativa catalana més actual, d'autors nous, ja està a l'alçada de la mitjana europea. Una declaració impensable fa dues dècades.

Avui en dia, doncs, qualsevol que rebés les últimes novetats catalanes en la comoditat de la seva facultat de llengües romàniques, podria ser excusat si arribés a la conclusió que tot va com una seda en el petit món de les lletres abans dites llemosines. Desafortunadament, no tot són flors i violes, aquí a la mina. Perquè no serveix de res tenir-hi uns quants treballadors de primera si se'ls deixa mig a les fosques, bastant solets, sense prou aire i amb una expectativa de vida del tot incerta. En tantes paraules, el problema més apressant de la literatura catalana contemporània no és la literatura en si sinó - per dir-ho d'alguna manera - l'entorn: el país. El mateix Quim Monzó, el primer a fiar-se'n plenament, ha estat el primer a denunciar-ne el fracàs. En una entrevista poc difosa de 1997, va arribar a dir: 'El català està en ple procés d'irlandització o d'occitanització. Està en plena agonia. De vegades penso que els escriptors yiddisch, com Singer, devien sentir una cosa semblant a la que sento jo: que sota els meus peus el país desapareix.'(3)

Va rematar aquesta denúncia contundent l'any passat amb una altra declaració, ja notòria, a fi i efecte que si ara hagués d'escollir en quin idioma escriure, hauria triat el castellà. És clar que un observador més distanciat deu escoltar aquests comentaris bocabadat - gobstruck que en dirien els tabloides anglesos - i segurament assenyalaria, amb un dit tremolós i els ulls esbatanats, els enormes canvis positius que han tingut lloc durant el últims anys. Per no anar més enrere, el 1999 l'edició en català va augmentar un 4% en comparació amb l'any anterior, amb un total de 7.484 llibres - incloent-hi els 543 que el govern central posa en una casella separada perquè són en 'valencià'; per cert, es va donar la casualitat que jo mateix vaig escriure un d'aquests llibres, sense saber que m'havia convertit en autor trilingüe - que representen un total de 13,1% de l'edició total a l'estat espanyol(4). Per això, segurament, aquest any, dos mil, a les grans editorials en llengua castellana, com ara Planeta, els ha faltat temps per comprar algunes de les editorials catalanes més solvents, com ara Columna o bé La Magrana. Tot això ha coincidit amb l'aparició, d'altra banda, d'una literatura genuïnament popular que va des de les novel.les i contes de la Isabel Clara-Simó o el Ferran Torrent, posem per cas, fins al recull de guions televisius del programa de TV3 'La Cosa Nostra', del qual s'han venut més de 100.000 exemplars en els últims deu mesos(5); a més a més, ja hi ha una premsa comarcal ben implantada i ha aparegut l'edició bilingüe del diari més venut a Catalunya, 'El Periódico', les vendes en llengua catalana del qual es mantenen a un 40% del total. Fins i tot acaba de sortir Petó X, la primera revista pornogràfica en català. Què més volem?

Doncs, molt més. El 1981, Joan Fuster va escriure - al seu assaig magistral O ara o mai - que el català, 'si no es converteix de pressa en lectura múltiple i diària a tots els nivells, quedarà paralítica entre la llar i els mandarins'(6). Les paraules que m'agradaria recalcar són 'de pressa'. Malgrat la situació aparentment esperançadora que acabo de resumir, només una petita part del que Fuster va demanar amb urgència - fa dues dècades, recordem-ho - s'ha fet realitat i fa ben poc. Too little, too late. També avui ens equivocaríem si parléssim d'un retorn a la normalitat: la cultura popular catalana actual és massa precària i massa escassa - i encara massa criticada pels defensors del high seriousness a ultrança - per generar qualsevol tipus de normalitat literària. Perquè 'normalitat literària' significa l'existència d'un teixit literari que va des del manga eròtic fins a la poesia més esotèrica; significa l'existència de gèneres literaris a cavall entre el vulgar i el culte; significa - per posar exemples trets de la literatura contemporània escocesa - la possibilitat que algú que comenci llegint Irvine Welsh pugui acabar llegint Alasdair Gray o fins i tot John Burnside, i a l'inrevés. Si aquestes condicions no es donen, acabarem amb una literatura polaritzada entre un munt d'autors cultes arraulits a un extrem de l'espectre cultural i quatre best-sellers, la major part derivats mediàtics, venent-se com xurros a l'altre, sense que hi hagi cap punt de contacte, cap espai comú, entre els dos. Benvinguts a Catalunya, on no és de sorprendre, atès aquest panorama, que només un de cada deu llibres que s'hi llegeixen es llegeix en català.

Aquest any, ha sortit un llibre que a qualsevol altre país europeu hauria causat una sensació. Es diu Cavalls Salvatges de Jordi Cussà, un autor berguedà(7). Us el recomano. Aquesta primera novel.la és un recorregut per la Catalunya drogada i sidàtica dels vuitantes i norantes, escrit amb una llibertat estilística que no té res a envejar als millors exponents de la Generació Beat. És una mostra perfecta del tipus de llibre que no s'escriu mai en català, un llibre que fa de pont directe entre els anomenats baixos fons i la millor literatura culta del país. És un llibre que hauria de crear escola, fora de les escoles; un llibre que s'hauria de trobar tant als racons de les cases ocupades com als prestatges dels pares progres; una novel.la èpica que en qualsevol altre lloc estaria circulant de mà en mà i fent de tema de conversa i de debat. Amb prou feines va durar un mes a les llibreries i dubto molt que ara, mig any després de la seva publicació, poguéssiu trobar més de quatre gats que n'hagin sentit a parlar. Ni que fossin universitaris.

El bandejament del llibre de Jordi Cussà no és sinó un símptoma més de la desaparició gradual de l'entorn vital - del país - que ha denunciat Quim Monzó. Aquesta desaparició no té a veure només amb la castellanització creixent als grans nuclis urbans, sobretot entre la gent jove, o bé amb la persecució debilitant del català al País Valencià, per exemple, sinó amb un desgast polític constant que ha fet que molts catalans - vist el poc impacte dels seus esforços d'exercir de catalans durant tants anys - hagin anat optant per la comoditat cultural, cosa que vol dir, en la pràctica - atesa l'omnipresència i la imprescindibilitat de la cultura castellana - una manca d'autoestima tan inconscient com estesa, un estovament cultural lent i implacable, una falta d'interès creixent per tot el que és catalanocèntric.

I no ens hem de sorprendre que sigui així. N'hi ha una explicació ben lògica: per la gran majoria dels catalans, nascuts i crescuts a l'estat espanyol, els sembla natural que la projecció exterior de la seva cultura, i d'ells mateixos, de fet, passi per Espanya, l'Espanya lliure i democràtica, s'entén. Conforme amb aquesta tònica, els escriptors en català també s'han girat cap a Espanya - amb una ingenuïtat inexplicable, dic jo - a l'hora de buscar lectors fora de la seva pròpia comunitat, per tal de tenir aquell mirall essencial, aquella avaluació provinent de l'exterior, que totes les cultures necessiten per evolucionar.

Però l'Espanya democràtica no ha mostrat sinó una indiferència embafadora envers la literatura catalana. Un cop més, faré servir Quim Monzó com a punt de referència. Del seu llibre de contes El perquè de tot plegat, publicat el 1992, se n'han venut 150.000 exemplars, en català, als Països Catalans(8). Si es mantingués la mateixa proporció de llibres venuts per nombre de lectors, aquest recull hauria d'haver venut, pel cap baix, uns 400.000 exemplars a la resta de l'estat. De El porqué de las cosas, però, s'han venut exactament 20,304 exemplars(9). I el Monzó és l'autor català contemporani que gaudeix de més acceptació a l'Espanya monolingüe. El rebuig general per part dels lectors espanyols envers els llibres estigmatitzats per les paraules 'traducido del catalán' és un fet reconegut obertament per tots els professionals del ram. Com que les editorials estrangeres només es fixen en les vendes en espanyol a l'hora de fitxar escriptors catalans, vet aquí un factor més que contribueix a l'apocament i la humiliació del món literari català.

Però vet aquí també una pista que ens podria portar a un punt d'inflexió en aquest procés de decaïment aparentment imparable. Em refereixo al concepte mateix de la traducció. Si els catalans són incapaços, per les raons que siguin, de dotar-se d'una autonomia prou forta que els permeti connectar directament amb la resta del món sense cap necessitat de dependre d'un mitjancer francament poc fiable, encara els queden - com a via de comunicació cultural - els seus llibres. En la seva ressenya de Solitud de la Víctor Català, traduït a principis dels noranta per l'enyorat David Rosenthal, l'escriptor David Leavitt va dir: 'One wonders what kind of reaction a novel like this must have generated upon its publication [in 1905], when no one had read Mrs Dalloway or The Golden Notebook. Sadly, discovery is something that cannot be experienced second-hand.'(10) Ho diu de Solitud, però hauria pogut dir el mateix de Vida privada o bé Incerta Glòria o bé Cròniques d'una veritat oculta o bé l'obra completa de la Rodoreda.

I si no es fa alguna cosa ben aviat, es podrà dir d'aquí un temps de l'obra de tants i tants autors recents o bé actuals. Fa molts anys, massa, que la literatura catalana ha estat aïllada del mainstream europeu que és el seu hàbitat natural. Tal com va dir Enric Cassassas en una entrevista amb The Barcelona Review l'any passat: 'Nosaltres estem en un procés de descobriment constant pel que fan els altres. Ja és hora que els altres descobreixin el que estem fent aquí.'(11) No hauria de ser tan difícil, posem per cas, escollir els millors quinze llibres escrits en català cada any - per votació popular, si cal - passar-los a un traductor de qualitat, i promoure'ls cada any a les fires internacionals com si la vida ens en depengués. És el que ha fet l'estat holandès, per exemple, amb el resultat que la literatura neerlandesa, molt poc coneguda fa tan sols quinze anys, ja té una projecció esplèndida. Imagineu-vos l'impacte de la internacionalització eficaç de la literatura catalana entre els mateixos catalans!

Podria ser un factor importantíssim a l'hora d'estimular el públic lector en català i per extensió la producció literària en llengua catalana a tots els nivells. Es podria fer, aquesta mena de promoció lúcida i tossuda i es podria fer, sobretot, pel que fa a les traduccions a l'anglès, i no dic això només perquè necessito més feina, sinó perquè l'anglès és actualment l'únic idioma que pot garantir la difusió planetària d'una obra escrita en un idioma petit. Perquè l'anglès - pel qual tothom aquí, des dels independentistes fins als pijos, professa un respecte universal - és l'únic idioma capaç d'ajudar la literatura catalana a esquivar la displicència de segons quins lectors (i poders fàctics) espanyols. Per això, m'agradaria demanar-li a l'Anglo-Catalan Society, formalment, com a la organització prestigiosa, respectada, independent, i anglòfona que és, que es deixi de limitar les seves activitats certament ben importants a l'àmbit universitari, i que pressioni, a la vista de tothom, sense vergonya, fent tant de soroll com sigui necessari, aquells que sí que tenen els mitjans per promoure la literatura catalana a l'exterior - i em refereixo més aviat a les més altes instàncies - de manera que ho facin d'una vegada, sense amiguismes, sense prejudicis polítics, abans - i perdoneu-me el to dramàtic - que sigui massa tard.

Si he entitulat aquesta diguem-ne ponència 'Mort de dama', és senzillament perquè, com aquella novel.la, volia parlar d'una situacio literària concreta, dient al pa, pa i al vi, vi. I si he afegit un punt d'interrogació al títol, és perquè voldria pensar que la literatura catalana no es pogués comparar pas a la dama de la novel.la de Villalonga, l'Obdúlia Montcada, que trigava tant a morir i esverava més d'un mentre ho feia, però que va acabar morint, tanmateix.

Notes/referències bibliogràfiques