En els últims anys, les meves investigacions s’han centrat en la relació que existeix entre les institucions públiques i el sistema teatral a l’Estat espanyol, en el període comprès entre l’inici de l’etapa democràtica i l’últim any del segle vint. Aquestes investigacions m’han portat a concloure que una de les formes d’influència més directa de les polítiques teatrals de les institucions públiques sobre el teatre espanyol ha estat, i continua essent a l’actualitat, el sistema de subvencions. El meu interès s’ha fixat especialment en la política teatral de la ciutat de Barcelona, ciutat que en els últims anys ha estat celebrada pel seu ràpid desenvolupament cultural, i per tant, en el cas particular de les institucions públiques catalanes.

Per aquesta raó el present article és un acostament al sistema de subvencions públiques que presenta el govern català, és a dir, la Generalitat de Catalunya, i l’efecte que aquestes han produït sobre la companyia teatral Els Joglars. Iniciaré la meva anàlisi presentant les directrius que regeixen la política de subvencions de la Generalitat de Catalunya i a continuació presentaré el resultat sobre la companyia que dirigeix Albert Boadella. Paral·lelament al tema central de les subvencions, aquest article vol fer palesa la peculiar relació que s’ha establert entre la Generalitat i Els Joglars i, potser més específicament, entre el president Jordi Pujol i el director teatral Albert Boadella. Aquesta relació és, al meu parer, una mostra preocupant de la interacció que es produeix entre el govern català i els representants del teatre a la mateixa Comunitat Autònoma.

Les subvencions ofertades per les institucions públiques són l’aspecte més polèmic de la seva intervenció en el camp teatral. Les qüestions econòmiques generen crítiques i desencís dins una professió on la supervivència depèn no només del reconeixement artístic sinó de l’èxit a la guixeta. En aquest sentit, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha estat acusat de crear una política de subvencions que margina a un cert tipus de teatre i a certs aspectes teatrals, a més a més d’oferir, any rera any, els seus diners als mateixos professionals (1). Al Departament se l’ha acusat de no saber, o no voler, repartir o utilitzar els diners públics de manera adequada, encara que aquesta premissa sigui clarament subjectiva, ja que no existeix un criteri de valors artístics establert universalment.

La Generalitat inicia el seu sistema oficial de subvencions l’any 1981 en el marc d’una política cultural que té com a objectiu principal la recuperació de la cultura catalana marginada durant el franquisme. Les memòries de la Generalitat l’han anomenat “una política cultural de reconstrucció nacional”, i com s’ha afirmat des del Butlletí de Cultura de la Generalitat de Catalunya: “Aquesta voluntat és palesa en la subvenció genèrica a les indústries culturals o a les activitats artístiques professionals que utilitzin la llengua com a mitjà d’expressió (2).”

En aquest sentit, els esforços econòmics de la Generalitat es dirigiran cap a la creació d’un patrimoni teatral català; la recuperació dels clàssics catalans; la creació d’una infraestructura teatral a Catalunya; la creació de públic (el qual als anys vuitanta no arribava al 13% de la població a la ciutat de Barcelona);(3) la creació d’ajudes per a l'establiment de companyies catalanes professionals; la promoció de l’ús de la llengua catalana a les manifestacions teatrals; la descentralització; la promoció del teatre català a l’estranger; i finalment, la publicació de textos teatrals en llengua catalana (4).

Aquestes són les conclusions a les que arriba l’investigador després de fullejar els documents que la Generalitat ha dedicat a les subvencions teatrals. Tot i així, el lector ha de tenir en compte que, moltes vegades, la posada en pràctica d’aquestes premisses no sempre correspon a la teoria que aquests documents proposen. La realitat és que els diners de la Generalitat han estat dirigits a la creació de grans projectes institucionals: el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el Teatre Nacional de Catalunya i el finançament del conegut actor i director Josep Maria Flotats, de la seva companyia i del teatre que va ocupar durant els anys 1985 i 1994 (5). Les quantitats econòmiques recollides per les memòries de la Generalitat de Catalunya que s’han dedicat a aquests projectes no tenen comparació amb la resta de reparticions que s’han dedicat a altres aspectes teatrals com el teatre alternatiu, el teatre infantil o els festivals (6). Des de l’any 1983 fins l’any 2000, l’Àrea de Teatre i Dansa ha creat un sistema de subvencions que es divideix en subvencions dedicades a companyies, muntatges unitaris, empreses de local, festivals i teatre infantil. Curiosament, les grans quantitats econòmiques són any rera any monopolitzades pel Centre Dramàtic de la Generalitat i el Teatre Nacional de Catalunya.

D’aquestes afirmacions es dedueix que una de les intencions principals del sistema de subvencions és la potenciació del teatre produït per la mateixa Generalitat, el qual es troba dins unes coordenades artístiques que es podrien resumir en els punts següents: representació tradicional realista, utilització d’espais tradicionals a la italiana en els que hi existeix de manera definitiva la quarta paret, èmfasi en vestuari i dramatúrgia realista, clara preferència pel teatre de text, majoria dominant de teatre català i en català, és a dir, autors estrangers traduïts al català, i finalment, una percepció burgesa no només del fenomen teatral sinó de l’acte d’anar al teatre. No obstant, entre els espectacles subvencionats es troben clàssics catalans: Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà i Josep Maria de Sagarra; els clàssics estrangers: Molière, Shakespeare i Chèjov; els contemporanis estrangers com: Dario Fo, David Mamet i Bernard Marie Koltès; i, finalment, els contemporanis catalans representats per Josep Maria Benet i Jornet i Sergi Belbel.

La següent qüestió a tenir en compte és veure quin lloc ocupen el senyor Albert Boadella i la seva companyia dins el paisatge teatral que la Generalitat Convergent ha volgut per a la seva nació. Els desacords entre les dues parts han estat molts en aquests vint i cinc anys de democràcia, i en la major part, relacionats amb el tema de les subvencions, eina que la institució pública ha utilitzat per marginar a un cert tipus de teatre. Les raons per les quals el treball de Els Joglars ha estat a les llistes negres d’aquesta institució es troben en el contingut de les seves obres més que no pas en el rebuig cap a una determinada estètica teatral.

Els inicis de Els Joglars es troben en el conegut moviment del teatre independent català, però la banda d’en Boadella passa a formar part d’un grup de companyies teatrals que són assidus receptors de subvencions institucionals: Comediants, Companyia Teatre Lliure, Dagoll Dagom i La Gàbia, entre d’altres. A diferència de les joves companyies actuals, les quals, com afirma Boadella esperen sempre començar amb la subvenció, Els Joglars no van dependre mai dels diners oficials però agraïen el reconeixement oficial demostrat per les institucions que confirmava la idea de que el teatre ha d’estar al servei del poble i, per tant, subvencionat (7). Convençuts que la subvenció no exigia un pacte de vassallatge, Els Joglars van continuar amb el seu teatre fidel a la crítica irreverent dels costums de la societat catalana i espanyola que ja havien iniciat sota el franquisme. Albert Boadella ha assegurat en més d’una ocasió que per a ell “hi ha més teatre fora que dintre dels teatres”, afirmació que demostra la seva voluntat de convertir la realitat que l’envolta en temes teatrals i la influència en el seu teatre d’un cert ambient polític i social (8). Contràriament al que es podia esperar, La Torna, estrenada l’any 1977 es converteix en un antecedent dels conflictes que tindran lloc als anys següents:

Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions, al 1981, sabia perfectament qui érem. No podia haver enganys: La Torna havia condicionat la nostra imatge davant del poder i ells tenien totes les raons del món per desconfiar de nosaltres (Els Joglars, 2001: 52).

Després del polèmic cas de La Torna, documentat per Oriol Malló dins el seu llibre El cas Boadella, Els Joglars es van embarcar en la lliure adaptació de l’obra Ubu Roi d’Alfred Jarry, la qual va posar sobre l’escenari del Teatre Lliure al President de la Generalitat Jordi Pujol, sota el nom de l’Excels, protagonitzant una sàtira ultratjant sobre la seva infinita ambició de poder i la seva defensa d’una cultura catalana basada en tres conceptes: ell mateix, la verge Moreneta i el Barça. La reacció de la Generalitat de Catalunya va ésser l’esperada: Jordi Pujol, ofès per representació que d’ell han fet Els Joglars, es va posar en contacte amb Narcís Serra, qui en aquells moments era l’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, per esbrinar l’origen de les subvencions que havia rebut l’obra. Quan Narcís Serra va respondre que tan l’Ajuntament com la Generalitat havien subvencionat la farsa de Boadella, la Generalitat inicià una política de desprestigi cap a la companyia (9).

A partir d’aquell moment, segons les afirmacions de Xavier Fàbregas, qui havia estat cap del Servei de Teatre de la Generalitat de Catalunya, el teatre es va convertir en una de les grans preocupacions del Conseller de Cultura, del Departament i del President en particular, qui no volia permetre que el cas Ubu es tornés a repetir.

Sobretot perquè ni el Conseller ni el Director d’Activitats Artístiques havien estat mai al corrent de què es feia sobre els escenaris. Però el teatre era [...] una parcela que Max Cahner i Albert Manent no poden controlar, un terreny escandalós, capaç de provocar mal de caps considerables, com s’havia demostrat amb l’estrena d’Operació Ubu, d’Albert Boadella al Lliure de Barcelona. “¡Ni un ral al Lliure!”, era el crit de guerra que vaig escoltar durant setmanes dins els despatxos de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, quan algú parlava del futur repartiment de les subvencions (Fàbregas, 1981: 94).

Les amenaces no es van dur a terme, però l’intent de dirigisme que es va demostrar en aquest cas és l’inici d’una llarga llista de situacions similars que demostren la manipulació encoberta que la Generalitat de Catalunya intenta posar en pràctica en temes de política teatral.

Un altre dels capítols de necessària menció és el d’un retall de les subvencions que es relaciona amb l’anomenada “operació rescat” de l’actor i director Josep Maria Flotats. L’actor que, segons Albert Boadella suggereix, va afirmar que a Catalunya no hi havia teatre i que si no fos per ell a Europa no se sabria que a Catalunya es feia teatre, va retornar a Barcelona l’any 1984 després de passar alguns anys a Europa i treballar com a actor a la prestigiosa Comèdie Française (10). L’operació rescat s’ha d’entendre com un intent de crear una companyia estable a Catalunya, antecedent del que serà el futur Teatre Nacional de Catalunya, subvencionada per la Generalitat i que no suposés cap risc per a la imatge pública d’aquesta institució (11). Com a resultat dels milions invertits en la seva tornada es van desencadenar els següents esdeveniments: la companyia que en aquells moments actuava al Teatre Condal, sala dirigida per Mario Gas, va ser expulsada del teatre on Josep Maria Flotats havia d’assajar Una jornada particular d’Ettore Scola. A més a més, la Generalitat inicia el procés milionari de renovació del Teatre Poliorama, futura seu de la Companyia Flotats. Finalment, es produeix una rebaixa en les subvencions dirigides a altres companyies, entre les quals es troben Els Joglars. Albert Boadella explica com ell mateix i el director de Comediants, Joan Font, van fer una visita a la Conselleria on el Conseller de Cultura va explicar que “la majoria del pressupost teatral aniria dedicat al Poliorama, que llavors era teatre d’en Flotats, i que els diners arribaven directament de la Presidència” (Els Joglars, 2001: 54). Els resultats per a la companyia no es van fer esperar:

Les ajudes públiques van desaparèixer automàticament o es van reduir a la mínima expressió. Els teatres van començar a eludir-nos. La televisió pública ens va ignorar des de la seva inauguració. A algunes poblacions no ens contractaven, com és el cas de Manresa o de Lleida. A d’altres, ens declaraven persones no grates o ens consideraven indignes de fer el pregó de la ciutat (Els Joglars, 2001: 54).

El cert és que la campanya de desprestigi dirigida cap a Els Joglars va arribar fins al punt que el mateix President Pujol fes declaracions a determinats cercles polítics de la Generalitat de Catalunya que la seva obligació era “estar en contra de Boadella i de tot el que ell representa.” (12)

Al 1983, Els Joglars amb l’Albert Boadella al capdavant tornen a ser protagonistes d’una polèmica amb l’obra Teledeum, que representa un pas endavant en la creació satírica que la companyia ja havia practicat en obres anteriors. Aquesta vegada, però, l’objectiu del grup és la representació esperpèntica dels costums religiosos i la moral cristiana. Davant l’escàndol provocat per la peça, el mateix President de la Generalitat es veu obligat a fer declaracions públiques:

Vull que quedi absolutament clar que la Generalitat no té res a veure amb el contingut d’aquesta obra i que no vol tenir res a veure-hi en el futur. Amb Els Joglars es va adoptar un compromís d’ajuda [...] abans de fer-se l’obra. Jo personalment no sento cap desig de veure-la (Diputació de Barcelona/Institut del Teatre, 2003).

Veus de la crítica catalana i de la resta d’Espanya van fer palès el seu rebuig cap a l’obra i la necessitat de retirar-la dels escenaris. Els components de la companyia, però, van ser les víctimes principals. La furgoneta on viatjava el grup va patir sabotatge. Els teatres on el grup actuava es van cobrir de pintades contra Els Joglars. Fins i tot van rebre trets de bala i un dels actors va ésser greument apunyalat. Aquestes van ser, entre d’altres, les conseqüències patides pel grup a causa de les pallassades de Teledeum.

Finalment, aquesta mentalitat dirigista que governa la política teatral de la Generalitat de Catalunya és evident a les produccions que Els Joglars han dut a terme als anys noranta. L’any 1997 la companyia, que fins al present ha estat rebutjada dels escenaris del Teatre Nacional de Catalunya, va ser convidada al Teatre Romea, teatre gestionat per la Generalitat, com a resultat d’una campanya de desprestigi que aquesta vegada la institució dirigia a un antic amic, en Josep Maria Flotats. Els Joglars, que portaven al Romea l’obra La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla, van rebre alguns suggeriments per part de la Conselleria de Cultura perquè la peça es pogués dur a escena sense problemes. La Conselleria va proposar el canvi de nom del protagonista Dr. Floit, caricatura d’un gran empresari de la burgesia catalana, pel de Williams deixant així net el nom d’un dels representants del progrés i la industria al país, i demostrant, una vegada més, el caràcter intervencionista de la institució. (13)

En conclusió, del present article es desprèn el fet que la subvenció, segons la política teatral de la Generalitat de Catalunya, no es dóna a canvi de res sinó a canvi d’oferir una certa fidelitat cap a qui la concedeix (14). Aquest fet, que dins d’un sistema democràtic sembla una gran equivocació, és part essencial de la política teatral d’aquesta institució. Per sort, el treball de Els Joglars segueix pujant als escenaris lliure de lligams polítics, fet important per al teatre als inicis del segle XXI, temps en els que la política cultural hauria d’abandonar la pràctica de la ingerència política característica dels estats antidemocràtics, i dedicar els seus esforços a promocionar la llibertat artística.