|
|
|
Montserrat Adam Aulinas
Departament de Filologia Catalana
Universitat de Barcelona
|
Text revisat rebut el 12 de novembre de 2003
1. Descripció del tret lingüístic
Els verbs pertanyents al que s'ha anomenat subclasse [II, +ext.] es caracteritzen per tenir un segment velar /g/ entre l'arrel i els morfs flexius als temps PS, IS i 1PI -en aquest darrer cas realitzat [k] per raons fonològiques.(1) També apareix l'extensió velar /g/ indicada: al participi, quan aquest és regular; al perfet simple, on l'ús d'aquest temps és viu; i a 4 Imper. -ja que prové de 4PS. Es tracta de verbs com creure (crec, cregui, cregués, cregut).(2)
En algunes zones del català trobem a més a més per a aquests verbs l'extensió velar a les persones 4,5 del present d'indicatiu, de manera que es produeix en aquest punt coincidència o sincretisme(3) entre els modes subjuntiu i indicatiu (és a dir, hi ha creguem, cregueu, tant a l'indicatiu com al subjuntiu). Aquest tret lingüístic es localitza: al centre del País Valencià; en alguns punts del nord i de l'oest del català nord-occidental; i a la zona nord del català central (amb la inclusió de l'Alta Cerdanya)(4) (cf. dades Alcover (1906-1928) -vg. mapa 1).
El nostre article té com a objectiu tractar la característica que acabem d'indicar i, d'una manera més específica (cf. § 4-6), la seva manifestació a l'àrea nord-est del català central.
2. Hipòtesis que han estat formulades sobre el seu origen
Alguns autors han assenyalat causes que podrien estar a la base del canvi lingüístic que ha conduït a l'aparició d'extensió velar a 4,5 PI en verbs de la subclasse [II, +ext.]; se n'han esmentat de tipus analògic i de tipus fonològic.
2.1. Causes analògiques
2.1.1. Existència d'una cadena d'analogies entre PI, PS i imperatiu, i paper clau d'aquest darrer mode
En el seu treball dedicat a la morfologia verbal valenciana, Wheeler (1984: 417-418) relaciona el sincretisme entre 4,5 PI i 4,5 PS de la subclasse [II, +ext.] que es pot trobar a les comarques centrals d'aquell dialecte amb el que es manifesta a bona part del català en aquestes mateixes persones a les classes verbals principals (ex. cantem, canteu, tant per a indicatiu com per a subjuntiu)(5) i considera que el motor del canvi conduent a la igualació assenyalada es trobaria a l'imperatiu.
De fet, aquesta idea sobre el paper de l'imperatiu, la podem trobar ja expressada a Fouché (1924a: 38-39), a Badia (1951: § 47, III) i al mateix Wheeler (1985 -comunicació de 1983), els quals tracten exclusivament de les classes verbals principals. Argumenten que la triple circumstància que la persona 4 de l'imperatiu (positiu i negatiu) provingui de 4PS, que 5 Imper. en el seu ús negatiu també sigui deutor de 5PS i que 5 Imper. confluís en català medieval amb 5PI (cf. Gulsoy 1993:366) hauria provocat una cadena d'analogies destinada a igualar les formes 4,5 del present dels tres modes. El primer pas d'aquest procés consistiria en la difusió de 5PS cap a la pers. 5 de l'imperatiu. Segons Fouché i Badia, el canvi de 5 Imper. per 5PS s'hauria produït primer a la classe verbal I; per a aquesta mateixa classe verbal, hi hauria hagut seguidament el trasllat cap a 4,5 PI de les formes de l'imperatiu (coincidents ambdues ja ara amb les del subjuntiu). Un cop aquest canvi realitzat a la classe verbal I, el sincretisme aconseguit hauria actuat com a model per a les classes verbals II i III.
Wheeler (1984: 417-418) -que, com hem esmentat, es refereix explícitament també a [II, +ext.]-, considera que el problema de fons és la manca de material morfològic del català per poder fer la distinció a les persones 4,5 entre els modes indicatiu, subjuntiu i imperatiu. Prenent com a marc la psicolingüística, interpreta que els desajustaments pel que fa a paral·lelisme entre aquestes formes haurien ocasionat problemes de tipus comunicatiu. En no haver-hi material morfològic específic, per a la distinció entre imperatiu i indicatiu l'oient s'hauria hagut de fixar només en els aspectes extralingüístics; això hauria propiciat l'alternança de formes a l'imperatiu (ex. prengam, prenem, prenguem; o bé prengau, preneu, prengueu), la qual s'hauria pogut estendre després als altres dos modes.
Des de la morfologia natural, el mateix autor (Wheeler 1993) ha abordat novament el tema i ha assenyalat que el sincretisme entre 4,5 PI i 4,5 PS aporta opacitat al sistema (p. 189), de manera que vulnera els principis de naturalitat morfològica [independents del sistema] de transparència i d'uniformitat (p. 172). Per això, a l'autor només li queda el recurs de considerar, per a les classes verbals principals, que ens trobem davant d'una propietat estructural del català -o, si es vol, d'algunes varietats del català, entre les quals la llengua estàndard-, explicable per l'al·ludida mancança de material formal per distingir els tres modes. Es tractaria, doncs, d'una característica emmarcada dins dels "principis dependents del sistema" (pp. 181, 184, 194).(6)
Pel que fa a la subclasse [II, +ext.], l'anàlisi dins de la morfologia natural troba encara un altre obstacle: l'extensió velar /g/ és pròpiament, en català, una marca de categories no bàsiques (p. 196) i s'escau que el mode indicatiu és considerat més natural o bàsic (Mayerthaler 1987: 48). Potser per això el mateix Wheeler proposa una causa de tipus fonològic que ajudi a explicar l'aparició de /g/ a 4,5 PI d'aquests verbs (vg. § 2.2).
En la mateixa línia, Pérez Saldanya (1996: 300; 1998: 86) ha assenyalat que la difusió de l'extensió velar a 4,5 PI ha actuat en sentit contrari al principi d'iconicitat -principi pel qual són les categories secundàries les que duen marca enfront de les bàsiques.
2.1.2. Analogia directa entre 4,5 PS i 4,5 PI
Lleó (1986: 499, 503-504), des d'una incipient morfologia natural, tracta de la igualació entre 4,5 PI i 4,5 PS que es pot trobar per a les classes verbals principals al català central i, per a verbs com conèixer i poder, en algunes àrees del català. Proposa l'existència d'analogia directa entre 4,5 PS i 4,5 PI (sense assenyalar, doncs, cap intermediació de l'imperatiu). Pel que fa als verbs del tipus conèixer i poder, concreta que l'analogia tant pot actuar a favor de l'indicatiu (ex. podem, podeu per a ambdós modes) com a favor del subjuntiu (ex. puguem, pugueu per a ambdós modes).(7)
Es considera que el factor determinant del canvi ha estat "la força de les relacions paradigmàtiques" i que és, més concretament, "la persona a través de modes diferents la que imposa la unitat". Pel que fa a la resta de persones del present (1,2,3,6), simplement constata que, en canvi, no s'ha produït aquest procés.
Per a una hipòtesi de tipus fonològic que l'autora insinua d'una manera més o menys lateral, vg. § 2.2.
2.1.3. Altres raons analògiques
Hi ha altres raons analògiques que han estat adduïdes de manera complementària. Cenyint-nos a la subclasse [II, +ext.], ens referirem, en primer lloc, a la que exposa Wheeler (1984: 418-419) en parlar de les comarques centrals valencianes. Segons l'autor, el fet que, al temps de passat, hi hagi en aquell dialecte formes homònimes entre si que presenten /g/ tant al subjuntiu com a l'indicatiu (ens referim a 2,4,5,6 de l'imperfet de subjuntiu i del perfet simple de l'indicatiu; ex. prengueres, prenguérem, prenguéreu, prengueren) hauria ajudat que /g/ s'introduís a 4,5 PI malgrat que, al sistema de present, l'extensió /g/ sigui ben característica del subjuntiu.
Pérez Saldanya (1996: 300; 1998: 86), per la seva banda, assenyala que podia haver contribuït al sincretisme de què tractem el fet d'haver-se aconseguit prèviament aquest a les classes verbals principals.
2.2. Causes de tipus fonològic
S'han proposat, d'altra banda, raons de tipus fonològic o fonètic per explicar la presència d'extensió velar a 4,5 PI en els verbs de la subclasse [II, +ext.]:
A Lleó (1986: 504) s'hi apunta la possibilitat d'un "principi de rima fonològica", pel qual totes les formes verbals acabades en -é seguida de consonant tendirien a combinar-hi el mateix tipus de radical. Donat que considera que /g/ pertany al radical, o bé hi hauria totes les formes amb /g/ (ex. puguem, pugueu, poguer, poguent) o bé totes sense /g/ (ex. podem, podeu, poder, podent).
Al seu torn, Wheeler (1993: 196) -sembla que per evitar els problemes que apareixen quan, dins del marc de la morfologia natural, es vol explicar la presència de /g/ a 4,5 PI dels verbs de la subclasse [II, +ext.] (cf. § 2.1.1)- indica que el segment /g/, que constitueix l'extensió velar, es troba molt associat posicionalment a la vocal temàtica /é/;(8) així, com que /g/ generalment va seguida d'/é/, pot considerar-se que /é/ i /gé/ són alternants (on hauria d'aparèixer /é/, ho pot fer /gé/). A partir d'aquesta constatació, es podria comprendre que, a vegades, es trobi /g/ també al gerundi de la classe verbal II i -tot i que en menys ocasions- a 4,5 PI.
Pérez Saldanya (1996: 299; 1998: 85-86) es fa ressò del plantejament anterior i hi aporta les formes infinitives capiguer 'cabre', calguer 'caldre', poguer 'poder' i valguer 'valer'. A l'explicació distribucional, hi afegeix la consideració que la vocal temàtica i la consonant velar són molt pròximes des d'un punt de vista funcional -ambdues són marcadors de classe verbal.
D'altra banda, Pérez Saldanya (1996: 295-296, 300; 1998: 84-86) assenyala que, per a alguns verbs de la subclasse [II, +ext.] (ex. caure, coure, creure, dir), la velarització a 4,5 PI s'hi pot haver vist afavorida pel fet que aconsegueix eliminar el hiat aparegut en el curs de l'evolució fonològica del llatí al català i dota, així, l'estructura sil·làbica d'una forma més canònica. Notem que l'autor parteix per a aquests verbs de les formes amb hiat (ex. caem, creem, documentades en català medieval i encara vives al valencià (cf. § 4.b)). Per a les formes que prendrem aquí com a punt de partida per a l'àrea nord-est del català, vegeu, però, § 6 (i)-(iii).
3. Nova aportació a partir d'un estudi al nord-est del català central fonamentat en la geolingüística
Les hipòtesis emeses fins al moment per donar raó de l'aparició d'extensió velar a 4,5 PI dels verbs de la subclasse [II, +ext.] s'han emmarcat dins de la lingüística interna -sigui des de la visió de la gramàtica històrica tradicional, de la psicolingüística, de la morfologia natural o de la fonologia.
L'aproximació que aquí proposem, en contrapartida, posa en joc factors externs per explicar l'aparició d'aquesta característica: concretament es farà esment del contacte entre dialectes.
Convé remarcar que aquesta interpretació es refereix exclusivament a la manifestació de la característica al nord-est del català central, i no es pretén extrapolar els resultats a les comarques centrals del valencià o al català nord-occidental -ni tampoc, com indicarem, a la Cerdanya (cf. § 5)-, contrades on, com ja hem assenyalat, també apareix el tret lingüístic.
Aquesta manera d'abordar el problema tenint en compte les relacions amb els dialectes veïns ha sorgit de manera no planificada sinó com a conseqüència de l'examen del conjunt de dades provinents d'un estudi que hem realitzat al nord del català central emmarcat bàsicament en els paràmetres de la geolingüística, el primer objectiu del qual era l'aprofundiment en la qüestió de la divisió dialectal (vg. Adam 2002b).
És tenint en compte la distribució espacial de les diverses dades que, a la manera de la geografia lingüística, elaborem les nostres conclusions. Com s'ha assenyalat (Millardet 1922: 30), la disposició de dades a l'espai "permet au romaniste d'embrasser d'un coup d'oeil des faits complexes, en connexion plus ou moins intime les uns avec les autres".
Entre altres particularitats, aquest desplegament horitzontal de les dades posa en evidència les possibilitats del contacte entre dialectes: "l'impostazione geografica chiarisce l'importanza delle influenze di un dialetto sull'altro, secondo el gioco vario del prestigio dei diversi centri e dell'agevolezza o meno delle vie di comunicazione". Això evita veure l'evolució de la llengua com una "linea diacronica isolata, perfettamente verticale", seguint els plantejaments dels neogramàtics o d'altres estudis que prenen en consideració exclusivament els factors interns (Vàrvaro 1968: 219-220).
En els darrers temps s'ha posat en relleu la importància d'afrontar l'explicació del canvi lingüístic prenent en consideració tant les possibles causes internes com les externes (Weinreich-Labov-Herzog 1968: 188).(9)
4. Dades en què es basa la nostra exposició
a) Dades 1906-1928
D'una banda, ens referirem a les dades que Alcover va recollir en les seves excursions filològiques del període 1906-1928 encaminades a aplegar la morfologia verbal del domini lingüístic català (cf. Alcover 1906-1928). Foren obtingudes, en general, de grups de nens i nenes d'uns deu a catorze anys d'edat que ell reunia per fer-los conjugar; cenyint-nos a la nostra zona s'ha de dir, però, que en algunes poblacions només enquestà adults i que, pel que fa a les sessions amb els infants, sovint hi acudien també estudiosos locals i coneguts d'Alcover arran del seu projecte de l'Obra del Diccionari, els quals podien haver-hi fet aportacions (cf. Adam 2002b: 62-63; sobre aspectes metodològics de les enquestes d'Alcover, vg. també Perea 1999: XXI-XXIII; 2001).
b) Dades 1999-2000
Provenen d'una investigació pròpia realitzada a les comarques del nord del català central (Cerdanya, Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà i Pla de l'Estany).(10) S'investigaren 31 poblacions (les setze mateixes que Alcover va enquestar corresponents a aquestes comarques més quinze de noves) (vg. a la taula 1 la relació d'aquestes poblacions i les de l'àrea contigua sud-est. La numeració que s'hi inclou es correspon també amb la que figura als mapes annexos).
Els informants han estat persones amb edats compreses dins l'interval de 50 a 60 anys en el moment de realitzar l'entrevista, nascudes a la localitat investigada i que encara hi viuen, els pares dels quals eren nats a la comarca o en poblacions properes a aquesta. S'ha comptat amb tres informants per cadascuna de les localitats i el mètode de selecció d'informants ha estat el d'atzar estadístic.
Per a l'obtenció de les dades lingüístiques, s'ha utilitzat un qüestionari que elicitava els mots a partir d'una frase que l'enquestador pronunciava i que l'informant havia de completar.(11) Aquí s'empren noranta preguntes d'aquest qüestionari (el qual tenia una extensió de més de 700 i versava sobre diversos aspectes de morfologia): corresponen a 4,5 PI, 4,5 PS i 2 Imp. Ind. de divuit verbs de la subclasse [II, +ext.] (Donat que l'imperatiu no s'incloïa al qüestionari, per als comentaris relatius a aquest mode ens referirem només a Alcover (1906-1928)).
La tria dels lexemes verbals ha estat feta tenint en compte que, a la subclasse [II, +ext.] abans definida (és a dir, la d'aquells amb /g/ a PS, IS i 1PI), hi ha un conjunt de verbs amb un nivell de coincidència formal superior: contenen /w/ al final del radical en diversos temps (2,3,6 PI -també a 1PI per al rossellonès i en català antic-,(12) infinitiu, futur i condicional). Es tracta de verbs com beure o creure. La coincidència formal esmentada té la seva explicació en el fet que les consonants -B-, -V-, -D-, -CE,I final d'arrel dels seus ètims llatins han donat /w/ en català quan, en aquesta darrera llengua, s'han escaigut en posició de coda sil·làbica. Apleguem aquí en el que anomenem subgrup [-w] (de la subclasse [II, +ext.]) aquests verbs.
Tot i les coincidències formals esmentades, els verbs del que hem anomenat subgrup [-w] presenten també divergències, a una de les quals haurem de al·ludir en aquest article. La raó d'aquesta separació té el seu origen en el fet que, a diferència del del que s'esdevenia en coda silàbica, en posició d'obertura sil·làbica hi ha bipartició per a les consonants llatines segons si eren -B-, -V- o es tractava de -D-, -CE,I. Les primeres (-B-, -V-) han donat com a resultat actual /b/ -en català medieval /v/, solució que encara és viva en alguns dialectes- i, les segones (-D-, -CE,I) van donar pas a una [ð] medieval, la qual en posició pretònica va desaparèixer i, en posició posttònica, ha conduït a [z] o, en algun cas, també ha desaparegut (cf. Gulsoy 1993: 123-168).
Així, doncs, per a 4,5 PI i l'Imp. Ind. -en què la consonant llatina era pretònica-, mentre que per als verbs del subgrup [-w] procedents d'ètim llatí amb B , V- final d'arrel es troba arreu del català /b/ (o /v/) a 4,5 PI i a l'Imp. Ind. (ex. BIBIMUS > bevem, BIBEBAT > bevia), per als del mateix subgrup [-w] procedents de D , CE,I- el resultat fonològic etimològic inicial va ser la pèrdua de la consonant (ex. CREDIMUS > creem, CREDEBAT > creïa) i, a l'actualitat, es poden trobar diverses solucions segons l'àrea lingüística de què tractem.
Per tal de poder examinar, doncs, amb detall la subclasse [II, +ext.], vam incorporar al nostre qüestionari:
(a) els verbs bàsics del subgrup [-w] de la subclasse [II, +ext.](13)
(a1) procedents d'ètims llatins amb -D-, -CE,I final d'arrel: caure, cloure, complaure, coure, creure, jeure, riure, seure, treure.
(a2) procedents d'ètims llatins amb -B-, -V- final d'arrel: beure, deure, moure.
(b) altres verbs de la subclasse [II, +ext.]: conèixer, dir, dur, entendre, poder, valer.
Les notes preses a partir de la parla espontània de l'informant i d'una conversa dirigida que hi manteníem al final de l'entrevista -la qual estava preparada només per elicitar formes verbals de 1a. pers. sing. del present d'indicatiu- no van aportar novetats al que s'obtingué a partir del qüestionari. És per això que aquí ens centrem exclusivament en les dades obtingudes mitjançant aquest darrer.
Els resultats corresponents a ambdós períodes es presenten aquí en mapes, diversos dels quals quantificats (cf. mapes annexos 1-6).(14)
(Per a més detall sobre els aspectes metodològics de la investigació, vg. Adam 2002a: 275-280; 2002b: 38-48).
5. Resultats
Cal primerament indicar que, a la zona nord del català central, l'extensió velar a 4,5 PI de verbs de la subclasse [II, +ext.] es localitza tant a la seva part centre i est (ens referim, d'una manera força aproximada, a l'àrea del bisbat de Girona: Garrotxa, Ripollès,(15) Alt Empordà, Pla de l'Estany, Baix Empordà, Gironès, la Selva) com a la seva part oest (Cerdanya).
Ambdues àrees presenten, però, especificitats clares pel que fa a la manifestació d'aquesta característica, que hem considerat no homologables, cosa que fa necessari tractar de manera independent la seva situació (la més rellevant seria la no-coexistència a la Cerdanya de les formes del tipus creguem amb les del tipus crevem -ni tampoc amb les corresponents amb /b/ a l'Imp. Ind. (cf. § 5.1)). Aquesta diferència entre ambdues àrees és congruent amb el que s'obté si s'analitza el conjunt de la morfologia verbal i nominal (cf. Adam 2002b).
Aquest article tindrà com a objectiu exclusiu l'àrea centre i est assenyalada perquè és allà on hem trobat un seguit d'elements que permeten elaborar una hipòtesi sobre el canvi lingüístic que s'hi ha esdevingut. Respecte a la Cerdanya, a part del que es pugui desprendre dels mapes annexos 1-6, remetem a Adam (2002b: 280-281, 286 287)).
5.1. Dades Alcover (1906-1928)
Pel que fa a l'àrea centre i est del nord del català central, les comarques en què apareixia més la característica a inicis del segle XX eren, d'una banda, el Ripollès i ,de l'altra, una zona que abraçava el Gironès, el nord de la Selva, el nord del Baix Empordà i el sud-oest de l'Alt Empordà (cf. mapes 2a-2b).
A la costa de la Selva es manifestava d'una manera lleu aquest tret (aquí la solució era, bàsicament, la de la varietat més comuna del català central). Les dades corresponents al Pla de l'Estany són incertes.(16)
En el cas dels verbs del subgrup [ w], les formes amb extensió velar en aquestes persones convivien pràcticament arreu amb les que duen /b/ final d'arrel.(17) Als mapes 4a 4b, en els quals s'han aplegat només els verbs del subgrup [-w] procedents de -D-, -CE,I llatines -igual com hem fet per a la resta de mapes quantificats que aquí presentem-, es pot apreciar la coexistència que acabem d'indicar i com hi podien aparèixer també les formes de la varietat més general del català central (ex. creguem ~ crevem ~ creiem).
Són precisament aquestes formes amb /b/ les que predominaven aleshores a la Garrotxa, de manera que pràcticament no hi apareixia aquesta extensió velar a 4,5 PI.
Particularitats per a alguns grups i temps verbals
Segons les dades d'Alcover (1906-1928), els verbs del subgrup [-w] amb consonant final del radical no provinent de -B , -V- etimològiques (ex. creure, coure, seure) eren els que presentaven un ús major d'aquesta /g/.
En alguns casos també es podia trobar per a altres verbs de la mateixa subclasse [II, +ext.]: ens referim a moure i dur -amb uns nivells notables de realització de /g/- i també a dir i poder -amb uns percentatges menors.
Pel que fa a l'Imp. Ind., les formes amb /b/ final d'arrel (ex. crevies) eren pràcticament les úniques existents per a tots els verbs del subgrup [-w]. Per a la resta de verbs de la subclasse [II, +ext.], només s'ha d'esmentar un aïllat poguies a Camallera.
5.2 Dades actuals (1999-2000)
Si comparem les dades actuals amb les que ens fornia Alcover (1906-1928), veiem que ara l'extensió velar a 4,5 PI per al subgrup [-w] s'ha expandit cap a la Garrotxa i ha augmentat la seva presència a l'Alt Empordà (cf. mapes 3 i 5). El Ripollès presenta un nivell de realització i de coexistència de solucions més o menys similar al d'inicis del segle XX. També es manifesta la característica al Pla de l'Estany. (Tot i que ens trobem immersos en la recollida i processament de dades actuals de les comarques del Baix Empordà, el Gironès, i la Selva (cf. nota 10), podem avançar que encara hi és present).
Particularitats per a alguns grups i temps verbals
Aquest increment de la realització de la característica en aquesta àrea al llarg del segle XX no només s'ha manifestat en l'augment de la seva amplitud geogràfica, sinó també en un cert abast lingüístic major: ara apareix també per als verbs beure i deure -tot i que en un grau poc important. Aquests verbs juntament amb moure -que, com hem indicat, ja presentava formes amb extensió velar segons les dades d'Alcover (1926-1928)- són els que procedeixen d'ètims llatins amb -B-, -V- final d'arrel.
Quant als altres verbs de la subclasse [II, +ext.], dir ha tingut un increment important d'extensió velar; pel que fa a la resta de verbs demanats, només ha aparegut la característica per a dur -tot i que cal dir que en molts casos la solució era portar- i per a valer.
Respecte a l'Imp. Ind., les formes més comunes continuen essent les que contenen /b/ final d'arrel -encara que hi hem recollit uns ocasionals moguies (Rocabruna) i t'hi asseguies (Llançà). (I també caïes (l'Escala)).
Incidència lèxica (subgrup [-w]) (ens limitem a l'anàlisi de 4PI)
La gradació de presència de la característica per als diferents lexemes verbals ha estat: 19 poblacions (caure), 15 poblacions (moure), 13 poblacions (coure), 12 poblacions (creure), 9 poblacions (jeure, riure, seure, treure), 5 poblacions (deure), 4 poblacions (beure) (No s'hi han comptabilitzat cloure ni complaure, verbs per als quals faltaven dades per a diverses poblacions).(18)
Dades idiolectals actuals
Exposem aquí una mostra de les dades idiolectals obtingudes a l'actualitat, les quals ens podran ser útils a l'hora de confegir la nostra hipòtesi sobre l'origen de la característica en aquesta àrea. Corresponen als informants de tres localitats. Hi detallem les realitzacions a les pers. 4,5 PI dels verbs del subgrup [-w] procedents d'ètims llatins amb -D-, CE,I final d'arrel, formes a les quals s'hi ha afegit les de l'imperfet d'indicatiu (2a. pers. sing.).
[18: Tortellà] (Garrotxa)
4 PI5 PI2 Imp. Ind.
informant 18a:
CAURE: caiguem caigueu cavies
CLOURE: Ø Ø Ø
COURE: covem coveu covies
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: crevem creveu crevies
JAURE: javem javeu javies
RIURE: rivem riveu rivies
SEURE: sevem seveu sevies
TREURE: travem traveu trevies
informant 18b:
CAURE: cavem caveu cavies
CLOURE: Ø Ø Ø
COURE: covem coveu covies
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: crevem creveu crevies
JAURE: javem javeu javies
RIURE: rivem riveu rivies
SEURE: sevem seveu sevies
TREURE: travem traveu trevies
informant 18c:
CAURE: cavem caveu cavies
CLOURE: Ø Ø Ø
COURE: covem coveu covies
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: crevem creveu crevies
JAURE: ens ajavem us ajaveu javies
RIURE: rivem riveu rivies
SEURE: sevem seveu sevies
TREURE: travem traveu trevies
[23: Llers] (Alt Empordà)
4 PI5 PI2 Imp. Ind.
informant 23a:
CAURE: caiguem caigueu cavies
COURE: coguem cogueu covies
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: crevem cregueu crevies
JAURE: jaguem jagueu javies
RIURE: riguem rigueu rivies
SEURE: seguem segueu sevies
TREURE: traguem tragueu trevies
informant 23b:
CAURE: caiguem caigueu cavies
CLOURE: clovem cloveu clovies
COURE: coguem cogueu covies
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: crevem creveu crevies
JAURE: jaguem jagueu javies
RIURE: riguem rigueu rivies
SEURE: seguem segueu sevies
TREURE: travem traveu trevies
informant 23c:
CAURE: caiguem caigueu cavies
CLOURE: cloguem clogueu clovies
COURE: coguem cogueu covies
COMPLAURE: complaguem complagueu Ø
CREURE: creguem cregueu crevies
JAURE: jaguem jagueu javies
RIURE: riguem rigueu rivies
SEURE: seguem segueu sevies
TREURE: traguem tragueu trevies
[26: Llançà] (Alt Empordà)
4 PI5 PI2 Imp. Ind.
informant 26a:
CAURE: cavem caieu cavies
CLOURE: Ø Ø Ø
COURE: coem coeu coïes
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: crevem creveu crevies
JAURE: javem javeu javies
RIURE: rivem riveu rivies
SEURE: sevem seveu sevies
TREURE: travem traveu trevies
informant 26b:
CAURE: caiem caieu cavies
CLOURE: Ø Ø Ø
COURE: coem coeu coïes
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: creguem creveu crevies
JAURE: ens ajaguem us ajagueu ajeies
RIURE: riem rieu rivies
SEURE: sevem seveu sevies
TREURE: traguem tragueu trevies
informant 26c:
CAURE: caiguem caigueu cavies
CLOURE: Ø Ø Ø
COURE: coguem cogueu covies
COMPLAURE: Ø Ø Ø
CREURE: creguem cregueu crevies
JAURE: jaguem jagueu javies
RIURE: riguem rigueu rivies
SEURE: ens asseguemus assegueu t'hi asseguies
TREURE: traguem tragueu trevies
Examinant les dades de les persones 4,5 PI, es pot observar com a Tortellà s'ha respost sistemàticament /b/ (excepte un informant que, en el cas d'un sol verb, respongué /g/). A Llers, dos informants alternaren /b/ i /g/ i l'altre féu sistemàticament /g/. A Llançà un informant alternà /b/, /g/ i la solució del català central; un altre, /b/ i la solució del català central; i un altre féu sistemàticament /g/.
Les formes de l'Imp. Ind. són, de manera pràcticament universal, les que contenen /b/ final d'arrel; se n'exceptuen només quatre realitzacions: coïes (informants 26a i 26b), ajeies (informant 26b) i t'hi asseguies (informant 26c).
6. Hipòtesi sobre l'aparició del tret lingüístic al nord-est del català central
La nostra hipòtesi explicativa del canvi lingüístic que ha conduït a l'aparició d'extensió velar a 4,5 PI dels verbs de la subclasse [II, +ext.] al nord-est del català central es basa en els punts següents:
i) per als verbs del subgrup [-w], les solucions amb /g/ coexisteixen en una mateixa localitat amb les que porten /b/ final d'arrel a 4,5 PI. Aquesta /b/ apareix tant en els verbs procedents de -B-, -V- final d'arrel llatina (en això coincideix amb la varietat més general del català central) com en els verbs procedents de -D-, -CE,I. En aquest darrer supòsit, a més de les formes amb /b/ indicades, hi poden aparèixer les de la varietat més comuna del català central (ex. creguem ~ crevem ~ creiem).
ii) a l'imperfet d'indicatiu, les formes amb /b/ són pràcticament les úniques existents per a tots els verbs del subgrup [-w] (ex. crevies).
iii) anteriorment ens hem definit sobre la /b/ final d'arrel que es troba en les formes del tipus crevem, creveu (4,5PI) i crevia (Imp. Ind.); és a dir, la dels verbs del subgrup [-w] amb ètims llatins amb -D-, CE,I, als quals el procés etimològic conduïa a la pèrdua de l'element consonàntic (vg. Adam 2002b: 239-248; 2003: 282-283). Seguint el que havia indicat Fouché (1924b: 98-99) per al verb plaure -únic verb que s'assenyala per al rossellonès amb aquesta /b/ no etimològica-, considerem que prové d'una /w/ que hi hauria hagut anteriorment a les mateixes persones, la qual, al seu torn, seria analògica de la d'altres persones del present en què era /w/ s'explicava per etimologia (2,3 PI -a més d'1PI en català antic i en el dialecte rossellonès actual [cf. § 4.b i nota 12]). Aquesta /w/ analògica i la /b/ consegüent s'haurien estès també cap a l'Imp. d'Indicatiu o, ocasionalment, cap a algun altre temps verbal (cf. per a plavia Fouché (1924b:125)).(19)
Les raons que ens van conduir a adoptar aquesta hipòtesi van ser:
(a) la facilitat d'aparició de formes analògiques en /w/ a 4,5 PI o en altres temps verbals (bàsicament Imp. Ind. i gerundi). Limitant-nos al segle XX, n'hem trobat mostres tant d'inicis del període com del final.(20)
La presumpta existència de formes en /w/ a 4,5 PI en català antic podria haver estat facilitada pel fet d'haver-hi formes d'1PI també amb /w/ (ja sigui en les realitzacions del tipus seu, cau, o bé, si es tractés d'un procés temporalment més avançat, en les més modernes seui, caui que el rossellonès manté encara vives, les quals, d'altra banda, a inicis del segle XX es podien trobar també al nord-est de Ripollès i al nord-oest de l'Alt Empordà (dades Alcover 1906-1928). Amb la incorporació de formes analògiques a 4,5 PI s'aconseguia unificar tot el paradigma d'aquest temps verbal (Com és sabut, la /w/ de 6PI és ja analògica arreu del català).
L'efecte que sobre l'aparició d'/w/ a 4,5 PI i el consegüent pas cap a /b/ hagi pogut tenir la presència d'aquesta /w/ a 1PI podria ser confirmat pel fet que, per al verb veure, només tenim veiem, -eu (i no vevem, -eu). S'escau que la forma d'1PI ha estat i és veig (o vei), tant a la nostra àrea com al rossellonès -per bé que, en aquest dialecte hi ha també algun veui secundari; i tant allà com a la nostra zona uns més ocasionals veic o vec.
D'altra banda, aquesta /w/ a 4,5 PI no només aconseguia unificar el paradigma sinó que, per als verbs en què el resultat fonològic etimològic per a 4,5 PI i per a l'Imp. Ind. era el hiat (és a dir, aquells procedents de -D-, -CE,I final d'arrel), l'eliminació d'aquest gràcies a la presència d'/w/ assegurava una estructura fonològica més canònica per a la forma verbal resultant (cf. § 2.2., on hem vist com Pérez Saldanya feia ús d'aquest concepte -en el seu cas, en referència a les formes amb extensió velar /g/).
(b) la plausibilitat fonològica del pas /w/ > [B] (o a [v], a les zones del domini lingüístic on hi ha el fonema /v/) (cf. Recasens 1991: 301-302, amb exemples com bovet 'bouet' o diven ['6 PI dir', mallorquí]).
En relació amb aquest punt, tenim un exemple que considerem significatiu, procedent dels materials de l'ALDC:(21) L'any 1971, a Jóc (rossellonès, comarca del Conflent) es transcriví [k"Èwe4m] per a 4PI del verb caure i [k"ÈBe4w] -ara amb /b/- per a 5PI.(22)
Sobre el fet que el procés hagués tingut lloc per a 4,5 PI i no per a 6PI, recordem que tampoc a la resta del català el comportament fonològic de les persones 4,5 del present d'indicatiu no ha anat paral·lel al de la 3a. pers. del plural.
iv) els verbs de la subclasse [II, +ext.] en què apareix amb major grau l'extensió velar a 4,5 PI són els del subgrup [-w] procedents d'ètims amb -D-, -CE,I final d'arrel (Per a algunes excepcions puntuals, vg. infra).
v) els dos sectors geogràfics de l'àrea examinada en què la presència d'extensió velar a 4,5 PI a inicis del segle XX es manifestava amb més intensitat són aquells en què presumiblement el contacte de l'àrea amb la varietat més general del català central podia ser més important: al flanc oest, el Ripollès; i, al flanc est, una zona que abraçava el Gironès, el nord de la Selva, el nord del Baix Empordà i el sud-oest de l'Alt Empordà (A la zona costanera del Baix Empordà i de la Selva ja hi havia aconseguit un pes important la varietat més general del català central). Vindria a reblar el que acabem d'indicar el fet que la característica hauria aparegut en aquests dos sectors de manera independent per tal com la Garrotxa en aquell moment actuava com a tascó o trencament de continuïtat de l'existència d'extensió velar a 4,5 PI.
Prenent en consideració els punts (i)-(iii), podem establir que el sistema inicial dels parlants de l'àrea a partir del qual tindria lloc el canvi lingüístic que aquí ens proposem descriure seria el que presenta les formes amb /b/ final d'arrel a 4,5 PI i a l'Imp. Ind. no només per als verbs del subgrup [-w] procedents d'ètims llatins amb -B , -V- final d'arrel sinó també per als provinents de -D-, CE,I (ex. crevem, creveu, crevies).
Els punts (iv) i (v) permeten afegir-hi que l'aparició d'extensió velar a 4,5 PI es podria explicar pel contacte d'aquest sistema lingüístic inicial amb la varietat més general del català central: quan, a causa del contacte amb aquesta, el parlant de la zona pot començar a sentir inseguretat en l'ús de les formes amb /b/ dels verbs provinents de -D-, -CE,I (ex. crevem, creveu), solució que no és compartida amb la resta del català central, li costa de trobar el substitut adequat -pensem en la diversitat de solucions del català central (i, igualment, del rossellonès) per als verbs del subgrup [-w]: coem, coeu (sense so intermedi), caiem, caieu (amb [j] antihiàtica), movem, moveu (amb /b/ procedent de -V- etimològica). Així, a aquests parlants, davant la inseguretat, els deu haver resultat més fàcil prendre una altra forma que ja tenen en el seu paradigma i que no és estranya tampoc al sistema del català central més general: la que duu extensió velar, pròpia de 4,5 PS. Amb el benentès que això s'ha esdevingut quan el contacte amb la varietat més comuna del català central no ha estat d'una intensitat suficient perquè es produís l'aprenentatge fidel de l'altre sistema.
Així, la nostra explicació posa en joc dos sistemes lingüístics: es produiria el contacte entre el sistema (1) i el sistema (2). Com a conseqüència, podria aparèixer (3). El conflicte apareixeria, com acabem d'indicar, en els verbs del subgrup [-w] en què /b/ final no és compartida amb la varietat més comuna del català central (en altres mots, els procedents de -D-, -CE,I), els quals aquí exemplifiquem mitjançant el verb creure.
PI PS
(1) sistema genuí inicial (nord-est del català central)
4: crevem creguem
5: creveu cregueu
(2) varietat més comuna del català central
4: creiem creguem
5: creieu cregueu
(3) sistema resultant d'(1) a partir del contacte amb (2)
4: creguem creguem
5: cregueu cregueu
Els sistemes (1), (2) i (3) coexisteixen en el temps (s'entén que ho faran durant un cert temps).(23)
Les raons que ens van conduir a adoptar aquesta hipòtesi van ser: Des d'aquesta òptica del canvi en curs, es poden interpretar bé les dades idiolectals que hem exposat: en una mateixa població hi poden haver diferents sistemes morfològics i, en un mateix parlant, poden conviure-hi també diferents sistemes. Com han assenyalat Fries-Pike (1964: 41) -en el seu cas per a la fonologia-: "In the process of change from one phonemic system to a different system of the same language, there may be a time during which parts of the two systems exist simultaneously and in conflict within the speech of single individuals".
Gradació de presència de la característica als diferents grups verbals
D'una manera addicional, podem indicar que la gradació de presència de la característica segons quin dels diferents grups verbals de la subclase [II, +ext.] es tracti s'avé bé amb la hipòtesi exposada:
La major presència de /g/ és per als verbs del subgrup [-w] provinents d'ètims llatins amb -D-, -CE,I final d'arrel, és a dir, aquells de la nostra zona en què les solucions amb /b/ no són compartides amb les del català central comú (ex. crevem, que donaria creguem).
Les raons que ens van conduir a adoptar aquesta hipòtesi van ser: Per analogia, aquest canvi lingüístic s'hauria estès cap als verbs del mateix subgrup [-w] però que presenten /b/ també a la varietat més general del català central, per tal com es tracta de verbs amb -B-, -V- etimològiques (ex. bevem, que donaria ara beguem).
Les raons que ens van conduir a adoptar aquesta hipòtesi van ser: I, per analogia -una mica més distant- amb la resta de verbs de la subclasse [II, +ext.], aquest canvi s'hauria estès en alguns casos cap al tercer grup descrit (ex. valem, que donaria ara valguem).
Les raons que ens van conduir a adoptar aquesta hipòtesi van ser: Tot i això, factors fonològics podrien haver alterat per a algun verb concret el gradient indicat. Seria el cas dels verbs moure i dur (dades 1906-1928 i 1999-2000) i de dir (dades 1999-2000), tots amb nivells alts de /g/ a 4,5 PI.
Aquests factors podrien ser:
a) la resolució del hiat.
A Recasens (1991: 246) es dóna com a justificació d'inserció de /g/ en mots com cuga 'cua', ragó 'raó', dugues 'dues' la resolució del hiat.
Pel que fa als verbs que hem esmentat, /g/ resol el hiat per als verbs dir i dur. I també seria així per al verb moure si partíssim de moem, moeu, formes que es troben segons Alcover (1906-1928) en diferents localitats del català central properes a les que presenten extensió velar (a més de localitzar-se en altres àrees del català). (Per a les realitzacions moem, moeu, moïa, vg. també Fouché 1924a: 102, 237).
b) l'existència del pas /b/ > /g/ en contacte amb vocal posterior labialitzada.
En català, el pas de consonant bilabial o labiodental sonora a oclusiva o aproximant velar sonora pot tenir lloc en contacte amb vocal posterior labialitzada (ex. gorró 'borró', vidauga < vidauba 'vidalba') (cf. Recasens 1991: 202-203). Es considera que el canvi deu haver estat propiciat per factors articulatoris i perceptuals.
Aquesta possibilitat serviria per explicar, des d'un punt de vista fonològic, la major presència de /g/ per a moure en cas que no ens baséssim en moem, -eu sinó en movem, -eu.
Es pot afegir, a tot el que acabem d'exposar sobre la gradació de presència de /g/ segons el verb de què es tracti, que hi ha coincidència -en les línies essencials- entre la que aquí hem descrit i la que assenyala Pérez Saldanya (1996, 300; 1998, 85 86), el qual parla del fenomen sense, però, localitzar-lo. El fet que es trobin més realitzacions amb /g/ per als verbs del tipus creure (als quals hi ajunta dir) que no pas per als del tipus beure l'explica, en el seu cas, partint de les formes amb hiat (ex. creem), que és el resultat que correspondria a aquells segons la via fonològica etimològica (cf. § 2.2.); en verbs com moldre, en què /g/ s'ha d'afegir a la consonant final de síl·laba, els casos de sincretisme serien encara més escassos que en els de tipus beure perquè l'oposició molguem (subj.) / molem (indic.) és altament icònica.
Recordem que, en el nostre cas, i amb l'objectiu de reflectir la realitat lingüística del nord-est del català central, no hem partit de la situació de hiat (ex. creem) sinó de la de /b/ final d'arrel provinent d'/w/ analògica (ex. crevem) (cf. supra punts (i)-(iii)).
El paper de l'imperatiu
Donat que una de les teories per explicar el sincretisme entre 4,5 PI i 4,5 PS considerava que l'inici del canvi es produïa a 5 Imper. (que coincidia inicialment amb 5 PI), quan aquest es confrontava amb 4 Imper. (que comparteix la forma amb 4 PS), considerem oportú analitzar les dades de l'imperatiu contingudes a Alcover (1906 1928).
Segons aquest plantejament -exposat amb detall a § 2.1.1- la difusió de les formes del subjuntiu cap als altres modes s'hauria produït abans cap a 5 Imper. que no pas cap a 4,5 PI. Tindríem, doncs, confirmació d'aquest desenvolupament del procés si, examinant un tall sincrònic determinat (per exemple el que ens forneixen les dades d'Alcover (1906-1928)), trobéssim percentatges significativament majors de /g/ a 5 Imper. que no pas a 4,5 PI.
Amb aquesta finalitat hem comparat els mapes 4a-4b i 6a-6b, que reflecteixen els resultats de 4PI i de 5 Imper. respectivament. A partir d'aquests, podem comprovar com, només en alguns llocs i de manera lleu, 5 Imper. superava 4 PI en l'ús de /g/.
Per relativitzar encara més aquestes petites diferències existents a favor de 5 Imper., hi podem afegir que, en algunes localitats del català central -deixant de banda ara les de la zona objecte d'estudi-, es podien trobar també formes de 5 Imper. amb extensió velar i, en canvi, cal subratllar que no tenim constància que al llarg del segle XX hi hagin aparegut formes amb extensió velar a 4,5 PI.(24)
Per tant, no sembla poder-se desprendre d'aquestes imatges que la confrontació entre les persones 4,5 de l'imperatiu sigui la causa del canvi lingüístic a les comarques del nord-est del català central estudiades.
7. Conclusions
En aquest article hem tractat de l'extensió velar a 4,5 PI dels verbs de la subclasse [II, +ext.] tal com es manifesta al nord-est del català central (Garrotxa, Ripollès, Alt Empordà, Pla de l'Estany, Baix Empordà, Gironès i la Selva). (Tot i que la característica també apareix a la Cerdanya, la considerem d'etiologia diferent i amb especificitats en la seva manifestació no homologables al que s'esdevé a les comarques examinades, raons que justifiquen que en proposem un estudi separat malgrat tractar-se d'una àrea contigua).
Cenyint-nos, doncs, a l'àrea centre i est del nord del català central, a partir de la disposició de dades a l'espai i de prendre en consideració les formes verbals alternants que s'han fet evidents a diverses localitats (ex. creguem ~ crevem ~ creiem), hem proposat per a l'aparició de la característica en aquesta àrea una causa de tipus extern: el contacte dels parlants de la zona amb la varietat més general del català central. Aquests, i pel que fa als verbs del subgrup [-w] amb ètims llatins procedents de -D , CE,I final d'arrel, haurien partit d'un sistema lingüístic inicial amb formes amb /b/ final d'arrel a 4,5 PI i a l'Imp. Ind. (ex. crevem, creveu, crevies), explicables fonològicament a partir d'antigues formes amb /w/ final d'arrel, les quals haurien sorgit per analogia amb les d'altres persones del present en què /w/ era etimològica.
La solució amb extensió velar seria una sortida per al problema de la inseguretat lingüística del parlant: es troba tant al seu paradigma com al de la varietat més general del català central -per bé que al subjuntiu- i no comporta tanta dificultat com l'aprenentatge de les formes 4,5 PI d'aquesta varietat.
Més endavant, l'extensió velar s'hauria estès a altres verbs de la subclasse [II, +ext.].
Convé observar com els sectors geogràfics en què aquesta /g/ es manifestava més a inicis del segle XX eren aquells on podia haver-hi hagut un contacte important amb la varietat més comuna del català central -sense, però, que aquest resultés d'una intensitat suficient per produir l'aprenentatge fidel d'aquest altre sistema lingüístic. Ens referim, pel que fa al flanc oest, al Ripollès i, pel que fa al flanc est, al sector format pel Gironès, nord de la Selva, nord del Baix Empordà i sud-oest de l'Alt Empordà. En canvi, a la Garrotxa pràcticament no s'hi trobava encara aquesta extensió velar a 4,5 PI; i a la costa de la Selva i del sud del Baix Empordà ja hi tenia un pes molt important la varietat més general del català central.
Pel que fa a l'amplitud territorial de la característica a l'actualitat, s'ha estès també a la Garrotxa i és encara present a la resta de comarques on apareixia a inicis del segle XX.
Aquesta causa de tipus extern es contraposa a les de tipus intern que fins al moment havien estat proposades -tot i que cal dir que no s'havien referit específicament a la zona que aquí hem examinat. Pel que fa a aquestes darreres causes de tipus intern (confrontació de 5 Imper. amb 4 Imper. com a iniciador del canvi lingüístic, o bé l'associació fonològica entre /g/ i é), en cas d'haver actuat a la zona objecte d'aquest article, el seu paper creiem que hi hauria estat només de tipus complementari.
Notes/referències bibliogràfiques
Mapes/gràfics
|
